Elia Barceló

“Volem, i no volem, veure’ls créixer”

Escriptora i mare de l’Ian i la Nina, de 33 i 27 anys. Viu a Innsbruck. És una de les principals autores de ciència-ficció en castellà, autora també de novel·les realistes. Publica ‘L’efecte Frankenstein’, premi Edebé de literatura juvenil

Elia Barceló és escriptora / MANOLO GARCIA Zoom

A algunes dones els passa i a altres no. Segons la meva experiència, el fet que el metge et posi el nadó als braços per primer cop no fa que sentis una explosió d’amor maternal. L’amor és una evolució, un procés que va avançant i augmentant dia a dia. Si ets d’aquest tipus de mare que es va convertint en mare a poc a poc et sents una mica culpable i potser, fins i tot, poc femenina.

Cap mare m’havia fet aquesta reflexió. Què més vas sentir?

Just en el moment de tenir el primer fill als braços vaig pensar: “Tingues clar des d’ara mateix que tindràs el privilegi de criar aquest fill, d’educar-lo i acompanyar-lo, però no és propietat teva”.

I fa poc que has sigut àvia.

El meu net té nou mesos i ara que el meu fill està descobrint què és ser pare resulta preciós observar com va descobrint aquest amor que creix cada dia. El meu fill està fascinat pel seu nadó. Sempre ens hem estimat molt i ens ho hem dit sovint; ara encara ens abracem més i ell és molt més afectuós. Ara s’adona de què vol dir estimar un fill i descobreix tot allò que implica.

El doctor Frankenstein també és una mena de pare.

És un pare que no fa de pare, és un desastre, una vergonya de pare. Ell construeix una criatura tan bé com sap, tros a tros, i hauria de veure que la criatura és horrible però no se n’adona. No hi pensa. Segueix endavant. I quan li dona vida s’adona que és un monstre i no sap què fer-ne.

Aquest sentiment el poden tenir alguns pares...

Però què fa el doctor? Fuig. Abandona la seva criatura, que acaba de néixer. A la meva novel·la, L’efecte Frankenstein, aquest és el tema central: la responsabilitat del creador amb allò que crea. A la vida, al contrari dels videojocs, quan una cosa surt malament no pots tornar a una pantalla anterior o començar de zero. Has d’assumir les conseqüències de les teves decisions.

La teva feina com a mare ja està feta...

Mira, com a persona i com a escriptora sempre he tingut una consciència molt aguda del temps, tant del passat com del futur. Els pares tenim pressa per veure créixer els fills i, al mateix temps, ens sentim tristos perquè ja no són aquell nen petit i graciós. És contradictori, però podem sentir les dues coses alhora.

Cert.

També hi ha gent que justament no vol tenir fills perquè l’horroritza tornar a viure, des d’una altra perspectiva, etapes per les quals ja ha passat. Volen estalviar-se patir i envellir per culpa dels fills.

Es pot ensenyar a ser feliç?

És important ensenyar als fills que la felicitat no és un estat que perdura. La satisfacció o l’alegria potser són objectius menys ambiciosos però més assumibles. Cal acceptar que vivim moments bons i dolents, que si hi ha llum hi ha també ombres. Només amb llum les coses es veuen planes.

Digues algunes frases d’aquestes que sempre tornen.

Algunes heretades de la meva àvia i la meva mare són: faena hecha no corre prisa i cambiando de trabajo también se descan sa.