Ramon Erra: “No soc el teu fill però ets el meu pare”
Escriptor i pare d’un fill biològic i d’un de la parella, Marçal i Biel, de 12 i 20 anys. Fa classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i publica ‘La veritable història d’una mentida’ (Univers) sobre el xoc entre cultura culta i rural
La gent que som de poble tenim un doble procés d’adaptació: el generacional que viu tothom i el particular d’anar veient com recula, més a poc a poc o més de pressa, la manera de viure tradicional.
Tu vas néixer en un poble del Lluçanès de 300 habitants.
A casa teníem televisió i cotxe, però també he anat al tros amb carro, he arrencat patates i espellofat blat de moro. El fill petit encara ha estat a temps de viure experiències relacionades amb aquest món antic. Un dia la mestra els va parlar del Museu del Càntir d’Argentona i a la classe només dos o tres sabien què era i per a què servia.
I quan els expliques que abans els telèfons estaven fixats a la paret, no s’ho creuen. Per a què pot servir lligar un telèfon?
Els meus pares van passar de cantar tonades populars mentre guardaven les vaques al radiocasset comprat a Andorra, gairebé d’un dia per l’altre. Ara miro que els fills, enmig de tot el tragí de màquines i pantalles, puguin trobar temps per aprendre cançons populars, per sentir llegendes, dites i frases fetes, i que trobin el gust de xerrar bé, de renegar amb gràcia, de compartir anècdotes o de fer-ne néixer estirant el fil de la realitat.
La teva és una família cosida...
En el nostre cas ha sigut senzill. Les dues famílies, les extenses, vull dir avis i àvies, oncles i ties, tothom s’ha fet seus els dos nanos de manera natural i plena. Les dues famílies s’han conegut i s’ha creat una bona amistat. Potser sembla idíl·lic però és real. L’estimació i l’obertura de mires beneficia a tothom.
Però quins errors has procurat no cometre?
Has de tenir sempre clar que tu no ets el pare d’un fill no biològic, que de pare ja en té un. Per altra banda, no pots deixar de fer de pare perquè espera que també el tractis com un fill. I, de fet, ho és. El sents com a fill. El gran m’ho va dir un dia: “Tu no ets el meu pare, però jo soc el teu fill”.
Quina gran frase. Quina manera tan senzilla de dir-ho.
A l’adolescència això es complica, perquè és l’hora de matar el pare i aquests nanos n’han de matar dos.
¿Tu i ell discrepeu gaire, en gustos culturals?
Home, si et dic que es posa unes malles de lleopard i se’n va a punxar discos de rap o trap fins a altes hores de la matinada... Però m’agrada que ho faci. Una vegada la seva colla van actuar al poble i jo no els vaig anar a veure. Crec que potser sí que li hauria fet gràcia que el veiés, però també va estar més tranquil actuant sense ser jo allà. L’endemà molta gent em va felicitar a mi.
I amb el petit?
És molt lector i li vaig recomanar Tolkien, L’illa del Tresor... però em va dir que els trobava lents. Els lectors joves d’ara no tenen tanta paciència com nosaltres i busquen lectures amb un ritme endimoniat.
¿Recordes alguna cosa que t’hagi dit no fa gaire que t’hagi fet somriure?
Un dia em va dir que les millors fotos són les que no fem. Això em va fer molt feliç, perquè d’aquestes fotos que no arribem a fer és d’on surten els records i les anècdotes, que són un dels lligams potents que tenim les famílies.