El meu fill té altes capacitats. I ara què?

Tenir altes capacitats vol dir tenir un quocient intel·lectual superior a 130. Des d’un prisma més ampli, pares i mestres poden començar a sospitar que un infant té aquesta superdotació si mostra un talent notable pel que fa a creativitat, curiositat científica, memòria, resolució de problemes, gestió i processament de la informació, llenguatge, pensament abstracte, càlcul matemàtic, etc., en edats molt primerenques. Una capacitat cognitiva que va molt més enllà de l’àmbit escolar en tant que l’infant l’estén a la seva vida social i els seus interessos personals (hobbies).

Una situació que, consensuada amb el pediatre, donarà lloc a uns tests i unes proves que desembocaran, o no, en un diagnòstic d’altes capacitats de la criatura. Aquests resultats, tot i que en primera instància poden despertar certes pors i inseguretats en els progenitors, s’han de gestionar des de la total normalitat, tant pel bé de la família, que no té per què autoimposar-se un llindar absurd, com del mateix nen, la felicitat i el benestar del qual han d’estar per sobre de totes les coses.

MOMENT D’INFLEXIÓ

El camí fins a certificar que un fill té altes capacitats normalment va acompanyat de diverses etapes durant les quals s’haurà titllat el menor d’hiperactiu, TDAH, gandul, etc. Això molts cops és fruit de la manca de protocols que hi ha en els sistemes educatiu i sanitari del país per detectar i gestionar aquest tipus de casos. Per això, per als pares, el moment en què reben el diagnòstic esdevé tan decisiu. I és que, com apunta la pedagoga Montserrat Marquès, “deixen enrere una etapa plena d’inquietuds pel fet de no saber el perquè d’algunes manifestacions dels seus fills, especialment en l’àmbit escolar, i inicien una altra etapa, igualment inquieta, que comença amb la inevitable pregunta: «I ara què?»”

La família González-Figueres va viure aquest moment d’inflexió ara fa tres anys, quan el seu fill Àlex -que ara en té nou- va ser diagnosticat amb alta capacitat. El seu pare, el Manuel, reconeix: “Des de ben petit sabíem que no era com els altres nens”. El fet definitiu, explica, va ser quan als tres anys “va començar a llegir els noms dels carrers”. I continua: “Sempre ha fet raonaments propis d’adults, mai li han agradat els llocs amb molta gent o les coses que s’escapen del seu control. Fins i tot s’interessava per temes com la mort, l’Univers i l’origen del món… amb tan sols quatre anys!” La sospita també va venir per part de la Sheila, la mestra que l’Àlex va tenir entre P3 i P5. “Ella va ser la que a finals de P5 ens va dir que el ritme d’aprenentatge de l’Àlex era molt superior a la resta”, recorda aquest pare.

Tot i la certesa del diagnòstic, els interrogants no van trigar a aparèixer. “Al principi ens vam quedar impactats, sobretot la meva dona. Ella és mestra i sap que el món educatiu està poc preparat per a aquest tipus de nens... Però un cop assimilat vam decidir posar fil a l’agulla i buscar ajuda per poder afrontar aquest repte”, apunta González. Tot i així, tots dos temien que aquest fet pogués condicionar la infantesa i adolescència del seu fill. “Penses en fracàs escolar, problemes de disciplina i sobretot en la necessitat d’ajudar l’Àlex i la por de no estar a l’altura de les circumstàncies”, reconeix.

FUGIR D’ETIQUETES

Un dels punts en els quals fa èmfasi Marquès és, precisament, que “les altes capacitats no necessàriament van associades a tot un seguit de conductes problemàtiques a l’escola, com la desmotivació, conflictes amb companys i professors, males notes, etc.” Al contrari, segons la pedagoga, “les bones capacitats d’aquests nens i nenes els permeten adaptar-se al context escolar i respondre-hi sense problemes excessius, en especial si el diagnòstic ha sigut el correcte i se’ls dona l’atenció adequada”.

La diversitat en els alumnes amb altes capacitats és, destaca, “la mateixa que la que es pot observar en altres col·lectius i, per tant, fer associacions de comportaments poc desitjables amb les altes capacitats molts cops està relacionat amb estereotips, la qual cosa impedeix explorar altres possibles orígens”. Un pas clau per treure’s de sobre aquesta llosa és que les escoles disposin de les proves que certifiquen que la criatura té altes capacitats, una cosa que per a Mercè Mas, directora psicopedagògica de Talend, “genera dubtes als pares, ja que temen, d’una banda, l’impacte que aquesta informació tindrà en professorat i companys i, de l’altra, que s’etiqueti el seu fill”.

Al cap i a la fi, les proves diagnòstiques són un indicador de capacitat o potencial i, en tot cas, “cal treballar per desenvolupar i potenciar aquestes capacitats perquè arribin a mostrar-se completament”, subratlla Mas. Dit això, cal dir que l’escola està obligada per llei a atendre les necessitats educatives d’aquest alumnat i, segons la psicopedagoga, “disposar de la informació permet posar en marxa els recursos necessaris en el marc d’un pla individualitzat d’acord amb les especificitats i necessitats d’aprenentatge de l’alumne”. Per a Mas, els beneficis d’aquesta inclusió són múltiples, ja que actuar amb aquest alumnat “enriqueix el funcionament de la classe i l’alumne en qüestió”. I afegeix: “L’alumnat amb altes capacitats es caracteritza per una rapidesa superior a la mitjana de la seva edat a l’hora d’aprendre i, per tant, el seu ritme pot ajudar els altres alumnes a avançar”.

ACCIÓ COORDINADA

L’enfocament que fan des de Talend, on compten amb un pla individualitzat d’atenció per garantir la inclusió dels alumnes amb altes capacitats a l’escola, és 100% inclusiu. “És clau que l’alumne pugui relacionar-se amb els seus companys, ja que, no ho oblidem, l’escola és un espai no només d’aprenentatge cognitiu sinó també d’habilitats socials. La presència de persones amb altes capacitats forma part de la normalitat, però això no vol dir que no se’ls hagi d’oferir allò que requereixen”, diu Mas.

En paraules de la psicopedagoga, l’alumne amb altes capacitats “ha de tenir el seu propi pla de treball i aquest pla pot estar en sintonia amb el dels seus companys, però cal que estigui adaptat al seu ritme de treball i d’aprenentatge, en grup o treballant de manera individual segons la matèria i el moment, i dins el grup de classe o en grups homogenis”.

La mútua confiança i respecte és, per a Mas, “la pedra angular sobre la qual s’ha de definir la intervenció educativa i personal amb l’alumne” i, per tant, cal que famílies i docents treballin de bracet en aquest abordament. “Els pares són els que coneixen millor els seus fills i els professors són els experts en la intervenció educativa: compartir la seva visió sobre l’alumne ajudarà uns i altres a donar al nen, en cada moment, el que necessita per créixer feliç i sa, i per desenvolupar el seu potencial”, destaca.

Un enfocament que, amb l’assessorament de Talend, família i escola van adoptar des del principi amb l’Àlex. L’objectiu, donar total normalitat a la seva vida: “Treure l’Àlex del seu entorn era una dificultat afegida per a ell i vam decidir que continués amb el seu grup però buscant un pla individualitzat que li permetés avançar al seu ritme”, destaca Manuel González. Ara l’Àlex “té una molt bona relació amb els seus companys i mai ha tingut problemes per relacionar-se amb els altres”. Tot i així, segons el seu pare, “és molt impacient i vol acabar ràpid les feines”, fet que en algunes ocasions li ha comportat conflictes amb els seus tutors, una actitud que últimament han mantingut a ratlla fent que ajudi els seus companys de classe en les seves tasques.

Tres tipologies d’altes capacitats

Entre els alumnes amb altes capacitats, la guia Les altes capacitats: detecció i actuació en l’àmbit educatiu, editada pel departament d’Ensenyament, distingeix tres perfils:

• La superdotació es conceptualitza com un perfil en què tots els recursos intel·lectuals presenten un nivell elevat tant de raonament lògic com de creativitat, una bona gestió de memòria i captació de la informació. Aquests recursos es manifesten en el raonament verbal, en el raonament matemàtic i en l’aptitud espacial.
• El talent respon en certa mesura al concepte oposat: especificitat i diferències quantitatives. Així, qualificarem de persona amb talent la que mostra una elevada aptitud en un àmbit (per exemple, verbal o matemàtic) o un tipus de processament (per exemple, talent lògic o creatiu). En la resta d’àmbits poden presentar nivells discrets, fins i tot deficitaris.
• La precocitat. No és un fenomen intel·lectual pròpiament dit, sinó evolutiu, i, per tant, implica un ritme de desenvolupament més ràpid, però no l’assoliment de nivells de desenvolupament superiors.