Família 18/11/2017

Els meus pares diuen que se separen

Prioritzar el rol de pare o mare al de parella pot ser el camí cap al fracàs del matrimoni, ja que quan els fills marxin de casa, es quedaran sense ofici

Raquel Font
5 min
ELS MEUS PARES DIUEN QUE SE SEPAREN   Com s’ha de fer per comunicar-ho als fills? Jo també soc fill  de pares separats

¿Sou d’aquelles parelles que quan parleu entre vosaltres no us dieu pel nom sinó papa o mama? Alerta! La vostra vida de parella està en perill. Amb aquesta contundència Pere Font, psicòleg i director de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, assegura que les parelles que han arribat a aquest punt és perquè han assumit tant el rol de pares, de família, que pràcticament han abandonat el de parella, la qual cosa presagia possibles problemes. “Hi ha homes i dones que es neguen a exercir de parelles perquè prioritzen l’ofici de pares”, i aquestes parelles aguanten en la mesura que són pares, però quan els nanos creixen es queden sense ofici, explica Font. Se’n diu la síndrome del niu buit. Precisament el fet de no haver tingut cura de la vida de parella per haver-se dedicat només als fills és una de les causes més habituals que condueixen les parelles a separar-se.

És el cas de la Berta. Té 44 anys i va tenir una relació durant nou anys amb el pare de la seva filla fins que fa un any i mig van decidir separar-se. Reconeix que va arribar un moment en què el seu únic projecte en comú era la nena i que havien abandonat el rol de parella. “No és que estiguéssim malament però tampoc estàvem bé”, explica. D’alguna manera o altra s’havien conformat vivint en una situació en què les setmanes i els mesos anaven passant i entre la feina i la filla no hi havia temps per a gaire més.

Sigui pels motius que sigui, en un procés de separació “el que seria desitjable és que els pares mai deixessin de tenir presents els fills”, assegura la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió. Malauradament, però, no sempre és així, reconeix Thió.

UN MAR DE DUBTES

A l’hora de plantejar-se una separació o un divorci els fills generen molts dubtes i interrogants sobre com els pot arribar a afectar. Segons Thió, “creix la consciència de les conseqüències de la separació en les criatures depenent de com s’efectuï”, i alhora “des de fa uns anys el nombre de separacions va en augment”.

La Maria s’ha separat tot just fa uns mesos per segona vegada de la mateixa parella. El primer cop, explica, la cosa va anar tan ràpida que no van tenir ni temps de plantejar-se gaire com ho viurien les seves filles, de 5 i 7 anys. Va ser precisament pensant en elles que al cap de sis mesos van decidir tornar a conviure tots quatre sota un mateix sostre. “En aquell moment pensava que era l’opció més correcta però sense adonar-me que en realitat només ho feia per les filles”, assegura. Entre els factors que la van influir per tornar-ho a intentar hi ha els valors de la família tradicional que tenia inculcats i també el factor social. Totes les reflexions, preguntes i consells que li arribaven del seu entorn -sovint sense demanar-ho- li van generar molts dubtes sobre el pas que havia fet. “Vaig arribar a veure les meves filles més dèbils i vulnerables del que realment són -explica-, fins al punt de sentir-me mala mare. Com si les estigués abandonant”.

Com s’ha de fer per comunicar-ho als fills?

Quan ja s’ha pres la decisió de separar-se i s’ha de dir als fills és important que hi siguin presents els dos membres de la parella, remarca Pere Font. “Cal explicar-los que el problema és la incompatibilitat de parella però que continuen sent els seus pares i que se’ls estimaran igual. Se’ls ha d’explicar molt clar que ells mai són la causa del divorci. Cal ser protectors”. Segons Carme Thió, és millor informar-los al matí que no pas a la nit, “per donar-los temps a constatar, entre altres coses, que la relació amb ells no canvia”. És important que les explicacions siguin tan senzilles i reals com sigui possible i explicar-los tant els canvis que es produiran a partir d’aquell moment com totes les coses que no canviaran. “D’aquesta manera es poden fer una idea de com els afectarà la nova situació”, conclou Thió.

Pere Font creu que “no hi ha cap argument per no separar-se pels fills, al contrari, hi ha arguments de separar-se pels fills, perquè no és convenient que visquin en un ambient de tensió”. De fet, Font apunta que quan els fills són molt petits no és necessàriament un mal moment per a un divorci, i en canvi a l’adolescència la cosa es complica i és molt més difícil de gestionar. És per això que alguns pares esperen que els nanos facin la seva i passin poc per casa i llavors tiren endavant el divorci.

La Núria és del mateix parer. Ella es va separar fa un parell d’anys després de 13 de relació i tres fills de 10, 7 i 4 anys. Pensa que és un error no fer el pas de separar-se pels fills o fins i tot esperar que siguin més grans: “En el nostre cas vam valorar moltes coses abans de prendre la decisió, però sempre pensant que el nou model familiar que tindríem seria molt millor, perquè en el que teníem hi havia aspectes que no funcionaven”. Un cop van prendre la decisió van estar un parell de mesos fins a fer-ho efectiu, mirant diferents plantejaments i solucions.

Carme Thió explica algunes de les qüestions que cal tenir en compte en les diferents edats: com més petits siguin els fills més important és proporcionar-los un entorn en què se sentin segurs i estimats, malgrat la separació, i quan són més grans cal assegurar-se que no se senten culpables de la separació dels pares, cosa que passa amb freqüència.

PROTEGIR ELS FILLS

Les causes de separació són infinites, tantes com relacions de parella hi ha. “Les separacions són tan diverses com les persones i les parelles que les viuen”, explica Thió. De vegades, però, “el concepte dels fills és el que precipita el divorci, per evitar que vegin i visquin determinades situacions”, afegeix Font. Això és precisament el que pretenia la Noe quan va decidir plantejar-li el divorci a la seva parella. Feia 10 anys que estaven junts i tenien tres fills, de 7 i 3 anys i la més petita de tot just 6 mesos. Ell tenia una addicció a la cocaïna i l’escala de valors de la Noe no li permetia continuar més temps convivint-hi. I no volia que els nens haguessin d’arribar a veure determinades situacions. “El fet de tenir fills em va donar la força per no deixar passar la decisió més temps”, assegura.

La Noe explica que la separació li ha suposat canviar uns problemes per uns altres, perquè el pare dels seus fills n’hi ha fet de tots colors. No obstant, no l’ha denunciat mai perquè no vol posar els seus fills al mig d’un judici. De fet, de cara als fills han fet un esforç molt important per mantenir una activitat familiar conjunta que els hi pogués posar més fàcil. Celebren aniversaris i revetlles i fins i tot fan alguna sortida junts.

Jo també soc fill de pares separats

El divorci s’ha normalitzat en tots els àmbits de la societat. Avui ser fill de pares divorciats ja no és una excepcionalitat. Ara bé, s’ha d’anar amb compte perquè “el fet que hi hagi tantes separacions pot conduir a frivolitzar el fet de separar-se”, assegura Carme Thió. I afegeix: “Tot i que avui és habitual que a cada classe hi hagi uns quants fills de pares separats i això els pot ajudar a superar-ho millor, cal entendre que la separació és un fet traumàtic que produeix dolor, sentiments de pèrdua i inseguretat”. I no només ja s’ha normalitzat el divorci, sinó que cada vegada hi ha més famílies reconstituïdes, que segons el psicòleg Pere Font “resulta que funcionen molt bé perquè els dos membres ja porten un bagatge i lluiten molt perquè aquesta segona convivència tiri endavant”. Fins al punt que considera que aquest model de família serà l’estàndard d’aquí uns anys.

stats