“Apliqueu la llei de l’OK”

No podem pretendre aplicar als adolescents les mateixes normes que ens van aplicar a nosaltres quan teníem la seva edat. Els seus codis són uns altres. Cal ser conscients que no fem servir el seu mateix idioma, que hem d’entendre els seus codis.

L’adolescència és un fantasma.

La mateixa paraula ja és un error, perquè fa referència a algú que sent dolor. Els pares que creuen que tindran problemes durant l’adolescència n’acaben tenint, però no ha de ser així.

Com cal encarar-la?

L’adolescència només és una altra etapa del creixement. Els pares trobem natural que el fill aprengui a caminar o a vestir-se sol. Però ens costa acceptar que hi ha una etapa de maduració en què necessiten afirmar la seva personalitat. Quan intentem imposar unes normes dins de casa, comencen els problemes.

Els adolescents busquen l’enfrontament amb els pares.

Ja des de petits, els nens busquen sempre el límit en tot. Enfilar-se més amunt, arribar més tard. Els nens contínuament estan provant fins on poden arribar. Hem d’entendre això i ser tolerants.

Però si els pares ja tenen fama de ser massa permissius...

Una vegada, amb poc temps de diferència, vaig atendre dues mares que em van explicar el mateix problema: tenien filles que sortien i tornaven tard a casa. Allò sempre causava discussions i conflictes greus. Jo els vaig dir a totes dues que apliquessin la llei de l’OK.

La llei de l’OK?

Quan les filles volguessin sortir havien de respondre OK. Quan tornessin tard a casa els havien de rebre amb un somriure i dir OK. Ho fessin o no, les filles seguirien arribant tard a casa. Bé, doncs una mare ho va fer i l’altra no. En el primer cas la relació va millorar. En l’altre no.

Però, doctor, això és deixar que facin el que vulguin.

OK, però de tota manera faran el que voldran. La diferència és si tu ho acceptes o no. Si ets tolerant i comprensiu o no.

¿Aquest sistema va funcionar amb els seus fills?

Sí. Deixa que t’expliqui una història. Quan el meu fill tenia dotze anys, un dia es va escapar de l’escola. El vaig buscar per tot arreu i res. Quan ja era fosc, va aparèixer a casa i no el vam renyar.

Quina sang freda.

El xaval es va dutxar, va sopar i se’n va anar a dormir. L’endemà el vam deixar dormir tant com va voler i el vam convidar a esmorzar a un lloc que li agradava molt. Quan va estar ben tip, li vam preguntar què passava. I ens ho va explicar.

Què era? Era greu?

Per a ell sí. No li agradava l’escola on anava perquè era massa estricta. Ho vam pensar i finalment vam decidir canviar-lo d’escola. Per entendre els problemes dels adolescents els hem d’escoltar sense perdre la calma.

Però un fill adolescent crea ansietat en els pares.

Doncs que recordin quan tenien la mateixa edat del fill. Hi ha moltes coses precioses en l’adolescència. És una de les etapes més boniques. Tot comença de veritat. L’adolescència és una aventura.