Sònia Brió: “No dic mai mentides a un nen”

Vaig estar un mes atenent pacients adults afectats de covid-19 a l’UCI. Va ser dur. Des que havia acabat la carrera que no veia gent adulta. Soc pediatra i habitualment treballo amb nens a l’hospital i a l’helicòpter pediàtric del SEM. Malgrat que preníem totes les mesures, només he entrat en contacte amb coronavirus a l’hospital, així que només em puc haver infectat allà.

Com vas descobrir que el tenies?

Una matinada vaig començar a fer febre alta. Em trobava força malament. Tenia mal de coll i dolors musculars. En aquell moment ja vaig pensar que seria el coronavirus i vaig decidir tancar-me a l’habitació. El fet de veure només pacients greus a l’UCI em feia témer que em podia posar molt malalta. La meva gran preocupació era no contagiar la família.

I què passa un cop et tanques?

La quarantena va ser complicada. Vaig estar tancada a l’habitació durant deu dies. Amb el meu fill ja havíem parlat els dies previs que si algú es posava malalt havia d’estar tancat en una habitació per no infectar els altres, de manera que quan em vaig quedar tancada ell ja sabia per què. El meu marit li va haver d’explicar que segurament tenia el coronavirus i que hauria d’estar tancada. Ho va entendre perfectament. Però va ser molt difícil sentir-lo a l’altra banda de la porta i no poder-nos veure. Sort de les videotrucades. Cada àpat ells dos menjaven al menjador i jo a l’habitació, però posàvem els telèfons amb videotrucada per poder menjar plegats.

Tu i el teu marit sou metges. Per força el vostre fill deu haver viscut aquests mesos molt preocupat.

Els dies abans del confinament a casa ja parlàvem de l’epidèmia, quan va començar a la Xina i quan el brot va sorgir a Itàlia. Ja vam explicar-li que segurament el virus també arribaria aquí i que haurien de tancar les escoles. Ell ens ho va preguntar tot: si ens infectaríem, si la gent es moriria... Com a pediatra, tinc una màxima que és que no dic mai mentides a un nen, així sempre et tenen confiança, de manera que contestar a algunes d’aquelles preguntes va ser difícil. No podíem negar-li que moririen persones, però també li vam dir que intentaríem que fossin el mínim possible.

Què li explicaves al teu fill del que vivies a l’hospital?

Poques coses. Sí que li he parlat de l’experiència de treballar tot el dia amb el material de protecció posat, i que per poder reconeixe’ns ens escrivíem el nom ben gros a la bata.

Com heu recuperat una certa normalitat?

El primer dia que podíem sortir al carrer, el Pau no volia. Ens deia que no calia. Vam haver de parlar una estona amb ell per poder convence’l, parlant-li sobre els beneficis del sol i de fer exercici.

De tot el que has viscut, explica-me’n un moment.

Feia un mes que jo era a casa i el quadre respiratori havia millorat. Vaig saber que ja no devia ser contagiosa i un vespre que acompanyava el Pau a dormir, vaig atrevir-me a fer-li un petó de bona nit al clatell. Feia dos mesos que no n’hi feia cap. Va ser molt emocionant per a tots dos. Em va mirar i em va dir: “Ja em pots fer petons, mama!”