Els nens aprenen més amb premis o amb càstigs?

Nova York"M'envaeix el pànic a mesura que s'apropa l'hora de dormir". Això ens va dir un pare al nostre centre de teràpia familiar per descriure l'espectacle que muntava el seu fill abans d'anar a dormir. El nen s'enrabiava més i més a mesura que s'apropava l'hora d'anar al llit, ignorava les instruccions dels seus pares i s'enfadava només sentir la paraula pijama. Els pares se sentien frustrats i desorientats.

La pregunta que ens van fer és molt habitual i la sentim sovint: havien de ser severs i prohibir-li usar els seus dispositius electrònics quan es comportava així (càstigs) o era millor idear un sistema amb calcomanies i premis per persuadir-lo a comportar-se bé (recompensa)?

Molts progenitors van créixer amb càstigs i és comprensible que els utilitzin. Això no obstant, els càstigs tendeixen a intensificar el conflicte i bloquejar l'aprenentatge. Provoquen una reacció de lluita o fugida, fet que significa que el pensament sofisticat del lòbul frontal s'ennuvola i s'activen els mecanismes bàsics de defensa. Els càstigs ens porten a rebel·lar-nos, avergonyir-nos o enutjar-nos, a reprimir els nostres sentiments o idear com evitar que ens descobreixin. En aquest cas, la resistència absoluta de qui té quatre anys arribaria al seu punt màxim.

Llavors les recompenses són millor opció? Tampoc. Les recompenses són més aviat les bessones enganyoses dels càstigs. Són atractives per les famílies (i és comprensible) perquè poden mantenir un nen sota control temporalment, però l'efecte pot esvair-se o inclús ser contraproduent. "Quant em donaràs?", li va dir una filla a la seva mare, segons ens va explicar ella, quan li va demanar que ordenés la seva habitació.

Recompenses, bessones enganyoses dels càstigs

Els psicòlegs han suggerit durant dècades que les recompenses poden reduir la nostra motivació i gaudi naturals. Per exemple, els nens a qui els agrada dibuixar i, sota condicions experimentals, reben diners per fer-ho, dibuixen menys que els que no reben res. Els nens a qui premien per compartir ho fan menys. Això és el que els psicòlegs anomenen “efecte de justificació excessiva”: la recompensa externa eclipsa la motivació interna del nen.

Les recompenses també han estat relacionades amb la disminució de la creativitat. En una sèrie clàssica d'estudis, a un grup de gent els van donar un conjunt de materials (una caixa de tatxes, una espelma i un paquet de mistos) i els van demanar que trobessin la manera d'adherir la vela al mur. La solució requereix un enfocament innovador, és a dir, veure els materials d'una manera que no es relacioni amb els seus propòsits (la caixa utilitzada com un porta veles). Les persones a qui se'ls va dir que rebrien una recompensa per resoldre aquest dilema van trigar més a fer-ho, de mitjana. Les recompenses limiten el nostre camp de visió. Els nostres cervells deixen de cavil·lar amb llibertat. Deixem de pensar profundament i no veiem les possibilitats.

La idea general dels càstigs i les recompenses està basada en suposicions negatives sobre els nens; que hem de controlar-los i modelar-los i que no tenen bones intencions. No obstant això, podem donar-li la volta a aquesta forma de pensar i veure els nens com capaços i programats per ser empàtics, cooperar, treballar en equip i esforçar-se. Aquesta perspectiva canvia, de manera poderosa, la nostra manera de parlar amb els nens.

Les recompenses i els càstigs són condicionals, però l'amor i l'opinió positiva sobre els nostres fills no ho haurien de ser. De fet, quan som empàtics i realment escoltem els nostres fills, és més probable que ells ens escoltin. Aquí compartim alguns suggeriments per canviar la conversa i la conducta.

Buscar el rerefons

Els nens no colpegen els seus germans, ignoren els seus pares ni fan enrabiades al supermercat només perquè sí. Quan ens enfoquem en allò que realment està passant, la nostra ajuda és més significativa i duradora. Fins i tot només intentar veure el que hi ha al fons fa que els nens abaixin una mica la guàrdia, estiguin més oberts a escoltar límits i regles i siguin més creatius per resoldre els problemes.

En lloc de dir: "Porta't bé amb el teu amic i comparteix, o no podràs veure la tele ni utilitzar la tauleta després!"

Pots dir: "Mmm, encara estàs pensant si compartir el teu nou joc. Ho entenc. És difícil compartir al principi i et sents una mica enutjat. Se t'acudeix un pla perquè pugueu jugar junts? Digue'm si necessites ajuda".

El plor, la resistència i l'agressió física només podrien ser la punta de l'iceberg. Sota la superfície hi pot haver gana, manca de son, excés d'estímuls, sentiments forts, canvis per una habilitat en desenvolupament o l'experiència d'un nou ambient. Si penses així, et converteixes en un company que el guia, en comptes d'un adversari que el controla.

Motivar en lloc de premiar

La motivació és molt bona, quan té el missatge subjacent de: “Confio en tu i de debò crec que vols cooperar i ajudar. Som un equip”. La diferència entre això i oferir recompenses és subtil però molt poderosa.

En lloc de dir: "Si neteges la teva habitació, podem anar al parc. Així que val més que ho facis, o no hi haurà parc".

Pots dir: "Quan la teva habitació estigui neta, anirem al parc. Tinc moltes ganes d'anar-hi. Avisa'm si necessites ajuda".

Ajudar en lloc de castigar

El concepte del càstig comporta un missatge de: “Necessito fer-te patir pel que vas fer”. Molts pares en realitat no volen dir això, però tampoc volen semblar permissius. La bona notícia és que pots mantenir els límits i guiar els nens sense castigar-los.

En lloc de dir: "No t'estàs portant bé al tobogan, ja no podràs jugar. Quantes vegades t'ho he de dir?"

Pots dir: "Estàs una mica inquiet, ja me n'he adonat! Et baixaré del tobogan perquè no és segur jugar així. Anem a un altre lloc per calmar-nos".

Desperta el seu interès per treballar

Els humans no són mandrosos per naturalesa (no és un tret adaptatiu) i els nens, en particular, no ho són. Ens agrada treballar si ens sentim part d'un equip. Els nens petits volen ser membres competents de la família i els agrada ajudar si saben que la seva contribució és important i no és pur teatre. Deixa que t'ajudin d'una manera real des dels primers anys, en comptes d'assumir que necessiten algun altre tipus de distracció mentre tu ho fas tot.

Organitza una reunió familiar per pensar en totes les tasques diàries que la família necessita fer. Demana-li idees a cada membre de la família. Feu una taula per als nens (o deixeu que ells la facin) amb un espai per marcar quan s'hagin dut a terme les tasques.

En el cas del nen reticent a dormir, quan els pares van veure el que hi havia darrere, van aconseguir un gran avenç. Va resultar que el seu fill estava exhaust, així que van prescindir d'algunes de les seves activitats i es van assegurar de reservar un temps perquè es relaxés a les tardes. Van fer una taula per enllestir cada pas de la rutina i li van demanar l'opinió. Amb el temps, va deixar de resistir-s'hi i l'ambient a l'hora d'anar a dormir va passar de la por a una connexió i un gaudi reals.

Copyright The New York Times