Fora de classe

La hiperviolència que ens envolta

Fins que no tens fills no ets conscient que estem envoltats de males influències. De petit m’agradava el Mazinger Z i tenia joguines bèl·liques, però això no em va convertir en un monstre. No va ser fruit de l’atzar, sinó que els meus pares es van esforçar perquè fos una persona educada, pacífica i dialogant. Als meus fills no els vull protegir en excés, però sí que, amb la meva dona, els allunyem de tot allò que no els pertoca per a l’edat. No tenim pressa perquè remenin mòbils, ni videoconsoles. Intento que no estiguin exposats a la violència gratuïta que poden trobar fàcilment a la televisió. En molts dels dibuixos que innocentment poden veure es disfressa la violència amb humor i heroïcitat. Després veus com ho imiten, i per a ells és només un joc divertit.

Les pel·lícules d’acció en realitat amaguen una veneració per la destrucció. Algunes són una orgia salvatge d’explosions i morts que em resulten, fins i tot a mi, desagradables. Molts dels meus alumnes consumeixen aquest tipus de cinema, en paral·lel als videojocs o als programes de televisió que dinamiten el bon gust i el respecte als altres. El perill és la suma de tot, i la constant exposició a la barbàrie, a qualsevol hora, sense que els pares hi posin límit. Això els ha d’afectar d’alguna manera, i no pas positiva. Són tendres i molts no saben distingir joc de realitat.

Com sempre, als docents se’ns demana l’esforç titànic d’oferir l’altra cara del mirall, fer creure que el món és un lloc bonic, on tot són bones intencions i la gent s’escolta i es respecta. Els professors ens estem moltes hores amb ells, però acaben la jornada adormint-se davant la tele o l’ordinador de l’habitació, sols. No demano la prohibició de res, però sí plantejar que tot el que els professors intentem inculcar-los sobre el respecte i la cultura de la pau, així que travessen la porta de l’institut, es perd. Fora es troben una realitat on guanya el que colpeja primer.

Als docents ens és esgotador i frustrant competir amb el món de l’entreteniment i la diversió. I a més resulta que ha de ser a l’institut on han d’aprendre que la violència no és divertida i que va acompanyada de dolor. Potser per això, quan aquests dies volíem reflexionar amb ells sobre l’assassinat del professor a mans d’un jove, uns pocs xiuxiuejaven amb un tímid somriure que alguns mereixien morir.