Katherine Marsh

“Ser el millor no és el més important”

Escriptora i mare del Sasha i la Natalia, d’11 i quasi 8 anys. Presenta ‘Un lloc al món’ (Columna Planeta), una intensa història d’amistat entre dos nois, l’Ahmed, un sirià refugiat, i el Max, un nord-americà que ha anat a viure a Brussel·les

Katherine Marsh és escriptora / JULIAN E. BARNES Zoom

Als Estats Units, els nens estan acostumats a sentir a dir als pares que han de ser els millors en tot. La competició sempre ha estat part de la vida nord-americana, però ha esdevingut més intensa a causa de l’ansietat econòmica. Hi ha un pensament, sobretot entre els pares i mares de classe mitjana, que els nens estan competint per uns recursos i oportunitats cada cop més escassos.

I com afecta els fills, això?

Crec que plantejar la seva autoestima d’aquesta manera pot tenir efectes nocius en el seu desenvolupament moral. Vaig escriure 'Un lloc al món, entre altres coses, per ensenyar als meus fills que ser el millor no és tan important com ser bona persona.

Un lloc al món té part de la vostra història familiar.

Els meus fills em van servir de model per definir el protagonista de la història. També nosaltres ens vam instal·lar a Bèlgica l’any 2015. El meu marit i jo vam prendre la decisió d’enviar els dos fills a una escola en què el francès fos la llengua vehicular. Per als nens va ser una immersió lingüística total en el francès, i al principi els va resultar difícil i estressant. En Sasha no és com el protagonista, però tots dos tenen dificultats per confiar en ells mateixos.

Es van adaptar bé, a l’escola?

El meu fill va tenir un problema amb un company de classe que li feia bullying. Vaig estar molt temptada de queixar-me al professor, però vaig preferir no fer-ho.

Per què no?

Em vaig adonar que això faria que el problema el solucionés jo, no ell. El meu marit i jo vam parlar amb en Sasha sobre com havia de respondre, de la importància de dir el que un pensa, dir prou i ser capaç d’explicar al seu company d’escola com el feia sentir la seva actitud agressiva. També vam parlar de com el bullying és a vegades un reflex de la manca de felicitat de la persona que assetja, i del fet que cal buscar fórmules per suavitzar la situació i ser amable.

I va funcionar?

Sí. La situació va millorar sense la interferència dels pares i la relació entre els nois es va convertir en amistosa. Crec que és important empoderar els nens i que intentin solucionar ells sols els seus problemes. Ensenyar-los a ser empàtics també els pot ajudar amb les seves pròpies pors i angoixes.

Què et costa, com a mare?

Els problemes que sovint sorgeixen quan els meus dos fills es barallen. Jo soc filla única, així que, al principi, no entenia per què es barallaven tan sovint. Però el meu marit, que té una germana, em va explicar que era normal, així que jo ara els encoratjo a trobar fórmules per solucionar les seves discussions.

Ara torneu a viure als Estats Units. Explica’m un bon record d’Europa.

Mentre vivíem a Brussel·les, Trump va ser escollit president i no era un bon moment per sentir-se gaire orgullós de ser nord-americà. Així que vam fer una excursió a la regió de les Ardenes, on l’avi del meu marit havia lluitat durant la Segona Guerra Mundial. Volíem ensenyar als nostres fills que hi havia una part de la història de la qual podien sentir-se ben orgullosos.