Ser mare en solitari: la meva última opció però la millor

Formar una família monomarental era la meva última opció, però va ser la millor. Els anys 80, els meus pares es van separar. Recordo que vaig començar a anar a la psicòloga perquè vaig fer un dibuix, a l'escola, on només sortien dones. No sé què hi van veure d'estrany, però van trucar preocupats a la meva mare. Tenia 5 anys. El meu pare va formar, ràpidament, una altra família i el vèiem dues vegades al mes. Jo vivia amb la mare i la meva germana. Per a molts, era una nena amb problemes, a causa de la meva família "desestructurada". El barri n'anava ple, de la nostra història.

Vaig criar-me pensant que havia de crear allò que no tenia. Una estabilitat i una família unida. Durant anys, vaig buscar parelles pensant en el futur. Analitzant com seria una vida amb ells i, sobretot, si serien bons pares. Als 35 anys, després d'una relació molt dolorosa, em vaig cansar de donar. Sentia que m'entregava al 100% a les meves parelles, fins i tot anteposant-los a mi. Creia que fent-los feliços tot aniria bé. Ara ja he deixat d'analitzar quin era l’error de les meves relacions fallides. Probablement era jo o simplement el meu destí era el meu present.

Suposo que vaig haver de tocar fons per adonar-me que la felicitat era dins meu. Que només jo podia aconseguir el que buscava i no necessitava ningú. Així que vaig decidir que formaria la meva pròpia família, "sola".

Vaig endinsar-me en un món desconegut per a mi: la reproducció assistida. Durant molts mesos la meva vida es resumia a treballar un munt d'hores i viure aïllada dins la meva bombolla pensant en un destí que no depenia de mi. Desitjava ser mare, però, ¿ho aconseguiria?

No podia parlar-ne amb gairebé ningú, perquè no era res segur. No estava preparada per a les preguntes, opinions i converses incòmodes que no necessitava ni em venien de gust. Així que fins que la cosa no va ser ja visible, no vaig dir-ho a ningú.

Postpart, depressió i pandèmia

La Nora va néixer l'11 de l'11 del 2019, una data màgica per a mi. Aquell mateix dia començava una nova aventura, la de ser mare. El que no hauria imaginat mai és que se m'ajuntaria el postpart amb una depressió, una pandèmia mundial i una petita que no parava de plorar. Aquells mesos van ser complicats. Em sentia molt sola i, a la vegada, més feliç que mai. Una barreja de sentiments impossibles de descriure amb paraules.

Vaig perdre la feina i em vaig haver de reinventar, com ens passa a moltes dones després de ser mares. Durant el desconfinament va néixer @mamamonomarental, el meu perfil d'Instagram. Una finestra al món. Vaig començar a compartir les meves receptes, les meves pors, els meus escrits... i, sense ni adonar-me'n, vaig crear una tribu virtual, que em va acompanyar i ajudar com mai m'hauria imaginat. Durant quatre anys vaig anar creant continguts, sense cap obligació ni pressió, i gràcies a les seguidores i a la gent que confia en mi vaig aconseguir nous projectes. Em vaig formar com a assessora de baby lead weaning i vaig començar a acompanyar famílies en l'alimentació complementària dels seus infants i a oferir xerrades i assessoraments personalitzats. També vaig conèixer la Rebeca, una altra mare monomarental, i el seu petit aventurer, l'Einar, i juntes vam crear @viajesmonomarentales on oferim viatges per a mares amb fills.

Ser mare monomarental em dona la llibertat total de fer i desfer al nostre ritme. Poder triar què fer i quan amb la meva filla. Admiro i envejo sanament les parelles que tenen relacions sanes, les que comparteixen l'educació dels seus fills, les feines del dia a dia i, a més, creixen conjuntament. Però no totes les relacions són així i moltes persones acaben apagades al costat d'algú que no fa equip.

Els infants no necessiten una família "completa" (normativa), necessiten una llar on poder criar-se lliurement i envoltats de bones vibracions. I la Nora i jo gaudim d'això. D'un espai de llum. Dit això, estic a favor de la diversitat familiar. Tingui l'estructura que tingui. Perquè família és amor.