Amb quina lupa et mires els teus fills?

El Guido i el Giosué són pare i fill a la pel·lícula de Roberto Benigni 'La vida és bella'. Són jueus i van a parar a un camp de concentració alemany. Per fer-li més suportable la vida en aquell centre ple d’horror i misèria, el Guido li fa creure al seu fill que allò que estan vivint és un joc i que l’objectiu és guanyar un tanc.

Prenent com a punt de partida aquesta història cinematogràfica, Isabel Torras, professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL, reflexiona sobre el fet que els fills quan són ben petits aprenen i viuen les experiències a través dels nostres ulls, els dels pares, però també dels de la resta d’adults de referència que els acompanyen en el procés de créixer. En definitiva, els transmetem la nostra mirada de les situacions.

És important ser conscients que “els infants valoren les coses i els fets del seu entorn de la mateixa manera que ho fan els seus pares”. No es tracta de tergiversar-los la realitat. Torras recalca que no s’han de dir mai coses que no són certes, ni tampoc exagerar, però aconsella ser “optimísticament realistes” i destacar i reforçar positivament les coses ben fetes que fa l’infant i enfocar de manera positiva els errors.

Models diferents

Els infants, però, no estan sempre amb els seus pares. Sovint passen més hores amb els avis i els mestres que a casa. Què passa quan els models que els oferim són diferents? Per a la professora Isabel Torras, cadascú té el seu espai. Els referents principals haurien de ser els progenitors, però la resta també ho són, tot i que en entorns i en moments determinats. Creu que els avis són uns referents valuosos perquè s’acosten als nets sovint d’una manera més relaxada; els mestres ho són dins de l’àmbit escolar, on complementen l’autoritat dels pares en els aspectes acadèmics; i els monitors de lleure ho són en entorns lúdics on es fan aprenentatges diferents dels escolars, etc. Segons Torras, “l’important és que els diferents referents no es desautoritzin, sinó que valorin i respectin l’espai i la manera de fer dels altres”. Sobretot davant dels infants. La doctora i especialista en educació emocional Esther Garcia Navarro afegeix que si es dona el cas que uns referents es contradiguin amb la manera de fer dels altres, també pot suposar un aprenentatge per als infants perquè s’adonen que hi ha maneres diferents d’actuar i afrontar les situacions.

Així, per exemple, ara que tot just ha començat el curs escolar, difícilment un nano estarà content i es mirarà amb bons ulls el seu mestre o la seva pròpia escola si a casa no para de sentir-ne comentaris negatius. En canvi, si les converses giren més al voltant dels aspectes més positius, encara que la realitat no sigui ideal, l’infant en tindrà una visió més favorable.

NECESSITAT D’ENTENDRE

Hi ha un moment, cap als quatre o cinc anys, que els infants no paren de preguntar el perquè de qualsevol cosa, fins al punt que, de vegades, posen a prova la nostra paciència i la nostra capacitat de resposta i se’ns escapa algun “Doncs perquè és així i punt”. Segons Torras, amb aquesta insistència de preguntar el perquè de les coses els nanos no estan fent res més que verbalitzar la seva necessitat d’entendre el món: “Els pares anem introduint els nostres fills al món amb el nostre comportament quotidià, els comentaris que fem davant dels fets, les expressions en el dia a dia, anem donant elements als nostres fills per entendre la realitat que els envolta”. Hi ha nanos que fins i tot no en tenen prou preguntant el perquè sinó que després pregunten si allò és bo o és dolent, per la qual cosa el nen ho valorarà de la mateixa manera que la resposta que hagi rebut. Almenys durant els sis primers anys.

Torras recorda i insisteix que “quan som petits no tenim eines per interpretar el que passa al nostre voltant i, per això, l’adult és una peça clau, ja que es converteix en el nostre intèrpret, en el nostre traductor vital”. Així, durant els primers anys de vida, com que totes les experiències es donen per primera vegada, la resposta que reben els infants a aquestes primeres experiències és la que utilitzaran d’entrada per fer front a situacions semblants en el futur.

ABANS ELS PARES

Esther Garcia Navarro és doctora en educació emocional per la UB i coordina el postgrau d’educació emocional i benestar a la mateixa universitat. És del parer que “els pares només podem transmetre allò que som” i que transmetem als nostres fills més el que fem que no pas el que els diem.

Com a formadora, tant de famílies com de mestres, Garcia Navarro assegura que, en general, s’observa “una certa desorientació a l’hora d’educar” i que sovint posem molt el focus sobre els infants però també l’hauríem de posar sobre els pares. Està convençuda que “el repte que tenim al davant com a societat és aportar recursos a aquests pares”.

Per això considera que els pares hem de fer una feina prèvia de plantejar-nos quina part de l’educació que hem rebut volem mantenir i fer-la arribar als nostres fills i quina part és la que volem canviar, perquè el tipus de referents que oferim com a pares i com es veuran a ells mateixos els infants tenen molt a veure amb les nostres creences. I aquí és on es complica la cosa si no en som conscients.

Segons Isabel Torras, els pares i mares actuem de mirall per als fills quan els diem el que pensem d’ells en el dia a dia, en converses informals, quan els animem, quan els renyem, quan els oferim suport, etc. És a partir de la repetició de les paraules que utilitzem per descriure la seva manera de ser, de sentir o de fer, que les criatures van construint la seva pròpia imatge i, així, prenen consciència de qui són. És a dir, compte amb les etiquetes que els posem, sobretot si són negatives, del tipus “Ets un desastre” o “Ets molt pesat”. Torras alerta sobre el fet que “els infants s’identifiquen plenament amb allò que els seus pares i referents diuen d’ells”.

És molt diferent quan l’infant està aprenent a menjar i s’embruta si li diem “Que marranot que ets, no n’aprendràs mai, dona’m els coberts que ja t’ho acabo de donar jo”, que si li diem “A poc a poc en vas aprenent, segur que demà ho faràs millor”. De la primera resposta l’infant aprèn que ell no és vàlid per menjar sol i que necessita que l’ajudem; en canvi, amb la segona resposta aprèn que és capaç de fer-ho i que segur que a poc a poc anirà millorant.

Garcia Navarro, a més, creu que s’ha de tenir en compte que cada nano té la seva personalitat i que “no tots vivim els estímuls de la mateixa manera”. Hi ha nanos que davant un comentari com que una samarreta no els acaba de quedar bé no hi donaran importància, mentre que a d’altres els afectarà molt.

Acceptar-los tal com són

La construcció de l’autoconcepte -és a dir, com ens veiem a nosaltres mateixos- i de l’autoestima -és a dir, si com ens veiem ens agrada o no, com ens valorem- ve donada pels vincles afectius que els infants construeixen amb els seus pares i amb la resta de referents educatius i per com aquests els veuen i els miren, explica la doctora en educació emocional Esther Garcia Navarro. En definitiva, a través de quina lupa ens els mirem i, per tant, quines creences tenim sobre ells. Isabel Torras assegura que “una autoestima sana és el resultat d’un autoconcepte ajustat a la realitat i acceptat per l’entorn i per un mateix”. Si els pares l’acceptem tal com és, ell també s’acceptarà. Torras conclou que l’objectiu és que l’infant sigui feliç de ser qui és i com és, i proposa algunes pautes per potenciar una bona autoestima:

• Fer valoracions positives o enfocades de manera positiva.
• Evitar les comparacions.
• Proposar-li reptes adequats a la seva edat i situació i reforçar-lo positivament quan els supera i quan s’esforça.
• No ridiculitzar-lo ni rebaixar-lo sota cap concepte.