Dani Gómez: "Els jocs de taula són un gran moment perquè els nostres fills ens puguin guanyar"

BarcelonaHi ha diverses maneres d’inventar un joc. Alguns comencen per triar una temàtica, com ara un fet històric, fer batuts de fruites o caçar bruixes. D’altres parteixen de la mecànica del joc: com ara temptar la sort, col·leccionar elements, llançar daus i triar-ne els millors resultats.

Quina és la teva?

— El punt de partida són les sensacions i emocions que vull que sentin els jugadors. Per exemple, vull que esclatin a riure, o que hi hagi tensió, o que s'hagin d'esforçar en inventar. Inventar un joc és senzill. El que és difícil és fer que funcioni i que la gent s'ho passi bé jugant.

T'emportes la feina a casa?

— Els meus fills sempre estan disposats a provar jocs que estic creant. Els agrada donar-me consells, i són bastant crítics. En alguna ocasió m’han mirat fixament i m’han dit: "Papa, ho sento, aquest joc no funciona". Hi ha ocasions que organitzem berenars al despatx d'Idealúdica i venen els fills amb els amics i passem la tarda provant jocs i joguines. Són moments molt especials. Saben que són els primers a manipular i provar el joc i que les seves opinions es tindran en compte.

Què passa a casa vostra amb les pantalles?

— A mi m’agrada jugar a jocs multiusuari en línia. Suposo que és la meva manera de fer una cosa diferent de la feina i deixar-me anar. Els meus fills em veuen jugar i a vegades fins i tot em renyen una mica perquè diuen que estic massa pendent del mòbil. Suposo que això ho acabaré pagant quan siguin adolescents.

Quins jocs digitals els agraden?

— El gran juga a Roblox i el petit comença ara amb el Minecraft. A casa intentem que els jocs en línia no ens treguin la nostra estona per jugar plegats, llegir un conte, fer manualitats o seure al sofà a mirar dibuixos. Amb la meva dona parlem sovint de com integrar la part digital i l'analògica de forma compensada.

Us funciona alguna norma?

— Sí. En tenim una: si has passat una estona fent una activitat, toca fer-ne una altra. Com a pares ens toca garantir la màxima diversitat d’experiències possibles.

Per què són valuosos els jocs de taula?

— En els jocs de taula es desdibuixen les relacions de poder. Tots hem de seguir les mateixes regles i partim d'una situació d’igualtat. És un gran moment per buscar complicitats d’igual a igual, per emocionar-nos, per expressar i gestionar multitud d’emocions, i també perquè els nostres fills ens puguin guanyar.

Quins són els jocs de taula habituals?

— Quan diem de jugar, tots dos corren a la seva habitació i surten amb una pila de quatre o cinc jocs cadascun. Prefereixen jugar partides ràpides que fer-ne una de ben llarga. Són fans dels jocs moderns, senzills, ràpids i que tenen molta interacció entre les persones que juguen.

Com ara?

— La polilla tramposa, El castillo del terror, Virus, Pelusas, Co-co pio, Claim, Riiing!, Zampa monstruos, Taco gato cabra queso pizza, Sushi go, Trio... Algunes vegades surten amb algun que he fet jo i diuen: "Ara juguem a aquest, que l'ha fet el papa". I és un moment únic.

Hi ha jocs que fan enfadar.

— Els jocs de la nostra infància normalment es basaven en guanyar a l’altre traient-li les seves coses. Atrapar la bandera al Stratego, enfonsar vaixells, emportar-te tots els diners dels altres al Monopoly. Ara hi ha una un munt de jocs més moderns que són més una competició per veure qui fa millor les coses, qui tria les millors opcions, qui ho fa més de pressa. Això fa que durant la partida no hi hagi aquelles enrabiades.

Els jocs poden generar conflictes entre els germans.

— Quan passa els expliquem que, si tu et quedes per a tu sol una joguina i el teu germà fa el mateix, cadascú té només una joguina. Però, si les compartiu, de cop i volta teniu el doble de joguines.

Quines altres frases et funcionen?

— Això ho hem de fer, és obligatori. L'única cosa que podem triar és fer-ho contents o enfadats. Què trieu? Sempre posen mala cara, però acaben triant fer-ho contents.

Un record.

— A casa sempre anem a buscar el tió a Viladrau. Fa tres anys, a més del tió gran en vam trobar un de petit. Els nens van córrer a agafar-los tots dos i, amb el millor somriure que he vist mai, ens van dir que eren germans i que tindrien dos tions. Cadascú tenia agafat un tió amb tanta força i felicitat que aquesta imatge mai se m'esborrarà.