Mare electa: política vs. maternitat

Mercat de Sant Joan, Sabadell, 12 de juny. ERC i la Crida per Sabadell (que inclou l’Entesa per Sabadell i la CUP) fan públic en una roda de premsa el seu pacte per governar la ciutat després de 16 anys de consistoris liderats pel PSC. Això, però, importa ben poc ara, perquè no ens fixem pas en el contingut de l’acte sinó en un detall de la seva posada en escena: una dona, Míriam Ferràndiz, regidora electa de la Crida, que a la taula sosté el seu fill, de pocs mesos. A Twitter, @JoaquimJuky ho elogia: “Caminem cap a la unificació de militància i cures!” Ella li respon: “Sí! Ens caldrà anar repensant totes aquestes coses”.

Ferràndiz ha accedit, fa poc, gairebé alhora i per primer cop, a dues condicions d’alt voltatge: mare i càrrec electe. L’Arnau Griera i ella van ser pares del Bernat el 13 de febrer; al cap de tres mesos, el 24 de maig, l’escollien; el 13 de juny prenia possessió de l’acta, i el 2 de juliol de la cartera de Drets Civils i Ciutadania.

Ni al carrer ni en la mentalitat col·lectiva la criança es reparteix al 50% entre pare i mare. Per això, quan veiem les filles d’Obama i Zapatero no ens qüestionem com s’ho fa el nord-americà o com s’ho feia el lleonès per criar-les i, en canvi, una política embarassada, lactant o amb canalla petita crida molt l’atenció. Com va passar amb la diputada Anna Balletbò, que el 23-F va poder abandonar el Congrés perquè esperava bessons. Quan es parla de dones es dediquen a la política s’entra en un camp en què conflueixen el masclisme subtil que continua impregnant bona part dels àmbits de la societat i la dificultat de conciliar la vida professional -de l’ofici que sigui- amb la maternal o paternal: els progenitors ho tenen fumut en el món laboral i, amb la degradació de les condicions laborals per la crisi, encara pitjor. Sumem-hi els requeriments de l’exercici d’una responsabilitat institucional (actes a tothora, presència exigida) i la inexistència del vot delegat als ajuntaments.

El cas (extrem: amb un nadó) il·lustra la (in)compatibilitat de política i maternitat: acompanyem la Míriam, l’Arnau i el Bernat en un ple de la cocapital, on el fet maternal aflora d’una manera tan explícita per primera vegada. El seu model de criança incorpora el nano del tot a les seves vides i hi implica l’entorn. La Míriam repeteix que cal “visibilitzar” i “donar valor” al fet que es té un fill i que se l’atén, i reclama per a tothom el “dret de gaudir de la criança”. Solapant una cosa i l’altra pretén també fer “veure diferents formes de fer les coses”. Quan preveien la situació ja tenien clar que voldrien “socialitzar una mica l’atenció” al Bernat: buscar suport en amics a part dels avis i oncles i de l’escola bressol: “Tenim sort que molta gent se’ns hi ha ofert”, fa ella. I ell: “El deixes amb qualsevol dels nostres amics al casal i està més feliç que ningú”. Un cop al mes surten sols o en grup (sense nen), i se l’han endut a les mateixes vacances amb furgoneta que haurien fet els dos.

Decisió meditada

La Míriam va estar pensant de no anar de número 4 a la llista: “Ho vam estar parlant molt perquè jo, al principi, vaig dir que no”. Per ideals, s’hi va repensar: “Hi havia l’opció de ser regidora, però sempre ens vèiem bastant a l’oposició, amb la qual cosa tot era més portable”. Com a qualsevol família, la clau de volta és com fer-s’ho perquè el nen estigui atès i els pares puguin treballar. “Som una mica caòtics”, confessa l’Arnau, però puntualitza: “Hem agafat la disciplina, que no hem tingut mai, de ser al vespre a casa a quarts de nou, i que el nen estigui dormint a quarts de deu”. Havent-li donat pit a casa mateix o, en casos excepcionals, en alguna reunió nocturna, amb l’Arnau com a missatger llançadora. Ella de nou: “Al matí sí que va a l’escola bressol; tirem d’avis i àvies. Jo, al migdia i a primera hora de la tarda, o intento ser-hi o, si més no, hi passo una estona per adormir-lo per fer la migdiada”. A les tardes, si té reunions, el nen s’està amb el pare quan torna de treballar.

Els caps de setmana planifiquen la setmana següent, però sempre pot haver-hi compromisos d’última hora que els obliguin a reaccionar. Ara l’engranatge rutlla, però l’han anat encaixant sobre la marxa. “Al principi també et sents molt malament deixant-lo”, reconeix. A poc a poc, l’autonomia (relativa) del nen ha anat augmentant: “Quan estava tan enganxat a mi, el que fèiem era tipus pack ”. Riu. “S’estava al pit i calladet”, recorda; no com ara, que munta “uns sidrals més importants”. El dia que es van fer les fotos d’aquest reportatge va ser el primer en què el Bernat es va incorporar literalment al ple, que per sort és a les cinc a petició de l’oposició. El pare: “Jo estava pensant: «Estàs fent tard; Míriam, no arribes al ple». I, al final, no va haver-hi més nassos que entrar-hi el nen”. La mare: “Perquè estava en una altra reunió”. El Bernat volta sovint per la casa consistorial: “Aquí tothom el coneix”.

Temps per a tot

Dues activitats simultànies tan absorbents no han sigut compatibles, en el cas de la Míriam, amb una tercera cosa -la feina convencional-, de la qual està d’excedència. L’ajuda a criar i a governar alhora una reducció de jornada sui generis : teòricament del 75%, com la de qualsevol treballadora de l’Ajuntament, però a la pràctica és a anys llum: “Fas vuit i deu hores cada dia”, li recorda ell. “Però és una mica per no fer-ne 15”, li respon ella, i admet que aplicar les conviccions no és bufar i fer ampolles: “En comparació amb la resta de companys i companyes regidores, faig menys hores perquè limito i bloquejo, si no és que hi ha alguna cosa excepcional”. Arnau: “Poques tardes pots dir que tens la tarda”. Míriam: “Fa poc que hi som. Som vuit governant: és un govern petit”.

La tria ha condicionat, per força, el seu grau de responsabilitat i dedicació tant dins la “maquinària política” de la formació -hi troba, diu, comprensió i suport-, com ja al govern local: “Jo vull tenir espais per estar amb el Bernat i per poder-ne gaudir perquè és el primer, però alhora no haver de renunciar a tota la resta”. I sense morir en l’intent: “Al final, no tens més hores al dia”. I no ha pogut oferir les hores que exigeix una tinença d’alcaldia sense viure-ho “tampoc des de la renúncia”. Proposa “intentar trencar aquesta dinàmica a què s’han malacostumat les entitats i la gent en general, segons la qual un acte no existeix si no hi ha un regidor o l’alcalde”. L’Arnau hi afegeix: “Hem fet de la política una cosa en què la persona és superimportant quan, en realitat, sí que ho és, però ho és també tot l’equip que té darrere”. I la Míriam afegeix: “Està bé anar a conèixer les coses en primera persona, però el que és surrealista són les agendes en què, en una hora, has d’anar a tres llocs”.

Més enllà de lleis de paritat, vicepresidentes decoratives i bla, bla, bla que fa quedar bé, ¿homes i dones assoliran mai la igualtat de debò en la cosa pública? La Míriam somia que, algun dia, “tot siguin facilitats”. L’Arnau aposta per “canviar els models de criança i de política”. ¿Veurem mai un diputat o regidor home que, assegut a l’escó, doni el biberó al seu fill? En una societat encara patriarcal i paidofòbica, massa traves dificulten una equiparació real en aquest camp i en tots els altres. Algunes dades no conviden gaire a l’optimisme: en el nou Parlament només hi haurà 52 diputades (un 38,5%), i encara és un descens: tres menys que en la legislatura anterior.