Gemma Meléndez: "Vam estar a punt de morir tots dos durant el part"

BarcelonaEl part va ser una experiència traumàtica, no va ser fàcil, hi va haver complicacions i vam estar a punt de morir tots dos. Em va costar molt recuperar-me i després vaig haver de tornar a treballar al cap de tres mesos i mig, i això no va ajudar a fer que visqués la situació de manera tranquil·la. Patia per si li passava alguna cosa al Gerard i també patia pel seu pare, que anava a la feina en moto i sovint l’imaginava dessagnant-se sota un cotxe. Suposo que aquí van entrar en joc molts factors, entre els quals les hormones i algun instint de protecció i supervivència.

Com van evolucionar aquestes pors?

— Tot va anar tornant al seu lloc. A mesura que el Gerard creixia, i jo aprenia a fer de mare, les pors es van anar relativitzant i es van fer més raonables. Amb la Nora tot va ser més tranquil, més natural, i a l’experiència que ja tenia s'hi va ajuntar que vaig estar de baixa a partir del cinquè mes i després vaig poder agafar una excedència.

A 'Una pedra a la butxaca' explores aquestes pors.

— Hi ha un personatge que fa front a la pèrdua d’un fill. Jo no sé com ho faria. Em costa molt posar-me en aquesta tessitura i crec que és una de les coses més doloroses que hi pot haver. Però estic segura que acabaria trobant la manera, igual que han fet tantes mares al llarg de la història de la humanitat.

Els fills creixen i viatgen, i cada viatge és alhora una alegria i un patiment.

— Quan el Gerard i els seus amics van anar al seu primer festival era estiu. Ells van anar a la costa i nosaltres estàvem a la muntanya. Una matinada em va trucar molt preocupat. Havia begut i va vomitar alguna cosa de color vermell. Jo vaig espantar-me molt. Me l’imaginava vomitant sang, mig moribund.

I com va acabar la cosa?

— Li vaig demanar detalls del que havia begut i va recordar que havia barrejat un xarop vermell amb la beguda. Van ser de les pitjors hores de la meva vida. Pateixes, però has de deixar que tinguin aquestes experiències perquè saps que els ajudaran a créixer i formar-se com a persones adultes. Has de confiar i mantenir la calma, cosa que no és fàcil. Ara, també hi ha coses que no les sabrem mai.

Cert. Els fills ens cuiden.

— A mi el que més m’ha preocupat en aquesta etapa ha sigut establir una relació de confiança. Vull que si els passa qualsevol cosa puguin acudir a mi.

Ara, als seus 24 i 19 anys, què et preocupa?

— El món laboral, que trobin una feina que els faci sentir bé, que els agradi, amb la qual puguin subsistir i ser independents. Em preocupa que tinguin prou seguretat en si mateixos per fer front a la vida que els vindrà. Que si cauen es puguin aixecar. Que si se senten abatuts, tinguin eines per sortir-se'n.

Com encaren l'entrada en el món laboral?

— El Gerard va fer informàtica i va trobar feina fàcilment. Però no li agradava i ens va dir que volia estudiar antropologia. Li vam donar suport sense dubtar-ho. Era el moment de canviar el rumb. La Nora va estudiar producció musical i ha fet un recorregut més complicat, ja que va començar a dubtar. No estava segura del que estava fent. En vam parlar, però estava bloquejada. Li vam comentar l’opció de marxar a Irlanda per perfeccionar l’anglès i donar-se un temps. Va ser tot un encert. Va tornar amb les idees clares i per continuar amb els estudis que havia començat.

Explica'm una anècdota.

— Quan els nens eren petits, un vespre d'hivern, en tornar a casa, el tren es va aturar a Mollet. Feia fred, era fosc i les andanes estaven plenes de viatgers que tampoc no sabien què passava. Ningú no informava i tots anàvem d'un lloc a un altre totalment perduts. A més, a l'estació hi havia policies amb gossos i teníem la sensació d'estar en la Segona Guerra Mundial.

Sembla una pel·lícula.

— L'endemà al matí vam tornar a agafar el mateix tren que anava de gom a gom i, en arribar a Mollet, hi havia tanta gent que volia entrar al vagó que es va crear una situació tensa. Llavors per megafonia van dir alguna cosa com "Se avisa que otro tren está efectuando su entrada en la estación". Es va fer un silenci per entendre bé què deia l'avís i la veueta del Gerard va preguntar-me: "Ara ens morirem tots?" El vagó sencer va esclatar a riure.