Jordi Gil Martín: “No és possible una infància feliç sense algun episodi traumàtic”

BarcelonaEl trauma és una experiència universal. Tots tenim un percentatge o altre d’experiència traumàtica. No és possible una infància feliç i perfecta sense algun episodi traumàtic.

I quines són les conseqüències de voler oblidar això que dius?

— La falta d’autoestima i de confiança. Els símptomes depressius, l’ansietat, les dificultats relacionals. Aquestes són les seqüeles més comunes que fan que la nostra vida no sigui tan plena com podria ser.

Si m’ho permets... Quines són les teves ferides d’infància?

— És una ferida mixta. Vaig patir abandonament i també sobreprotecció, en una proporció de 80/20. També vaig tenir bons suports humans, llums en el camí, que compensaven les ferides.

¿Vens a dir que cal esforçar-nos en l’autoconeixement?

— Tota via d’autoconeixement treballa, de manera conscient o sense saber-ho, la nostra experiència traumàtica. Ja sigui la teràpia Gestalt, el budisme o qualsevol altra disciplina d’autoconeixement ens permet reconèixer les nostres llums i les nostres ombres d’origen traumàtic.

Dius en el llibre que la manera més habitual com ferim els nostres fills és amb l’abandonament i la sobreprotecció.

— La sobreprotecció no permet que el nostre fill desenvolupi recursos i habilitats. Si no donem espai al que resulta desagradable, el nostre fill no podrà suportar tot el que li resulti difícil, no sabrà relacionar-se amb qüestions existencials com la frustració, l’acceptació del que no pot ser, l’absència de persones o altres aspectes inherents al mateix fet de viure.

Cada generació sembla protegir una mica més els fills que la generació anterior. Per què?

— És una qüestió complexa i multifactorial. No crec que sigui a causa de cap tipus de feblesa dels pares, sinó més aviat a una dificultat generalitzada per deixar-se vèncer per la temptació del que és immediat. I també la nostra fòbia a tot el que pugui resultar desagradable. És més fàcil donar un mòbil a una criatura quan som en un restaurant que ajudar-lo a gestionar la seva inquietud psicomotriu i el seu avorriment. Evitar tot allò que ens resulti desagradable elimina també potencials aprenentatges.

Puc estar-hi d’acord, però mares i pares no estem fets per veure patir un fill.

— Els obstacles ens ajuden a créixer. Els obstacles són mestres. És el camí de l’heroi, el que hem de transitar, no el camí més fàcil. Vivim tot el que és desagradable com si fos negatiu i oblidem la funció curativa de la tristesa, de la pèrdua, de la frustració. El nen explora la seva experiència. Els fills parteixen d'una confiança plena en els pares i els pares són responsables d'aquest vincle de confiança. La nostra funció és donar-los un mapa del món i de les relacions humanes.

¿Com apliques tot això en la relació amb el teu fill?

— En el meu cas, em fa por que el meu fill no visqui la tristesa. Sovint m’he de frenar per no dir-li allò tan típic de "no passa res, de seguida estaràs OK". Vull deixar que es relacioni amb la tristesa i evitar que es converteixi en víctima de la meva por a la tristesa.

Els nens oculten les seves ferides per protegir els pares.

— El nen potser ocultarà les seves angoixes si percep que l’adult no les pot acceptar. El meu fill explica certes coses a la meva companya perquè jo em poso massa nerviós en segons quins temes, sovint temes que em toquen certs traumes.

Malgrat els traumes, però, més o menys, tots ens en sortim.

— Al final, la bondat humana és molt forta i per això s'ha mantingut més enllà de les nostres foscors. Som una espècie fràgil però molt forta. Els nens són forts i poden suportar l’insuportable. Els adults porten dins un nen resilient.

Com fer que un nen parli?

— Crec que cal tractar el nen com a ésser capaç i intel·ligent. Cal parlar-li des del jo. “El pare té aquest dubte, per això t'ho pregunta”. També cal respectar el seu tempo intern.

Explica’m alguna cosa que t’hagi ensenyat el teu fill.

— Un matí em vaig enfadar amb el meu fill i, al cap d’una estona, li vaig voler explicar per què m’havia fet enfadar tant. Ell em va respondre "sempre ets a l'abans". Tenia raó. Visc massa aferrat al passat.