Mites sobre els bessons sense fonament

Durant molt temps s’han difós teories sobre les bessonades que la ciència desmenteix. Si una mare ha tingut bessons, les seves filles tindran probabilitat de tenir-ne, mentre que aquesta probabilitat no es donaria en els fills. Per mirar de desmuntar alguns dels mites que corren sobre els bessons ens fixem en el cas de dues germanes idèntiques, una de les quals també ha tingut bessons idèntics, fet que es produeix entre 3 i 4 casos al món de cada 1.000 naixements.

L’Anna i la Laura Espart (39 anys) són bessones monozigòtiques (idèntiques), i l’Anna fa dos anys va tenir bessonada, el Gael i el Nicolau (monozigòtics també amb molta probabilitat): tots quatre protagonitzen les fotos del reportatge. A més, l’àvia de l’Anna i la Laura també en va tenir, de bessonada, però les criatures van néixer prematures i van morir de seguida. “No les vam conèixer però l’àvia sempre ens ha explicat que eren bessones iguals”, expliquen les dues germanes, que asseguren que la bessonada no sempre salta de generació si ets dona.

I ho argumenten. Comença la Laura, que és llevadora de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, i que es basa en el seu cas familiar, esclar, i també en la pròpia formació, quan a la universitat li van explicar que era un fals mite dir que la bessonada saltava de generació: “I ho dic i ho repeteixo tot i que jo mateixa no he tingut bessons, perquè tinc un fill de 3 anys i una filla de 9 mesos, però l’Anna sí”.

Petit arbre genealògic de l’Anna i la Laura Espart

Com podem veure al quadre, l’àvia materna, Lucía Montserrate Conesa (98 anys), va tenir:

• 1 filla, la Nativitat Herrero Montserrate.
• També va tenir bessones prematures (que moren en el naixement).
• 1 fill, Joan Herrero Montserrate.

Per la seva banda, la mare de l’Anna i la Laura, Nativitat Herrero Montserrate va tenir:

• 1 filla, Gemma Espart Herrero (41 anys). No té fills.
• 2 bessones, l’Anna i la Laura Espart (39 anys). La Laura Espart té dos fills, el Joan (de 3 anys) i la Cèlia (9 mesos). Per la seva banda, la seva bessona, l’Anna, té dos bessons, el Gael i el Nicolau (amb molta probabilitat monozigòtics).

La seva germana l’ha escoltada atentament. El dia que l’entrevistem és el dia del seu aniversari, 7 de gener, i estan eufòriques. Totes dues expliquen les mil i una anècdotes que han viscut durant 39 anys per ser tan iguals. “Mai no ens hem substituït als exàmens, eh?”, diuen. Encara avui, quan les saluden dient el nom d’una o de l’altra, de vegades han de corregir la persona. “No soc la Laura, soc l’Anna”. O bé “No soc l’Anna, soc la Laura”.

Continuem la conversa. Diuen que tenen diferències. “La Laura va portar ortodòncia, i, en canvi, jo no”, comenta l’Anna. I la Laura era hàbil en gimnàstica. “Saltava el plínton i el potro, cosa que jo no vaig saber fer mai”, diu l’Anna. Però llavors la professora li deia a l’Anna: “N’hauries de saber, que la teva germana sí que en sap”. “Esgotador”, afegeix l’Anna.

NO TAN IGUALS

Malgrat que les dues sostenen que de caràcter són diferents, quan parlen tenen una complicitat amb la mirada. I quan escriuen per WhatsApp, en un grup de xat que la periodista que escriu va crear amb elles dues, responien alhora amb les mateixes emoticones. “Són molts anys juntes. I també podem dir que sempre que vivim una situació per la qual ja havíem passat altres vegades, ens evoca una cançó que totes dues comencem a taral·lejar alhora”, diuen.

Ara bé, les dues bessones comenten que no és cert que el que li passa físicament a una de les dues ho senti l’altra. “Una vegada vam anar de colònies, crec que teníem 10 anys, i un grupet dels companys volien comprovar si és cert allò que diuen dels bessons, que quan a un li passa alguna cosa l’altre se’n ressent”. L’aventura va consistir en separar-les i després posar a l’Anna una llanterna als ulls. “Esperaven que jo, la Laura, a metres de distància, patís un enlluernament, però no va passar i després de fer de conillets d’Índies els altres nens van comprovar que això no deixava de ser un dels molts mites que envolten el món dels bessons”, explica la Laura.

Per tant, complicitat sí, molta, perquè són molts anys compartits, repeteixen les dues germanes, però no creuen que ser bessones impliqui també patir les mateixes dolències físiques.

Des de la Universitat de Barcelona, la professora de genètica Gemma Marfany Nadal confirma que tenen raó: “La bessonada no salta de generació”. “No salta si són dones (àvies, mares i filles), perquè els gens es transmeten als fills però només les dones poden ovular, esclar”. Dit d’una altra manera, si uns pares han passat els gens de tenir bessons a un nen i una nena, només la nena podria tenir bessons. En canvi “el nen passaria els gens a les seves filles i, per tant, serien les filles d’ell qui en podrien tenir”, explica Marfany.

Així doncs, i reprenent el debat sobre el fals mite que la bessonada salta o no de generació, la professora afirma que “hi ha una part del mite que la bessonada passa de generació que sí que és certa”: ho és quan es tracta d’homes.

En canvi, el cas de l’Anna i la Laura, monozigòtiques, una de les quals també n’ha tingut, “és atzarós, perquè la ciència no ha demostrat mai científicament que hi hagi un factor genètic per a les bessonades monozigòtiques”, diu Anna Abulí, assessora genètica de l’àrea de genètica clínica i molecular de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron.

Per la seva banda, Gemma Marfany coincideix que les bessonades idèntiques que passin d’una generació a una altra són “estranyes al món, perquè de cada 1.000 naixements n’hi ha només 3 o 4 que són bessons idèntics per component genètic”. Entre altres curiositats, Marfany assenyala la de la població afroamericana i l’africana, que tenen una probabilitat molt alta de tenir bessons (concretament, no idèntics), fet que no passa entre la població de l’Àsia. I, per acabar, Anna Abulí conclou que en les bessonades dizigòtiques (no idèntiques) la ciència sí que assenyala una certa predisposició familiar a tenir-ne, perquè hi hauria un factor genètic que predisposa a la poliovulació (més d’un òvul alliberat en un mateix cicle que dos espermetazoides fecuden) de la dona. Queda dit.

Què en sabem, de les bessonades?

SEGONS ANNA ABULÍ, ASSESSORA GENÈTICA DE L’ÀREA DE GENÈTICA CLÍNICA I MOLECULAR DE L’HOSPITAL DE LA VALL D’HEBRON.

• No hi ha cap factor genètic determinant al 100% per tenir bessons, però sí que hi pot haver una predisposició genètica quan hi ha antecedents de dizigòtics (no idèntics).
• La predisposició genètica que s’hereta és la possibilitat d’alliberar més d’un òvul en un mateix cicle, i per tant la tenen les dones. En canvi, si un noi hereta la predisposició no tindrà més risc de tenir bessons. Però si aquest noi tingués filles, elles sí que tindrien més probabilitat d’embaràs múltiple.
• No està demostrat que els bessons monozigòtics i els dizigòtics sentin físicament el mateix dolor.
• Com més edat tingui la dona, més probabilitat de tenir embaràs gemel·lar, perquè hi ha un increment del nivell d’algunes hormones que, al seu torn, pot provocar l’alliberació de múltiples òvuls.
• També creixen les opcions quan la dona ha tingut embarassos previs i en els casos de tractaments de fertilitat, tot i que la majoria es deuen a la transferència de més d’un embrió a l’úter matern.