El que nosaltres transmetem

Des de fa un temps, més ben dit des de ja fa uns anys, en la meva pràctica diària amb les famílies i en observacions que faig (al parc, amb els amics...) m’he adonat d’un aspecte en els models de relació dels adults amb els seus fills que, des del meu punt de vista, no deixa de tenir importància.

Em refereixo a allò que transmetem els adults. Moltes vegades, sense adonar-nos-en i sense tenir mala intenció, amb les nostres accions, amb els nostres comentaris, amb les nostres mirades, amb els nostres gestos... estem influint i mediatitzant una conducta espontània i, sobretot, innocent dels nostres petits.

És sabut per tots que nosaltres som per a ells el seu mirall: som les persones en qui es fixen, som les persones que tenen com a models, som les persones a qui estimen més del món i, per tant, tenim una responsabilitat respecte als models que els oferim. No és cap tonteria pensar que si nosaltres adoptem una actitud temerosa davant d’un nou esdeveniment o davant d’una situació nova els nostres fills probablement es veuran influïts per aquesta manera d’afrontar les noves situacions. Evidentment, no podem oblidar que hi ha un component genètic en els caràcters i que hi ha aspectes que ja ens venen donats per l’herència dels nostres pares, però si a tots aquests ingredients hi sumem aquell que es diu sentit comú, i que està a les nostres mans, podem ajudar a aconseguir que els nostres fills vegin les coses des d’una altra perspectiva.

Pensem en una situació molt concreta: al voltant dels 2 anys la canalla comença a trobar-se amb situacions que potser abans no havien passat i poden començar a sentir les primeres pors. Aquesta és una etapa normal del creixement, com tantes altres, i forma part del que és fer-se gran i evolucionar com a persona. És evident que els hem d’atendre, escoltar i ajudar, però també és cert que és molt important que els ajudem amb la nostra actitud. Quan una família explica en públic, i davant del fill o filla, que “ara té por a les nits, es desperta, està inquiet...”, el primer que sempre els dic és: “Procureu que no senti gaire aquesta paraula”. I és que hem de tenir una mica de prudència i vigilar què diem davant seu. Amb això què vull dir? Doncs que estem donant un significat nou a una paraula que potser per al nen no el tenia, i com que ara sap que quan es parla d’allò passen coses, doncs correm el risc que ho utilitzi com una arma de poder, i que s’aprofiti de la situació. Encara recordo una d’aquelles frases cèlebres dels nostres pares, que estaven impregnades de saviesa i sentit comú! Quan tenia por, el meu pare sempre em deia: “La por no existeix; te la fas tu”. És cert que jo era una mica més grandeta, però aquella frase m’ha acompanyat al llarg dels anys i m’ha ajudat en molts moments a superar-me i a créixer com a persona. És un exemple més de la transmissió que els pares fem als nostres fills.

Sempre dic que és molt difícil, com a pares, trobar el punt just d’equilibri i mesura en tot. El més sensat és estar atents, observar i actuar amb prudència i sempre pensant que el que nosaltres diguem o fem tindrà unes conseqüències directes en les accions dels nostres fills. La nostra actitud és molt important, i com ja he comentat tenim una responsabilitat.

SUPORT I SUPERACIÓ

Un altre exemple. Pot ser que a un infant els primers dies li costi fer una activitat nova (piscina, arts marcials, bàsquet...). Si el primer dia que fa l’activitat tenim la mala sort que surt descontent i que no li ha agradat, tenim dues opcions: quedar-nos amb la versió que allò no és per a ell i que no li ha agradat, o bé fomentar un esperit lluitador i contagiar-lo d’entusiasme, perquè vegi que tot necessita un sacrifici i un temps de marge per acabar florint. Si passat un temps prudencial encara detectem que la cosa no ha millorat, el millor és parlar amb ell i intentar trobar una solució raonada. Si els expliquem les coses, ells les entendran. Ànims!