Ester Pagès: "Ser mare ha estat tornar a ser nena"

BarcelonaCada dia, mentre sopem, el meu fill em pregunta de què hem parlat a La selva, a qui hem entrevistat, com ha anat amb els companys... I si considera que no acabo de fer bé alguna cosa, m’ho diu: “Mama, aquí has parlat massa ràpid! Ja t’has embalat!” I normalment té raó. M’apassiona veure com veu el món perquè és tan franc, honest i observador que procuro fer-li cas.

A l'hora que feu La selva suposo que ell fa extraescolars.

— Fa anglès per petició seva des que tenia 4 anys. Em va dir un dia que volia entendre les lletres de les cançons. Fa tenis perquè tant el seu pare com jo som tenistes. De fet, ens vam enamorar jugant un partit. I també fa bàsquet perquè els seus amics de classe en feien. Els dissabtes anem a veure els partits i la veritat és que ens encanta que faci un esport d’equip. Habituats al tenis, estem vivint com amb el bàsquet tens el suport dels companys i companyes, la gran força que té l’equip.

Cada cop costa més veure la tele amb els fills, que prefereixen la tauleta o el mòbil.

— Encara no estem en el punt que el Pol miri la tauleta sol a la seva habitació perquè som estrictes amb el consum de pantalles i no ho fa sense supervisió. Des que soc mare he llegit molt sobre com condicionen el mòbil i la tele el desenvolupament cognitiu de les criatures i a casa hi hem posat límits. Però es fa difícil. Aquí comencen les seves enrabiades i les meves respiracions per no acabar enfadats. El que sí que fem és el pla de pizza i pel·li els divendres. Aquell dia, mirem una pel·lícula tots tres junts. Moment idíl·lic, exceptuant el punt de posar-nos d’acord amb la pel·lícula. Aquí les negociacions són dures.

Què l'encurioseix de tot el que pot veure a la tele?

— Hem passat diferents etapes. La que només mirava dinosaures, després vam passar a tots els models de cotxes del mercat, a la intriga del bàsquet i de la vida del Michael Jordan. Vam tenir una temporada que miràvem junts l’espai de l’SX3 Escolta el teu cos, un programa francament interessant on el científic Salvador Macip i la Zene es fan preguntes com ara "per a què serveixen els mocs?", "per què batega el cor?" o "per què ens tirem pets?". Amb aquest últim capítol va riure molt. I ara estem bolcats en el futbol: en els jugadors del Barça, les posicions... Tenim el Lamine Yamal fins a la sopa.

Què et meravella de la manera com mira les coses?

— M’agrada la simplicitat, la franquesa i la sensibilitat amb què es mira el món. Quan el Pol reflexiona va tan a l’arrel de les coses que les fa fàcils. I això m’encanta. Quan m’ha preocupat alguna cosa, com que ell m’ho ha notat o n’hem parlat obertament, ha tingut l’habilitat de fer-te la pregunta clau, que m'ha semblat bàsica però que és on he trobat allò que buscava.

I tu, com te'l mires?

— Moltes vegades, quan ell està concentrat o bé jugant, fent els deures o dormint, m’agrada observar-lo. Me’l miro i li ressegueixo les celles, em miro les pestanyes i entro en els seus ulls. Li miro les mans, els peus, i li faig una carícia per tocar-li la pell. I penso: és l’amor més absolut que hi ha. Notes com el cor t’explotaria d’estimar-lo tant. És un sentiment meravellós però que alhora fa respecte. T’he de dir que no em ve de nou perquè a casa meva, la dels meus pares, sempre s’han viscut les coses així. Amb una barreja de genètica i aprenentatge, ells m’han ensenyat a estimar intensament.

Algun cop t'he sentit a dir una cosa preciosa: "ser mare ha estat tornar a ser nena".

— Ha estat tornar a ser nena perquè els moments que passo amb el Pol els visc sense rellotge i sense complexos. Des que era ben petit, passem matins i tardes jugant junts. El meu preferit, el de dissabte al matí. Ens perseguim per casa, ens tirem pel llit, fem cap a terra tots dos com dues mandonguilles, fem guerra de pessigolles... Descansem una mica perquè estem cansats o algú s’ha fet mal –normalment soc jo– i hi tornem. He tornat a ser la nena que feia el pallasso només pensant en l’ara i l’aquí. Sense donar tombs a res més. Quin alliberament!

Explica'm un record que et faci somriure.

— Recordo que quan tenia quatre anys, un dia em va mirar i em va dir “t’estimo tant que em poso nerviós”.