Leopoldo Abadía: “Llibertat i bona formació”

Un amic de joventut que encara conservo sempre em diu que un dia jo li vaig assegurar que tindria dotze fills. Jo no me’n recordo, però ell hi insisteix.

I d’on va treure aquesta idea?

No ho sé, perquè soc fill únic. Sí que desitjava tenir fills per poder parlar amb ells de tu a tu, i crec que, més o menys, me n’he sortit. La comunicació a casa ha funcionat sempre. Ara tenim un grup familiar de WhatsApp i al vespre me’l miro i hi tinc cinquanta missatges per llegir. Per sort, la meitat són de l’estil “Hahaha”.

Quina és la diferència entre una família de 3 i una de 15?

L’ordre. En una família de fill únic és fàcil, en una de 12 impossible. Per tant, no cal perdre-hi energies.

Què agraeix especialment als pares?

Teníem una botiga a Saragossa i, quan va ser el moment d’estudiar, em van enviar fora. Això ho he fet amb els fills. Sortir de casa et fa caure la boina. Als 21 anys el meu pare va morir en un accident i va quedar la mare sola.

Ho sento. Quin és el moment més difícil viscut com a pare?

Cap. Amb tants fills, veig que el tema econòmic ens ha pesat sempre. Em vaig casar l’any 58 i hem estat pagant estudis fins al 2007. Hem estat en crisi durant 48 anys. En això que ara es parla del refinançament, des de sempre jo n’era un especialista: es tracta de demanar un crèdit per pagar-ne un altre. Ara que hi penso, sí que vam passar un moment difícil.

Me’l vol explicar?

Una de les nostres filles tenia 6 anys. Era el 2 de desembre del 1974. Se’n va anar a dormir i ja no es va poder aixecar. Des de llavors no ha tornat a caminar. Allò va ser dur, però va continuar la seva vida, va fer una carrera, es va casar, ha tingut dos fills i viu feliç amb la seva cadira de rodes. Va ser un moment de desconcert, però va unir tota la família.

Li demanen consell els fills?

Són molt seus. Mai ho fan directament. M’expliquen alguna cosa, algun projecte i, en un moment o altre, callen. Llavors m’adono que potser volen que els hi digui la meva opinió.

De què se sent orgullós?

A casa hem tingut molta obsessió amb la llibertat dels fills. Han de poder fer tot allò que els passi pel cap, així de senzill. Només amb una condició: rebre una formació excel·lent. Aquesta seria la fórmula: llibertat i bona formació.

Com es pot governar una casa amb tanta gent?

Callant. En tota casa es diuen moltes coses i la majoria sense importància. I també resulta útil el bon exemple. Crec que als fills els impressiona veure que als 84 anys continuo treballant.

Què més ha estat diferent?

Jo no vaig suspendre res a l’escola i els fills sí. Quan algú venia amb males notes, la meva dona i jo el renyàvem i, quan marxava, sempre dèiem: “Que majo que és”. I crec que el fet que sigui majo és més important que treure bones notes.

És una teoria curiosa.

Ser majo és important a la vida. Acabes trobant parella perquè ets majo, trobes feina perquè ets majo i t’entens amb la gent perquè et consideren majo.