Cristina Tébar: “Cada nen té un mestre intern”

Educar és acompanyar el nen en el seu camí, guiant-lo quan faci falta i procurant no ser mai un obstacle, respectant sempre el seu mestre intern.

Cada nen té un mestre dins?

Sí. Una analogia que m’agrada és la de les plantes. Perquè una planta creixi, hem d’assegurar-nos que tingui llum, aigua i nutrients. Quan té el que necessita simplement cal deixar que es produeixi la màgia. No cal que li diguem a la planta com ha de créixer, oi?

Cert.

No li hem de dir en quin moment ha de florir, ni de quin color han de ser les seves flors. La nostra feina només és assegurar-nos que té el que necessita.

Com resumiries el mètode Montessori?

Quan em demanen això intento transmetre una idea bàsica: respecte. Respecte al desenvolupament del nen com a ésser humà i respecte als altres i a l’entorn.

¿Amb uns quants testos ja es pot fer un hort?

I tant que sí. En el meu llibre comento diferents opcions en funció de l’espai que tingui cadascú. Si només tens una finestra per posar-hi testos, pots cultivar-hi herbes aromàtiques, maduixes, fins i tot algun enciam. Si tens més espai, pots fer una taula de cultiu i atrevir-te amb tomàquets, pèsols o cogombres.

No és el mateix cuidar plantes que animals.

De moment no tenim animals de companyia. Hem parlat del tema però encara no ens hem acabat de decidir. Un animal suposa més responsabilitat. Quan te’n vas de viatge li pots demanar a un veí que et regui les plantes, però amb un animal no és tan fàcil. En el nostre cas els avantatges encara no superen els inconvenients. A mesura que creixin els nens, això canviarà.

Què et resulta particularment difícil de ser mare?

El més dur és el cansament, sentir que no arribes a tot. I també la solitud. Per difícil que sigui el dia a dia, tot ho veus d’una altra manera si ho pots compartir. Per a mi parlar de la maternitat amb altres mares és una teràpia que no té preu. Però cal una norma.

Quina?

Perquè aquesta teràpia funcioni cal que les mares amb qui la comparteixis realment vulguin escoltar i compartir. No es tracta de jutjar els altres. Si et sents jutjada la suposada teràpia es converteix en una cosa tòxica.

Explica’m una anècdota que creguis significativa.

Quan la meva filla encara no tenia dos anys s’entossudia a enfilar-se ella tota sola a la cadireta del cotxe. Per a ella era com fer escalada. A mi m’hauria resultat més fàcil agafar-la i asseure-la a la cadireta, però entenia que per a ella era important fer-ho sense ajuda i vaig decidir respectar-ho.

I què va passar?

Que per pujar tots al cotxe, en lloc de dos minuts en necessitàvem deu. Això no era cap problema, només calia sortir de casa una estona abans. En un parell de setmanes la nena ja s’enfilava sola amb prou agilitat. Per a ella va ser important sentir-se independent i respectada. Va veure que confiàvem en les seves capacitats i va descobrir el valor de la constància i l’esforç. Es va deixar guiar pel seu mestre intern.