BarcelonaUna separació acostuma a suposar un terratrèmol familiar. L’afectació que tindrà en cada membre dependrà, però, de com s’haurà gestionat. A la curta o a la llarga, tothom s’acaba acostumant a la nova situació, però hi ha separacions que ho fan més complicat i que provoquen que els fills les pateixin especialment, sobretot si els pares els fan partícips de les seves divergències i els acaben situant enmig d’un camp de batalla.
“Qualsevol separació pot afectar els nens emocionalment, però si els fem un acompanyament podem prevenir que acabin tenint algun problema de salut mental. En línies generals, pràcticament el 75% dels nens s'acaben adaptant bé a la nova situació, però hi ha un 25% que acabaran tenint més problemes”, explica la doctora Connie Capdevila, vicepresidenta de la Secció d'Alternatives per a la Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). Segons Capdevila, els infants que viuen una separació conflictiva poden tenir problemes de conducta, irritabilitat, malsons i ansietat. També poden tenir problemes amb els estudis, per culpa de la incapacitat de concentrar-se, o mostrar-se hipervigilants en tot moment. “En el cas dels infants molt petits que encara no parlen, es notarà perquè ploren més o estan més aferrats a un progenitor. Els més grans, per la seva banda, tindran conductes més agressives amb els altres o contra ells mateixos, o es mostraran més apagats i tristos”.
Durant l’adolescència, aquests joves poden recórrer a mecanismes que, de manera conscient o inconscient, els serveixen per escapar o calmar el dolor que els produeix el que viuen sovint de manera traumàtica. Poden desenvolupar mals hàbits amb el menjar, el tabac, els porros, l'alcohol, els videojocs, l'autopressió per excel·lir... “Això ajuda a curt termini, però a llarg termini pot ser molt perjudicial per a la salut emocional i relacional, i poden desenvolupar trastorns”. Capdevila també apunta que el fet que s’arribi a aquestes situacions tan complicades es deu a la inexistència d’una cultura de la prevenció, ja que un divorci no es veu com un problema de salut pública i quan s’ajuda les famílies que es troben en aquest procés és quan ja estan molt malament. “Durant una jornada organitzada recentment pel COPC sobre els drets dels nens, nenes i adolescents en les separacions contencioses, la magistrada Raquel Alastruey –recorda Capdevila– posava el símil que una separació és com l'inici d'una pel·lícula, i que l'actuació que fan la família i tots els professionals que intervenen en aquest procés determinarà si es tractarà d'una pel·lícula de terror, una tragèdia, un drama o una pel·lícula que acaba bé”.
Apostar per la mediació
“El procediment judicial no és un sistema adequat per construir futurs possibles de les famílies separades, i arribar-hi és declarar la guerra”, diu Raquel Alastruey, magistrada de la secció número 12 de l'Audiència Provincial de Barcelona. A parer seu, no s’hauria d’admetre cap mena de demanda a tràmit si abans els pares no han anat a una mediació o no han intentat, d'alguna manera, asseure’s amb l'altre pensant en els fills. “Moltes vegades ens arriben famílies que no només no han anat a una mediació, sinó que cada vegada es creuen més el seu propi relat, que assenyala que el dolent és l’altre, fins que arriba un moment que no hi ha manera de canalitzar la situació adequadament”. En aquest sentit, també denuncia que els magistrats no tenen equips de mediadors ni coordinadors parentals dins del mateix tribunal, sinó que sempre s’ha de derivar les famílies a professionals externs. “Moltes vegades, el fet d’haver d’anar fora, fa que decideixin no anar-hi”.
El pla de parentalitat
En molts casos, la mediació és el pas previ a l’elaboració d’un pla de parentalitat, que serveix per concretar la manera com els progenitors exerceixen les responsabilitats parentals. És a dir, com distribuiran el temps amb els fills, com es comunicaran, com prendran decisions i quins mecanismes de resolució de conflictes faran servir si es troben un escull. “Totes les parelles que se separen han de fer aquest pla de parentalitat, un punt molt important aportat per la legislació catalana”, recorda Capdevila. En molts casos, les famílies opten per professionals de la psicologia que es dediquen a la teràpia familiar o a la mediació perquè els ajudin a fer un pla de parentalitat adequat als nens.
Al marge d’aquest requisit legal, hi ha diferents programes que també promouen la parentalitat positiva, tot i que, de vegades, no són prou coneguts ni suficients, tal com apunta l’equip d’infància del Síndic de Greuges de Catalunya. “Creiem que poden ser molt útils per evitar que la cronificació d’un conflicte parental pugui tenir efectes nocius en els infants”. Alhora, demanen que aquests programes es facin amb perspectiva de gènere per no perpetuar estereotips que impedeixin la corresponsabilitat dels dos progenitors en l’exercici de la parentalitat.
Al respecte, el Síndic de Greuges va publicar un informe que conclou que entre les mancances per atendre aquestes famílies hi ha una manca de programes de foment de la mediació i de serveis terapèutics, així com de programes de foment de la coparentalitat positiva i de desplegament de la figura de coordinació de parentalitat.
Alastruey també recomana a les famílies que busquin tractament psicològic abans de començar un procés judicial i que deixin de creure que la solució és que aquest tractament només el rebin els fills. Assenyala que si no abaixen l’emocionalitat fins a un punt en què es pugui gestionar correctament, només aconseguiran un increment de la conflictivitat.
“Creiem que cal avançar en el disseny d'una política pública integral que fomenti la resolució alternativa de conflictes i incorpori la mediació i altres sistemes de manera transversal en els diferents àmbits d'actuació pública, en especial en l'àmbit d'infància i família, a fi de preservar els infants de la conflictivitat entre adults i posar els seus interessos en el centre de les decisions que els afectin”, diu Aida C. Rodríguez, adjunta per a la defensa dels drets de la infància i l'adolescència del Síndic de Greuges. Alhora, també assenyala que és imprescindible l’especialització dels professionals de tots els àmbits que intervenen en l'avaluació i l'abordatge de les situacions de violència per avançar cap a un enfocament que centri la mirada en els drets i les necessitats dels infants.
Escoltar els infants
A l’estat espanyol, en casos de separacions contencioses, els tribunals escolten els infants que tenen més de 12 anys –o a partir dels 10, segons quina sigui la problemàtica–. “El que passa és que moltes vegades t’adones que venen amb un discurs après. Ho descobreixes perquè n’hi ha que et diuen, per exemple, que no volen viure amb el seu pare però després t’adones que et transmeten informació contradictòria, com ara dir-te que el seu pare és el seu referent. És quan veus les contradiccions internes que tenen i de les quals els seus pares no són conscients”. Alastruey també critica que moltes vegades hi ha pares que demanen als tribunals que imposin els afectes que han de mostrar els seus fills. “Nosaltres no podem forçar una relació, sinó que podem ajudar a construir les bases perquè sigui agradable per al nen i saludable per a tota la família”.
En qualsevol cas, els nens tenen dret a ser estimats i cuidats pels dos progenitors, llevat que hi hagi alguna excepció que ho faci replantejar. El nen també té dret a estimar-los a tots dos, a pertànyer als dos llinatges i a relacionar-s'hi, recorda Capdevila. “Per això, també cal donar als fills una explicació consensuada de la situació i no, per exemple, relatar-los l’engany d’un per part de l’altre. Hi ha pares que diuen que ho fan per ser sincers amb els fills, però aquest excés de sinceritat també desprotegeix i acaba sent com un atac que els fa molt de mal”. Alastruey afegeix que, en aquests casos, s’acaben convertint en nens que creixen coixos d'afectivitat, seguretat i confiança. “Un infant que sempre sent dir que una persona que hauria de ser la seva figura referent és dolenta, de gran serà una persona desconfiada perquè serà emocionalment dependent. La manera com construïm el creixement dels fills quan són petits determinarà molt com seran d’adults”.
El paper de la Sindicatura de Greuges
En el cas de separacions contencioses, la Sindicatura de Greuges de Catalunya rep cada any queixes i consultes presentades per mares, pares, parelles respectives, avis, àvies o infants i adolescents afectats. Les més habituals són: alguna suposada negligència en la cura de l’infant per part d’un progenitor; l’incompliment d’un progenitor de fer possible la relació i la comunicació de l’infant amb l’altre progenitor i que ha estat estipulada judicialment; el desacord amb la decisió de desemparament; un canvi d’escola per part d’un progenitor sense el consentiment de l’altre, o canvis unilaterals d’empadronament, entre moltes situacions més.
“Des de la Sindicatura escoltem cada cas, valorem si cal tractar-lo com una consulta i responem orientant, informant o fent una derivació al ciutadà. Quan creiem que el cas és objecte de queixa ens adrecem a l'administració afectada per demanar informació i iniciem un estudi de la situació per valorar si hi ha hagut irregularitat per part d’algun servei administratiu. En cas que sigui així, emetem recomanacions, des de la perspectiva dels drets dels infants”, explica Aida C. Rodríguez, adjunta per a la defensa dels drets de la infància i l'adolescència. En tot cas, recorda que la Sindicatura no pot investigar els casos que ja estan sota investigació judicial.