Ibone Olza: "Fer teràpia treu pes als fills"

Psiquiatra infantojuvenil i perinatal i mare de dos nois de 25 i 23 anys i una noia de 21. Dirigeix l’Institut Europeu de Salut Mental Perinatal i publica Palabra de madre (ed. Vergara), en què reflexiona sobre com la maternitat pot ser una experiència dolorosa.

— No vaig ser una mare especialment amoïnada. Segurament era massa jove i refiada. Possiblement no em vaig preocupar prou de la meva salut mental. Fins i tot quan vaig passar per moments molt foscos, crec que no vaig acabar de ser-ne del tot conscient, ni vaig ser capaç de demanar ajuda, cosa que ara veig que m’hauria anat molt bé. Vaig tardar anys a anar a teràpia. Tant de bo ho hagués fet abans. Tot allò que treballem fent teràpia és pes que traiem als nostres fills. 

Hi ha res que et costi oblidar? 

— Encara em fan mal les vegades que vaig deixar plorar al bressol al meu fill gran. I em vaig sentir molt culpable quan estava embarassada del meu segon fill, em va tocar anar a fer una guàrdia i la criatura va acabar dotze dies ingressada a neonatologia. Ara que ho penso, no sé com va ser possible que se’m permetés fer una guàrdia a la setmana 37 de l’embaràs. De fet, és molt il·lustratiu que ni el mateix sistema sanitari cuidi els embarassos de les professionals que hi treballem. 

Què es pot fer amb el sentiment de culpa?

— A mi em serveix imaginar una amiga fent el mateix i preguntant-me si la consideraria culpable o si, al contrari, li diria tot allò que sí que està fent bé.

Ara els fills ja són grans, però quin va ser el moment més delicat del seu creixement?

— La separació. Va ser tan dolorosa que gairebé no n’he pogut parlar. Va ser una prova duríssima. No només em separava de la parella, també em separava dels fills, ja que la custòdia compartida implica renunciar a molts moments. Encara avui no tinc gens clar aquest tema de compartir la custòdia. Em segueixo preguntant si ho hauria pogut fer d’alguna altra manera.

Què et va ajudar llavors?

— Em va servir la meva pròpia experiència com a psiquiatra infantil. Haver vist a la consulta tants nens ferits per divorcis horribles em va ajudar a mantenir la sang freda a l’hora d’afrontar la separació. Crec que és molt fàcil caure en l’error de voler fer mal a l’exparella sense adonar-te que els fills poden arribar a patir molt quan els seus pares es barallen. En una guerra tothom hi perd. 

Et preocupa que els hagi pogut deixar cap ferida?

— Em fascina. Quedo meravellada per com han crescut de sans els meus fills. Ells van viure la separació de manera molt diferent i ara em va molt bé escoltar-los.

En el llibre fas servir un concepte que m’agrada molt, comare.

— Les comares són altres dones que, literalment, ens salven la vida. Hi ha alguna cosa inevitablement tribal i col·lectiva en la criança. Els nostres fills són fills de totes i els fills de totes també són nostres. És molt bonic l’orgull que sento quan veig els fills ja adults de les meves comares. No hi ha encara una paraula que defineixi millor aquest lligam familiar.

Una escena que recordaràs sempre.

— Un cop, en un supermercat, els meus fills em van preguntar si podien donar almoina a un jove que en demanava. Aquell dia duia a sobre el moneder on ells guardaven els seus petits estalvis i quan van tornar vaig voler saber quants diners li havien donat. "Tots", van respondre feliços.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Palabra de madre a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.