Permeteu-los que aprenguin a fer algunes coses tot sols
RAQUEL FONT

Deixa-m'ho aprendre a fer a mi!

Permeteu-los que aprenguin a fer algunes coses tot sols / GETTY

¿Els vostres fills paren taula a casa? ¿Endrecen la seva roba? ¿Es preparen la bossa del futbol? Si heu contestat que no, ¿us imagineu per què no ho fan? ¿És possible que tingueu una certa tendència a passar-los al davant i a treure’ls les castanyes del foc?

Alba Castellví, sociòloga i mestra, autora del llibre 'Educar sense cridar' (Angle Editorial), està convençuda que massa sovint pares i mares no permetem que els nostres fills facin el que són perfectament capaços de fer, i això ens passa per diverses raons. Una raó té a veure amb l’eficiència, amb el fet que necessitem fer-ho tot molt ràpid i perfecte. Quan els pares fem el que els nostres fills poden aconseguir per ells mateixos, és cert que ho fem més de pressa i que queda més bé, però si no els ensenyem a ser autònoms, assegura Castellví, “no només estem provocant que el nano sigui dependent sinó que els pares acabem gairebé estant al seu servei i, de vegades, enmig d’exigències”.

Raquel Sala, que és educadora social i impulsora del projecte Educadors Familiars, està completament d’acord que als adults, en realitat, ens és més còmode fer-ho nosaltres mateixos perquè així ens assegurem que no es trenca cap plat ni cau menjar per un terra que potser ens hem passat tot el matí fregant. Ara bé, si no fomentem l’autonomia dels infants, “a l’adolescència la cosa es complica molt perquè, de cop, els exigim que facin coses que no han fet mai”. I el conflicte està servit.

"No només estem provocant que el nen sigui dependent sinó que els pares acabem gairebé estant al seu servei"

Alba Castellví - sociòloga

“Entre la feina, la casa, els fills... Amb els horaris que tenim, pares i mares anem molt cansats i tenim molt poc temps de qualitat amb els nostres fills”, destaca Sala. Al matí hem de fer moltes coses en molt poca estona abans d’entrar a l’escola i a la feina, i a la tarda-vespre ja estem tots força esgotats. Per tant: “Si volem fomentar l’autonomia dels nostres fills, és millor decidir quins aspectes volem treballar en cada moment i anar-los introduint progressivament”. Sala és del parer que si els progenitors tenim massa fronts oberts de cop, acabem adoptant actituds més de supervivència, per sortir-nos-en com bonament puguem, però poc educatives.

UNA QÜESTIÓ DE TEMPS

Alba Castellví es dedica a fer xerrades, tallers i assessorament per a famílies i això li dona l’oportunitat de veure de primera mà què passa en el context familiar. Per créixer, explica, un ha de tenir determinades habilitats que s’adquireixen amb la pràctica, cosa que només és possible si ningú ens substitueix, és a dir, si els nanos de manera autònoma van fent aquells exercicis que els portaran a ser hàbils en una determinada destresa. I això requereix temps i paciència. Per això ella sempre anima els pares a intentar conformar-se amb “un resultat més relatiu”, menys perfecte, en favor de l’autonomia dels fills. I remarca que té molt més mèrit un entrepà amb el pernil una mica per fora del pa o unes sabates no tan ben cordades perquè, precisament, ho han aconseguit ells, i això els fa sentir molt més satisfets.

"Si volem fomentar l’autonomia dels nostres fills, és millor decidir quins aspectes volem treballar en cada moment i anar-los introduint progressivament"

Raquel Sala - educadora social

“És importantíssim educar l’autonomia per adquirir habilitats per a la vida i per adquirir autoestima, que és el resultat d’haver aconseguit alguna cosa”, remarca Castellví. Una criatura, en la mesura que aconsegueix pel seu compte determinats objectius que es proposa, s’adona que té capacitat de fer coses, que és valuós i que, per tant, també podrà aconseguir alguna altra cosa que es proposi. “L’autoestima dels infants neix i creix a base de plantejar-se petits reptes que van superant, i no a base de lloances i d’acceptar-los incondicionalment”, diu.

VIURE LES CONSEQÜÈNCIES

L’Olga és una nena que creu que la seva mare és una pesada perquè sempre li està repetint les coses mil vegades i ella mai no li fa cas. Arriba un dia que la mare se’n cansa i deixa de repetir-li una vegada i una altra que buidi la bossa d’esport per poder rentar-li la roba. Quan torna a arribar el dia d’entrenament resulta que la roba s’ha estat florint a dins de la bossa i l’Olga s’ha de quedar sense entrenament perquè la roba està bruta. Aquesta és una de les històries que planteja Alba Castellví en el llibre de contes que acaba de publicar, 'Un cistell de cireres. Set contes petits per fer-nos grans' (Estrella Polar), que inclou una guia per a pares i mares amb reflexions educatives i propostes sobre com cal abordar amb els fills diversos aspectes relacionats, precisament, amb l’autonomia i la responsabilitat.

La clau és deixar que s’equivoquin, que visquin les conseqüències dels errors que cometen, tenint en compte que tampoc són errors que els perjudicaran de manera irreparable. Ben al contrari: els ajudaran a obtenir un aprenentatge de l’experiència, a posar més atenció, i els faran més responsables, en la mesura que hagin experimentat les conseqüències.

Castellví reconeix que això no és gens fàcil d’acceptar per als adults, perquè el que volem és que els nostres fills estiguin bé, que no tinguin problemes, que no ensopeguin amb les pedres del camí, i el que fem és anar-los traient aquestes pedres pensant que els fem un favor. Així, doncs, una altra de les raons per les quals els pares i mares tendim a passar-los al davant o a treure’ls les castanyes del foc als nostres fills és perquè volem evitar que tinguin problemes. Castellví posa com a exemple els deures: avui dia hi ha progenitors que s’escarrassen més que els seus fills a aconseguir que portin els deures fets a l’escola, perquè no volen que tinguin problemes o que els renyin per no haver complert.

CONFLICTE I FRUSTRACIÓ

Però encara hi ha més motius, com ara evitar el conflicte. Quan els pares no resolem les dificultats o els problemes dels fills el més probable és que es generi un conflicte que, com a pares, intentem evitar, explica Castellví.

És el cas del Marçal, el protagonista d’un altre dels contes del llibre 'Un cistell de cireres'. El Marçal és un nano a qui li encanten els préssecs, però no se’ls sap pelar. El seu pare un dia li diu que no n’hi pelarà més i que ho ha de començar a fer ell, però el procés d’aprenentatge no és fàcil, genera conflictes amb el pare i sobretot frustració. En aquests casos, Alba Castellví recomana acompanyar l’infant en el procés d’aprenentatge i posar l’accent en les actituds constructives que faran possible que, a curt o a llarg termini, aconsegueixi l’objectiu proposat. I això es pot aconseguir amb frases del tipus: “Com que veig que no desisteixes, crec que aviat te’n sortiràs” o “Ja veig que costa molt però com que ho intentes tant, cada dia et surt una mica millor”.

No hem de pretendre que d’un dia per l’altre s’ho facin sols, sinó que del que es tracta és d’anar-se retirant progressivament i tenint en compte que fan un esforç que els cansa, i que abans que s’avorreixin i decideixin no tornar-ho a intentar en un altre moment, val més anar dosificant l’aprenentatge. Al final, quan se’n surten, l’esforç ha valgut molt la pena.