Jordi Masó: "Em molesten aquells pares que diuen que són amics dels seus fills"
Pianista escriptor i pare del Nil i l'Ada, de 24 i 21 anys. És professor de l'Escola Superior de Música de Catalunya i no fa gaire va rebre el Premi Llibreter 2024 en la categoria de literatura catalana per la novel·la 'Xacona' (Males Herbes), la història d'una viuda que reconstrueix, de mil i una maneres, la vida secreta del marit. Ha gravat més de 60 discos i els seus llibres anteriors són 'La biblioteca fantasma', 'L'hivern a Corfú' i 'Ambrosia'
BarcelonaEls meus fills m'escolten més ara que quan eren petits. No vol dir que em facin cas, esclar, però mantenen una actitud oberta i educada. Quan eren petits es rebel·laven i ens portaven la contrària. Suposo que era la manera com se’ls conformava la personalitat, però recordo haver perdut els estreps més d’una vegada, cosa que a mi rarament em passa en societat. Tampoc en la intimitat. Els conflictes amb els fills petits em posaven la paciència al límit.
Potser, a força de disgustos, també has anat trobant una manera més assossegada d'intervenir.
— Ara mateix, quan opino sobre les seves vides, ja sé que rebré una mirada escèptica o de menyspreu amable. Amb vint anys viuen en un altre món i ho saben tot. I tu ets d’una altra generació. "No ho pots entendre" és una resposta habitual. Aquesta seguretat que mostren, més que molestar-me, em fascina. Jo sempre he sigut, i em temo que encara soc, una persona plena de dubtes.
En un microrelat teu, Testos i olles, uns pares se senten desconcertats quan un adolescent els fa cas i no es comporta com un adolescent.
— M’agrada capgirar els tòpics. És un terreny literari molt fèrtil. Però és que la realitat a vegades també els capgira. El meu fill, per exemple, mai es va comportar com un adolescent quan li tocava. El personatge del conte podríem dir que és una exageració literària del cas real del meu fill. En canvi les extravagàncies de l’adolescència li van sorgir més tard.
Els fills sempre ens deixen amb un pam de nas.
— Mira, un altre exemple de tòpic que no es va complir. Quan va néixer la seva germana esperàvem en ell alguna manifestació de gelosia, allò que els avis en deien "tenir els peus freds"...
O tenir fred als peus.
— És una expressió que sempre em feia ràbia quan la sentia. Però no. No va experimentar cap mena de gelosia, tot van ser atencions cap a ella. Han estat uns germans modèlics. És una sort que el comportament humà sigui tan divers i impredictible.
Tot pare intenta construir un personatge coherent i savi que serveixi com a model, però al final el que resulta útil de veritat als fills és veure les teves febleses i fracassos.
— Potser sí que he mirat de semblar un home savi i coherent, en tot cas sempre m'ha mogut actuar amb naturalitat, no m'agrada que es vulgui aparentar el que no s’és. De totes maneres, no estic segur que jo hagi estat un pare modèlic.
Potser penses en algun aspecte concret.
— Quan els nens eren petits jo tenia molts concerts i gravacions discogràfiques que em feien estudiar piano moltes hores al dia, i recordo que quan encara no caminaven els tenia campant pel parquet de l’estudi mentre jo anava tocant el piano. No tenia més remei, no hi havia hores per a tot. Evidentment, també hi havia estones que m’oblidava de la feina i jugava amb ells, però potser no els vaig dedicar el temps que els dediquen altres pares.
Passa entre pares i fills que hi ha moments que el fill fa de pare.
— No vaig experimentar aquesta sensació, si més no quan eren petits. I ja em sembla bé que els pares facin de pares i els fills facin de fills. Em molesten aquests pares o mares que diuen allò que "amb el meu fill som amics". No fotem! Un fill ha de tenir amics de la seva edat! En canvi, ara que els meus tenen més de vint anys, a vegades sí que detecto aquest tracte un punt paternal, afegit a la condescendència pròpia d’una generació que se sent misteriosament superior. Però ja em sembla bé.
Els fills ja són grans. Com els has ajudat a triar allò que han decidit ser?
— A casa tenim dos casos ben diferents. La meva filla ha volgut seguir el camí dels pares i dedicar-se a la música. La meva dona també és violinista. En canvi el fill va acabar els estudis de grau professional de música però va fer la carrera de física i ja ha acabat el màster.
A partir d'una edat, poca cosa més podem fer, a banda d'aixecar les celles i enviar bizums.
— Els fills no es poden encarregar a mida, si més no encara, tot arribarà. Els orientes com et sembla millor perquè arribin a ser feliços, però les eleccions han de ser seves. Mira, jo soc músic i escriptor i a casa no hi havia cap músic i tampoc no es llegia gaire.