Tindran una bona vida social? La resposta està en els pares
Un estudi conclou que tenir una relació estreta amb la família durant l’adolescència provoca que, en l’edat adulta, la xarxa d’amistats sigui més rica
Per a molts adolescents, no hi ha res que soni pitjor que passar l’estona amb els seus pares.Però, i si els vincles familiars durant l’adolescència signifiquessin tenir una vida social millor en el futur?
Un estudi publicat aquesta setmana a la revista JAMA Pediatrics ha revelat que mantenir una relació estreta i afectuosa amb la família durant l’educació secundària i el batxillerat s’associa amb diversos indicadors socials positius fins dues dècades més tard.
Els investigadors van analitzar sis aspectes, com ara tenir tres o més amics íntims o socialitzar almenys un cop per setmana. Van descobrir que una elevada connexió social en l’edat adulta era més del doble de comú entre les persones que, de joves, havien tingut els vincles familiars més forts, en comparació amb aquelles que els havien percebut més febles.
"Tendim a pensar que la soledat o la baixa connexió social en l’edat adulta són conseqüència de decisions individuals o de les estructures socials pròpies de la vida adulta", assegura el doctor Andrew Garner, pediatre i investigador de la Case Western Reserve University. Aquest estudi, en canvi, "ens obliga a pensar des d'una perspectiva de desenvolupament".
Fa temps que els investigadors saben que una relació sòlida entre pares i fills es correlaciona amb el benestar en l’edat adulta. La majoria d’estudis, però, s’han centrat en indicadors interns –com l’autoacceptació o el sentit de propòsit– en lloc d'elements externs com la satisfacció amb les relacions personals. Però en una època marcada per les xarxes socials i la reducció de les relacions presencials, els epidemiòlegs presten cada cop més atenció al paper de l’aïllament en els resultats de salut, ja sigui l’ansietat, les malalties cardiovasculars o la mortalitat prematura.
El doctor Robert C. Whitaker, autor de l'estudi i professor de pediatria clínica a la Vagelos College of Physicians and Surgeons de la Columbia University, ha intentat capgirar l’enfocament tradicional ajudant les famílies a entendre què poden fer, en lloc de centrar-se només en què haurien d’evitar. "En realitat no acostumem a dissenyar els estudis per fer aquest tipus de preguntes", assegura. "Sempre intentem identificar i reduir riscos, i això està bé, però no necessàriament ens porta a comprendre del tot per què les persones prosperen".
Històricament, la investigació sobre el desenvolupament social també s’ha basat sovint en el fet que els participants recordin la seva infància, un mètode exposat a les limitacions de la memòria. En canvi, el doctor Whitaker i els seus col·legues van utilitzar dades del National Longitudinal Study of Adolescent to Adult Health, que va seguir un grup de gent representatiu a escala nacional d’adolescents (a partir d'11 i 12 anys) fins als seus trenta i quaranta anys. Els estudis que segueixen els participants en temps real són poc habituals. "Vint anys d’informació ens donen una idea molt més clara de la realitat", apunta el doctor David Willis, professor de pediatria a la Georgetown University. "Vint anys d’informació és molt important".
En els primers anys de l’estudi, els participants van valorar fins a quin punt els membres de la seva família els entenien, com de bé s’ho passaven junts o si se sentien cuidats, entre altres indicadors. El doctor Robert C. Whitaker i els seus col·legues van fer una mitjana de cadascuna de les diverses respostes dels 7.018 participants per crear una "puntuació de connexió familiar" individual, i després els van agrupar en quartils. Quan aquells adolescents es van convertir en adults, se’ls va preguntar sobre l’estructura, la funció i la qualitat de les seves relacions socials.
Més de 20 punts percentuals de diferència
Després de controlar variables que podien distorsionar els resultats –com la raça, el gènere o el nivell educatiu dels pares–, l’equip de Whitaker va descobrir que els adolescents situats en el quartil més alt de connexió familiar presentaven una prevalença de connexió social elevada en l’edat adulta 23,4 punts percentuals superior a la dels que es trobaven en el quartil més baix.
Només el 16% dels adolescents del quartil més baix de connexió familiar van acabar tenint una elevada connexió social en l’edat adulta; el 22% dels que es trobaven al segon quartil més baix; el 29% dels del tercer; i el 39% dels del quartil més alt. La magnitud de l’associació va ser consistent en els sis indicadors utilitzats per mesurar el benestar social en l’edat adulta.
"Entre els 16 i els 37 anys passen moltes coses", recorda Whitaker. "La vida és complexa. Hi ha moltes variables que hi intervenen. Per això, que una associació continuï apareixent com a significativa al cap de vint anys és molt potent". Tot i que la investigació no examinava els mecanismes concrets que hi intervenen, els experts creuen que els pares que estableixen un to relacional saludable poden estar modelant habilitats i hàbits que els fills adopten i apliquen més endavant.
Els autors també assenyalen que els pediatres podrien ajudar donant suport als pares que no van créixer amb aquest tipus de relacions. Ajudant-los a sentir-se segurs i escoltats fins i tot en moments d’incertesa, conclouen, aquestes famílies poden al seu torn oferir aquesta estabilitat als seus fills.
"Això valida el que els pediatres intentem fer cada dia", explica el doctor Andrew Garner. "És clar que volem que els infants rebin les seves vacunes, i ens agrada ajudar els pares amb fites concretes com menjar sa, deixar els bolquers o dormir bé. Però també volem assegurar-nos que cada infant se senti vist, entès i valorat", afegeix, pensant en la seva salut a llarg termini. L’esperança és que els beneficis es facin notar durant generacions, diu Willis. "Vint anys després, molts d’aquells adolescents ara són pares", conclou.