Guaiteu-los: tot el dia ajaguts al sofà o tancats a l’habitació amb pany i clau, enganxats durant hores i hores a la Play, a Netflix, a Instagram, a TikTok, a Twitch. Arriben a casa i s’hi llancen de cap. ¿Els pares poden facilitar que els fills que tenen hàbits sedentaris o que viuen amorrats a la pantalla obrin la ment i adquireixin noves aficions més enriquidores? És possible, això? I si ho és, com es fa?
"Els nens han de jugar al carrer, córrer, saltar, caure, imaginar i relacionar-se amb altres criatures per posar en pràctica les seves habilitats motrius, lingüístiques i socials: aprendre a negociar, a cooperar, a dir que no... Pensem que el sedentarisme és, ja, un problema en si mateix que en pot desencadenar molts més en l’àmbit físic i mental". Parla la psicòloga Sara Tarrés, creadora del blog Mamá Psicóloga Infantil, membre del Grup de Treball en Intel·ligència Emocional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i autora del llibre Les meves emocions al descobert (Salvatella).
Cargando
No hay anuncios
Arantxa Marenyà és assessora de criança i comunicació conscients i coach de família, i fa tallers i sessions individuals a pares i professionals. Afirma: "El problema és de falta de temps o de límits per part de la família. No crec que l’infant tingui un problema de base. La responsabilitat que això no passi és dels adults. Com ho fem? Modelant i limitant aquest ús. Pot desencadenar problemes com desconnexió de la vida real: les coses lentes i belles de la natura es tornen menys màgiques; volem que tot vagi de pressa i sigui ara; insomni, ansietat per l’addicció que creen les pantalles, etcètera".
Per evitar-ho, la psicòloga infantil aconsella: "Hem de conèixer bé els nostres fills, saber què els agrada, què els interessa, amb què gaudeixen, i per a això cal programar activitats en família, passar temps junts sense interrupcions; per tant, els nostres dispositius electrònics també s’hauran de deixar de banda. Asseure’ns a parlar i fer llistes de coses que ens agraden a cadascun de nosaltres i estirar el fil és una opció ben senzilla. Si ens agrada passar temps a la natura –apunta–, podem preparar un cap de setmana al bosc". Hi afegeix "jugar a pilota, sortir en bici, patinar, pintar, fer puzles, jugar a escacs, escriure, llegir, cantar, ballar o fer teatre".
Cargando
No hay anuncios
Per trobar nous interessos, no cal anar gaire lluny: "Només podrem saber què els agrada parlant-ne i proposant activitats que hi estiguin relacionades, que poden sortir dels mateixos videojocs amb els quals estan jugant. Hem de ser creatius, i, per poder-ho ser, necessitem temps per asseure’ns-hi. Un temps que hem de trobar i que trobarem desconnectant els nostres dispositius o, simplement, eliminant les notificacions automàtiques del nostre mòbil".
Cargando
No hay anuncios
Com ho fem?
L’assessora de criança i entrenadora familiar aporta un parell de vies útils per obrir-los portes: "La manera més potent passa per modelar". Per entendre’ns: generar mimetisme, que ens imitin com a models adults que som: "Fer coses nosaltres, i que s’hi apuntin. Llegir en veu alta, pintar, anar a la muntanya, quedar amb amics, patinar, fer algun esport, tocar un instrument. Com més vegin que fem coses, a més oportunitats i a més diversitat estaran exposats. Si no [i ara ve l’altra via], sempre podem apuntar-los a llocs diferents on facin activitats diferents. Vas a una escola molt tradicional? Apunta’t a una activitat més desestructurada. Vas a una escola lliure? Fes un esport o activitat on s’han de seguir unes pautes. Provar coses noves i estar exposat a la diversitat és clau".
Cargando
No hay anuncios
Sara Tarrés remarca: "Quan són petits, els interessos partiran, inicialment, dels adults, i, a mesura que les criatures es van fent grans, hem de poder escoltar el que ells proposen, els seus interessos, els seus gustos, les seves inquietuds". Ens pertoca suggerir, doncs, sobretot, els primers anys: "És feina nostra, quan són petits, ajudar-los a trobar els seus interessos. Som i hem de ser els seus guies al llarg de tota la infància, i ser al seu costat durant l’adolescència. Així, durant els primers anys cal oferir-los l’oportunitat de practicar diferents esports o activitats artístiques; també, sortir a la muntanya, a la platja; fer excursions; estar en contacte amb la natura; anar a museus, al teatre...".
Tot plegat, però, amb calma: "Això no vol dir estar tot el dia amunt i avall buscant la millor activitat a realitzar o apuntar-los a totes les extraescolars del món. Tot el contrari: jo sempre he defensat la idea que la millor extraescolar hauria de ser jugar al parc o a la placeta del poble, sortir a córrer amb la bicicleta i fer colla, perquè és jugant i avorrint-se com les criatures aprenen a conèixer-se a elles mateixes i descobreixen què els agrada fer. Per això hem de deixar que s’avorreixin més sense por".
Cargando
No hay anuncios
Tarrés insisteix, a més, que prediquem amb l’exemple: "Si ens veuen tot el dia pendents d’un mòbil, una tauleta o un ordinador, ells ens imitaran. Com bé sabem, les criatures aprenen més del que ens veuen fer que no pas del que els diem que facin. Així que aprofitem-ho perquè, d’igual manera que ens imiten conductes poc saludables, també ho faran amb les saludables; és a dir, si som pares que practiquem esports, sortim a fer senderisme o anem amb bicicleta, probablement ells ens seguiran com a mínim fins a l’adolescència, moment en què poden aparèixer algunes reticències a acompanyar-nos a tot arreu. Però ja haurem assentat unes bases a partir de les quals construir".
Cargando
No hay anuncios
Aquesta tasca, tal com subratlla Arantxa Marenyà, correspon als progenitors: "Crec que no tenim la vareta màgica i que no sabem com seran ells, i també hi ha un component de personalitat de cada infant, però limitar l’ús de pantalles i exposar-los a diversitat d’activitats és cosa nostra".
L’autonomia ja anirà arribant de mica en mica, però és probable, indica Marenyà, que els hàbits d’oci adquirits perdurin: "Comencem fent activitats noves des del nostre lloc segur, la família, per, a poc a poc, anar fent-les sols. El que veiem a casa és el que considerem normal, i creiem que el món és així. Si a casa meva mirem la tele i pantalles i fem poca cosa, aquest serà el meu mapa del món. Si a casa quedem amb gent diversa, els meus pares s’apunten a un grup d’excursionisme, la meva mare fa ioga, el meu pare aprèn anglès, anem a la biblioteca i llegim a casa, fem esport, etc., en el meu mapa del món totes aquestes coses entren en la normalitat, i, per tant, serà més fàcil per a mi fer-les sol". Els pares (la família, l’entorn més immediat) com a pantalla que mostra la vida.
Cargando
No hay anuncios
Palanques de canvi
Arantxa Marenyà recomana als pares el contacte amb la natura i els anima, també, a "apuntar-los a un cau, provar coses diferents, anar a uns campaments (quan estiguin preparats), fer un curs de cuina en família"... Proposa, a més, fer un intercanvi de casa i cuinar plegats plats d’altres països.
Sara Tarrés aconsella "crear horaris i rutines, planificar en quins moments ens podem connectar i en quins no". Com? "Hem d’agafar llapis i paper, posar-ho per escrit i deixar-ho en un lloc ben visible". Amb tot el que fan i, també, el temps lliure: "Aprofitem aquest moment per parlar amb ells dels seus interessos". I una última cosa: "Tinguem a mà un altre full per anotar i fer una llista amb activitats, llocs que volen visitar, hobbies i esports que voldrien provar, i amb quins amics. Planifiquem els menús setmanals, la llista de la compra, quines tasques domèstiques assumeixen..."