Als anys 40 i 50 del segle passat, John Bowlby va definir i explicar la importància del vincle per al desenvolupament òptim dels nens. Va demostrar la manera com una relació positiva i segura dels pares amb els seus fills ajuda aquests fills a créixer psicològicament de forma adequada. Un bon vincle sempre és sinònim d'una vida adulta més equilibrada i estable, mentre que un vincle inestable i insegur, especialment si és negatiu, pot conduir a problemes psicològics importants, i fins i tot a trastorns seriosos de personalitat. A la fi d'aquest segle passat es va demostrar que no solament els pares són importants figures de vincle, sinó que també ho poden ser uns altres familiars i fins i tot amics, mestres, etc.
En la societat actual, la situació de la cura i atenció dels fills ha canviat de manera molt important i ho ha fet per múltiples causes. La crisi econòmica, al costat de les condicions laborals cada vegada més exigents, impedeix que els pares puguin dedicar el temps que els agradaria a l'atenció dels fills. Així mateix, les generacions més joves que tenen fills actualment demanen un temps propi per desenvolupar-se com a individus, més enllà del seu paper com a pares. L'estructura de les famílies també s'ha transformat de manera important. Per aquests motius, i d'altres que no hi ha temps d'esmentar, els pares cada vegada disposen de menys temps per relacionar-se amb els fills.
Per contra, els canvis socials i també medicobiològics han aconseguit que en aquests moments les persones grans (els avis) cada vegada visquin més temps i ho facin amb més qualitat de vida. Els anys en els quals el subjecte gran ja no treballa, i té més temps per dedicar al que vulgui, han augmentat de forma considerable i ho continuen fent cada dècada. És el que es denomina 'tenir una vellesa activa i saludable'. Aquests dos fets, és a dir que els pares no disposin de tant temps i que la gent gran en tinguin més, han propiciat que aquests últims passin cada vegada més hores amb els nets. Actualment el rol de la gent gran és fonamental per a l'educació i el desenvolupament dels infants, perquè completa de manera substancial el vincle que els pares ofereixen als fills. Així, els avis han guanyat presència en la vida dels nets i, per això mateix, importància, i n'han guanyada com a educadors però també com a transmissors dels coneixements acumulats dins la mateixa família.
Els estudis indiquen que els vincles dels avis amb els nets són molt forts i satisfactoris. Els aporten en general un vincle segur i estable, i els ajuden a construir una identitat i una personalitat equilibrada que els permet tenir un concepte i una estima més bons d'ells mateixos. Els avis també ensenyen als nets bons models de relació i socialització, ja que amb ells aprenen a estar amb altres persones fora de la llar paterna. També els donen seguretat, els acompanyen a l'escola o al metge o els ensenyen a llegir, a jugar, a conèixer la ciutat, el cine, a gaudir de les aficions que els nens tenen, i cada vegada més els ajuden amb els estudis, etc.
Ara bé, alhora els avis també resulten molt beneficiats per aquesta relació. L'estima, l'afecte, l'amor que aboquen als nets, i especialment el que ells els retornen, els permeten també sentir-se útils i milloren així la seva autoestima i el seu autoconcepte, perquè el seu rol en la família encara és important i se senten encara actius. Tot això contribueix a crear aquest sentiment d''envellir activament' i també el que Erikson va denominar 'generativitat', que és la capacitat de continuar 'generant' en la vellesa, en la jubilació. Així, existeix una simbiosi fonamental entre avis i nets que els impulsa, a tots, cap a una millor qualitat de vida.
Per tant, aquesta relació es podria resumir dient que és un benefici mutu el que s'obté en aquest intercanvi, en aquest vincle. Nets i avis es veuen reforçats i afirmats en la construcció del seu desenvolupament personal. No cal, però, caure en l'error, que passa sovint, que els avis perdin per això la seva part de vida personal pròpia, han de poder continuar gaudint de les seves aficions, dels seus moments propis. En tota relació de vincle és molt fàcil perdre's en l'altre, i això no ha de passar mai. Cal tenir temps per als altres i també per a un mateix. Per això els pares no han d'abusar mai dels avis en aquesta qüestió i els han d'estar sempre agraïts per aquest fantàstic vincle que mantenen amb els nets. Això sovint s'oblida.
Consells
- Verbalitzar als nostres fills les funcions de cura i estima que els aporten els avis. Els nostres fills han de ser conscients que l'ajuda dels avis cap a ells és un privilegi i, per tant, els han de ser agraïts.
- No hem d'esperar, com a pares, que els avis actuïn com els nostres substituts. Ells tenen una funció de cura i atenció, però l'educació no ha de recaure en ells, sinó en nosaltres.
- Facilitar la tasca dels avis i no saturar-los és una manera de retornar aquesta cura que ells fan amb els nostres fills. Respectar els seus espais, els seus interessos i alliberar-los temporalment de l'obligatorietat de tenir els nets és essencial per a la fluïdesa de la relació.
- Cuidar la relació més enllà de l'obligació cap als nets, retornant l'atenció, l'ajuda i l'afecte que aporten als nostres fills.
- Tenir nosaltres, com a pares, cura dels nostres propis pares és la manera més adequada de transmetre als nostres fills la importància del vincle.
Recomanació:
Pel·lícula: 'El nostre últim estiu a Escòcia'.
Helena Alvarado és directora de Creix i Pep Pérez Castelló és doctor en psicologia