Esther Vivas: “La maternitat està invisibilitzada”

Quan vaig ser mare vaig topar amb una realitat que desconeixia: la de la violència obstètrica, tota una sèrie de pràctiques en l’atenció mèdica al part que tenen un impacte negatiu a nivell psíquic i físic en mares i nadons.

Per exemple?

El tracte infantilitzador cap a la dona que pareix, el fet que no se la té en compte, l’alt nombre de cesàries, sovint innecessàries, i l’elevada taxa d’episiotomies, moltes fetes per rutina. Adonar-me que tot això estava socialment tan acceptat em va indignar, i va ser l’espurna per escriure el llibre.

¿Ser mare t’ha reafirmat en les teves conviccions feministes?

Sí. ¿Com pot ser que unes pràctiques tan essencials per a la reproducció de la vida com gestar, parir i donar de mamar puguin ser tan invisibilitzades i menystingudes?

T’ho pregunto.

Es deu al pes d’un sistema patriarcal que invisibilitza tot el que té a veure amb la reproducció de la vida. La maternitat, al llarg de la història, ha sigut utilitzada com un instrument de control i supeditació del cos de la dona. La resposta davant aquest fet no és negar la maternitat, sinó reivindicar l’experiència materna, com un dret, en clau feminista i emancipadora.

Explica alguna de les tesis del llibre.

Una de les idees principals del llibre és que el nostre entorn determina com vivim l’experiència materna, i aquest entorn és hostil a tot allò que implica ser mare com ara parir, alletar, criar. Hem de desindividualitzar la maternitat. La qüestió no és com cria aquesta mare o l’altra, sinó quins condicionants ens imposa l’entorn socioeconòmic. Cal mirar la maternitat des d’un punt de vista polític i col·lectiu.

Parir és política.

Al llibre també volia parlar d’una sèrie de temes que envolten la maternitat i que acostumen a ser tabú, com la infertilitat, la depressió postpart, la pèrdua i el dol gestacional. Perquè penso que parlar-ne ajuda a trencar silencis, a obrir portes i a sentir-nos menys culpables.

En el teu cas, quins aspectes han resultat dolorosos?

Hi ha dos moments. El primer, la dificultat per poder ser mare. Vaig trigar quatre anys a quedar-me embarassada i vaig tenir el meu fill després de sotmetre’m a diversos tractaments de reproducció assistida, amb tot el que això implica de desgast físic i emocional. Voler ser mare i no aconseguir-ho és una experiència molt dolorosa, i silenciada. El segon va ser la pèrdua de la meva filla als tres mesos d’embaràs. Ningú et prepara per a la mort quan esperes la vida.

Ho sento. ¿Recordes alguna cosa del Martí que t’hagi deixat bocabadada?

Vaig adonar-me que tenir un fill implicava una manera nova de veure el món, de redescobrir-lo; com quan per primer cop el Martí va començar a jugar amb les ombres. Era molt petit, petitíssim, i un bon dia va descobrir la seva pròpia ombra, i hi jugava. I veure com una cosa tan quotidiana per a mi com una ombra, a la qual ja no donava ni la més mínima importància, podia generar tanta expectació... Em va permetre mirar allò que m’envoltava amb uns altres ulls.