TRINITAT GILBERT

L’important no és si és més o menys temps, és ser-hi

A les criatures val més dedicar-los qualitat de temps que no pas quantitat. És una frase molt repetida en educació, i els pedagogs l’aplaudeixen, perquè estar amb els fills és la manera de fer adults segurs i autònoms

Irene Alemany va decidir fer-se autònoma per estar més temps amb els seus fills / TJERK VAN DER MEULEN Zoom

El temps és tan valuós que, quan no se’n té, es diu que és millor tenir-ne poc i fer-lo ben rendible. Amb el debat no resolt sobre la conciliació laboral i familiar, l’expressió “temps de qualitat” s’ha convertit més que mai en un salvavides, que preserva de les sensacions de culpabilitat o angoixa que alguns pares tenen per la responsabilitat de no estar més hores amb els fills.

“Estar molt temps amb els fills però amb absència mental i emocional tampoc no serveix de gaire”, afirma Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional i benestar de la Universitat de Barcelona (UB). I en posa un exemple: “Si les criatures són al parc jugant durant dues hores, i les mares i els pares estan junts parlant, la pregunta és: ¿els pares són amb els fills o amb els altres pares?”

Per això, Bisquerra defineix què vol dir dedicar als fills temps de qualitat: “Dedicar-los atenció plena per escoltar-los encara que no parlin, per fer-los entendre que estan al seu costat, per jugar amb ells sense presses, per acompanyar-los en les seves angoixes, per orientar-los, per ajudar-los a créixer, per riure junts, per escoltar música, per llegir i per fer tantes activitats sabent que es fan en companyia”.

“Estar molt temps amb els fills però amb absència mental i emocional tampoc no serveix de gaire”

Rafel Bisquerra - professor UB

L’enòloga Irene Alemany, copropietària amb la seva parella, Laurent Corrio, del celler Alemany i Corrio (DO Penedès), assegura que creu fermament en l’expressió “temps de qualitat”, que per a ella vol dir dedicar-los una atenció conscient quan és amb ells. “Des que surten de l’escola, a les cinc, soc amb ells i, per tant, si rebo les trucades els dic que els atendré en un altre moment, i no contesto correus electrònics si no són urgents”, explica.

Irene Alemany continua explicant que “no és fàcil, gens”. “Quan treballes per a tu mateix, i t’ho fas tot, com és el nostre cas, assumim molta feina i molta responsabilitat”, afirma. Ara bé, aquesta decisió la Irene la va prendre amb determinació. “Quan va néixer la meva filla gran, la Sara (12 anys), jo treballava per a una altra empresa, amb horaris que no podia decidir i amb viatges constants”. Llavors va pensar que s’estava perdent etapes vitals i essencials de la seva filla. “No tenia sentiment de culpabilitat, però sí de pensar que m’estava perdent, per la feina, estar amb la meva filla, que considerava més important”, explica.

Per a la Irene encara hi ha una altre aspecte que ha marcat la idea de gaudir i aprofitar tot el temps per estar amb els fills, que és el càncer de pit que va patir i va superar. “El temps és molt valuós quan passes una malaltia com la que vaig tenir jo”, diu. De fet, l’enòloga va saber unir en un vi tot el que va significar la cursa que va guanyar, l’anomenat Microscopi. I ho explica mentre el fill petit, Max (9 anys), i la gran contemplen l’ampolla de vi. “Saben perfectament quina és la feina dels pares, i ens han acompanyat a tot arreu, cosa que encara ens ha ajudat més a tots quatre”.

Hi ha parelles que han decidit conjuntament ser amos sempre del seu temps, i no haver de fer cap equilibri laboral per estar amb els fills. “Va ser una decisió conjunta”, explica Mar Hernàndez, que és executiva de comunicació. “Tenim clar que cap dels dos hauríem arribat a la plenitud laboral d’ara si haguéssim tingut fills”, afirma. “O bé no ho sabrem mai”, comenta. La Mar també afegeix que hi ha molts altres motius que l’han portat a no voler tenir fills, però el concepte de voler tenir tot el temps per a un mateix i la llibertat per decidir i improvisar és el que més hi ha pesat. “Un altre factor va ser no haver d’afectar tercers per una decisió nostra”, afegeix la Mar. “Així que si volem anar on sigui i quan sigui, no hem de comptar amb ningú més”.

LA DIFÍCIL CONCILIACIÓ

Des d’un punt de vista sociològic, els motius que expliquen per què la natalitat és tan baixa potser no serien que les parelles vulguin tenir temps per dedicar-se’l a ells mateixos, com indica el sociòleg Salvador Cardús. Ara bé, el cert és que, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), la natalitat ha anat baixant els últims anys (68.600 naixements, el 2016 respecte del 71.589 del 2014), i les dones tenen els fills més tard (gairebé als 32 anys) i un únic fill de mitjana. “I potser els mals horaris laborals [que dificulten la conciliació laboral i la familiar; i, per tant, el temps personal] sí que podrien explicar-ho”, apunta Salvador Cardús.

Sobre el temps de qualitat, el pedagog Carles Parellada sosté que els pares han d’estar presents perquè els fills en depenen emocionalment, i per això “necessiten saber on són, en què estan ocupats i què els passa pel cap i pel cor”. Dit això, el pedagog defineix què vol dir estar present, que “no és el mateix que fer-se present”. “Estar present vol dir dedicar-los atenció i estar disponible”, i fer-ho d’una manera equilibrada, sense atencions excessives que desemboquin en fills dependents i exigents. És així com s’aconsegueix que els nens i els joves es converteixin en persones autònomes i segures, perquè és “la dinàmica natural dels infants i també dels joves”. Però la condició perquè puguin exercir l’autonomia i la seguretat personals “té a veure amb la seguretat que els dona la presència dels pares des de la dimensió de ser-hi o de respondre quan és necessari”.

Estar present, que “no és el mateix que fer-se present”, defensa el pedagog Carlos Parellada

Sobre el debat etern en educació sobre el temps de qualitat i la quantitat de temps, el pedagog opina que es manté perquè “hi ha la necessitat de compensar la mala consciència que aclapara sovint els pares quan no poden passar temps amb els fills”.

Per acabar, l’altra cara de la moneda. “Quan una criatura fa una demanda contínua, intensa i compulsiva de l’atenció dels pares, possiblement hi ha altres motivacions o necessitats que el fan actuar així”, opina Parellada. Sobre aquesta necessitat -que amaga altres motivacions- el pedagog afirma que “cada fill i filla necessita un pare i una mare fet a mida”. Dit d’una altra manera, “aquella idea salomònica que els pares estimen els fills de la mateixa manera, o que els dediquen un temps cronometrat per ser equitatius, és una fantasia”. I ho és perquè, certament, “els pares no els estimen de la mateixa manera; els estimen a tots i de maneres diverses, però cada fill necessita un acostament del seu pare i de la seva mare diferent, i això també és una garantia per sortir del parany de les gelosies”.

I, per acabar, “les criatures necessiten tenir la seguretat que, quan els pares no hi són, ells continuen sent pensats i desitjats”, cosa que a la pràctica vol dir que “els pares no poden desconnectar de les seves necessitat”. I per això “els pares els han de fer saber que allà on són, per les obligacions de la vida quotidiana, continuen tenint-los ben presents”, conclou el pedagog.