Christian Guay-Poliquin: “Un fill enriqueix la vida”

Vivim al mig del bosc, en un lloc sense veïns. El poble de més a prop és a uns quants quilòmetres.

¿És un lloc tan aïllat com el de la novel·la?

No. El poble de la novel·la és molt més al nord. Ara, sí que en tots dos casos tens la sensació que així que surts de casa poses el peu al mig d’un paisatge. Però no pretenc escriure res similar a autoficció.

En la teva novel·la no hi ha res referit a la teva paternitat.

No, perquè la meva dona només estava embarassada quan vaig acabar-la i encara no sabia què significaria això de ser pare. Però sí que hi ha una cosa que m’identifica amb el protagonista. A la vida hi ha determinats salts qualitatius que transformen la teva manera d’entendre les coses. El protagonista en viu un i jo n’he viscut un altre. Continuem sent els mateixos però, de sobte, un accident de cotxe o un fill t’ho canvia tot.

I tu com ho has encarat?

Ser pare és un desafiament que cal encarar per continuar creixent, per no ser tota la vida una mena de nens grans. El protagonista de la novel·la és algú que encara busca els pares. Per a mi va arribar un moment en què vaig decidir continuar buscant, però no sol sinó amb la meva parella.

De tots els canvis viscuts, quin diries que és l’essencial?

Doncs deixar de ser tu el centre de la teva vida, que és una experiència especialment útil per a algú que treballa en el món creatiu, on cal tenir un ego molt poderós. De sobte, allunyar-me de les meves cabòries ha resultat una cosa molt bona per a mi. D’alguna manera, el meu fill m’ha vingut a salvar de capficar-me massa en el meu món creatiu.

¿Ser pare ha posat en qüestió la teva feina d’escriptor?

Sí. Tenir un fill ha fet que em plantegés si vull o no vull viure només d’escriure, o si necessitaré una altra feina, com he fet fins ara, que he treballat en el món de la construcció, on puc tenir una vida més estable.

De moment has optat per l’escriptura...

Escriure sempre és un risc i ara tinc una família i aquest risc ara em pesa més. Per una altra banda, una cosa preciosa del fet d’escriure és que em permet estar molt més per casa, així que aquest risc d’alguna manera es compensa amb el fet de poder estar moltes més hores amb el meu fill.

En aquest sentit, treballar a casa és un privilegi.

Conciliar la feina amb la família no és una cosa fàcil però en el meu cas no és tan complicat com creia que seria. A més, hi ha un factor creatiu important. Els nens estan tan oberts al món, tenen tantes ganes de conèixer, de jugar i d’inventar, que resulten fascinants per a un escriptor. Un fill enriqueix la vida. I això té a veure amb la novel·la que estic escrivint ara.

Parla-me’n.

A El pes de la neu el protagonista s’enfronta a un home vell. En la novel·la que estic acabant, el protagonista s’enfronta a un nen de deu o dotze anys que troba al mig del bosc i amb qui acaba creant una mena de relació de pare i fill. M’he inspirat en el meu fill i en la manera que tenen els nens d’entendre el món, en la força immensa que atorguen a les paraules que fan servir.