Manel Cervantes i Roser Guillamat: el metge que es va fer 'famós' pel covid i la primera universitària del poble

Sant Cugat del VallèsAvui a la casa de Manel Cervantes i Roser Guillamat hi ha un enrenou terrible. Demà n'hi haurà encara més. Per aquestes dates, cada any, fan una reunió familiar. Avui són nou, només el nucli familiar; però demà seran 30. Fins i tot vindrà gent des d'Itàlia, perquè una germana del Manel viu allà i no s'ho vol perdre. Hi ha molt per preparar i si plou, buf, a veure on poses tothom! Perquè som en una petita casa adossada a Sant Cugat i sí que hi ha un petit jardí i una zona comunitària on, amb el permís dels altres veïns, posaran taules i cadires. Però si plou...

El Manel és metge. Es va fer famós amb la pandèmia, quan a TV3 van necessitar algú que expliqués què passava i aportés informació clara i tranquil·litat als espectadors. En aquell moment era el cap de malalties infeccioses a l'hospital Parc Taulí de Sabadell i li van trucar perquè expliqués què era allò de la covid. "Ho va fer tan bé que ja es van quedar amb ell durant tota la pandèmia", diu la Roser, divertida.

La repercussió mediàtica gairebé al final de la seva vida professional va ser tota una sorpresa. "Jo ja estava preparat per jubilar-me i vaig viure un moment històric des de primera línia. Va ser molt intens... De vegades em recordava els temps de la sida. Em vaig trobar amb la mateixa por dels anys 80, quan hi havia por de donar la mà a un malalt".

A l'hospital, a finals del 2019, ja a punt de jubilar-se, van demanar-li que no marxés fins a trobar el seu substitut i, de sobte, va arribar la covid. I així, en un dels moments més difícils, es va convertir en la veu que tothom podia entendre, perquè el Manel és un comunicador nat. "No calla", intervé la Roser rient. I encara el paren pel carrer: "És el metge aquell que ens explicava la covid sense alarmes inútils".

Els estudis de medicina: un miracle inesperat

Al jardí un pi pinyoner centenari treu el cap des del finestral, com si també volgués conèixer la seva història. Al costat de l'arbre hi ha una soca, les restes d'un altre pi. La Roser m’adverteix que vagi amb compte, encara deixa anar resina.

El Manel prové d'una família senzilla de Nou Barris i amb 14 anys estava a punt de posar-se a treballar quan un germà de La Salle va insistir que estudiés batxillerat. La seva família no s'ho podia permetre, però la seva padrina, la Mercedes, la tieta soltera, va dir que ella se'n faria càrrec. Aleshores, gràcies a ella, el Manel va acabar estudiant medicina.

I allà, a la facultat de Sant Pau, als anys 70, va conèixer la Roser. Als dos se’ls il·luminen els ulls quan parlen d’aquell "lloc excepcional ple de gent jove amb ganes de fer tantes coses". La Roser estudiava allà de miracle. Era dona i vivia en un petit poble (la Riba, Tarragona). El Jaume, el seu pare, es va entossudir que la seva nena hauria d'estudiar. "Al meu poble ningú havia estudiat a la universitat. Vaig fer batxillerat per correspondència i, de fet, vaig repetir tercer... Per això vam coincidir el Manel i jo a la universitat".

La Roser és psiquiatra, però els nens, la carrera i la vida no li han impedit desenvolupar la seva part creativa: va estudiar cursos d’escriptura a l'Ateneu i toca el saxo. "Sempre estava llegint. I llegia de tot, però de tot! I escriu molt bé! Té molta imaginació". El Manel explica que ella anava amb trenes a la universitat i que ell l'anomenava l'alemanya. Perquè la Roser es diu Guillamat Thomas, un "Thomas", amb "h", que algú es va inventar en algun moment del passat. I és que mai se sap la influència que desenes d’anys després pot tenir una decisió, canviar un cognom, apostar pels estudis d’algú...

Els nets, el Guim i la Neret, corren per la sala d'estar. Segurament no saben que, si no fos per la Mercedes i el Jaume, els seus avis no s’haurien conegut i centenars de pacients no haurien pogut donar les gràcies a la Roser i al Manel i, qui ho sap, potser milions de persones no haurien respirat més tranquils després de sentir parlar el seu avi a la tele durant els moments més difícils de la pandèmia.

Les conseqüències de les accions de la padrina Mercedes i el Jaume romanen entre nosaltres com l'ombra de l’arbre que ja no és al jardí, però la resina de la seva soca encara ens recorda que hi va ser.

El futur i el passat junts

L’Anna, la mare del Guim i la Neret, recull unes sabates de terra. L'Anna és periodista i viu a la Cerdanya. L’altre fill del Manel i la Roser és el Roger, a qui també li agrada la música. Va ser DJ i productor musical molt de temps, però ara es guanya la vida "en coses d'aquestes d’informàtica". El Roger acaba de tenir un fill: el Pep. Avui el petit nadó és el protagonista i es converteix en una joguina per als seus cosins. De fet, demà la mare del Manel, amb 92 anys, coneixerà a la fi el seu besnet.

Demà 30 persones de la família es reuniran a la casa del Manel i la Roser. Grans i petits s’explicaran tota mena d’històries. La mirada de la Roser es perd al jardí i al cel, preguntant-se si plourà. El Guim m’explica la recepta del seu batut de Nutella, Lacasitos, llet i galetes... La vida segueix i l'ombra dels que van ser-hi abans de nosaltres avui brilla més que mai.