Il·lustradora, directora d’una casa de colònies i mare d’acollida de la Ritta, de 8 anys. Ha escrit i dibuixat ‘Experiències d’una mare d’acollida’ (El Cep i la Nansa ed.), un relat emocionant sobre la relació d’una nena i la seva mare d’acollida.
— Puc explicar-te la impotència dels primers dies, en veure que no ens enteníem, veure que tots els esforços no donaven el fruit esperat. Aquell moment va ser desesperant. Segurament allò ens passava per tots els canvis que estaven succeint en les nostres vides.
Els canvis eren que havies decidit acollir una nena de quatre anys.
— Una cosa que avui encara em sobta és la força de la Ritta. Era una nena que marxava del seu centre de confort, la seva casa, els seus germans, els seus amics, per anar a casa d'una persona que no coneixia de res i que en tot aquest procés en cap moment va plorar. No va exterioritzar mai si estava enyorada. Jo, al seu lloc, crec que m’hauria passat les nits plorant.
Alguna també devies plorar, potser...
— El llibre explica una experiència dura, que em va dur fins al límit d’haver de demanar ajuda a una psicòloga. El moment àlgid va ser quan no em reconeixia a mi mateixa. Com podia ser que una criatura de quatre anyets pogués amb mi?
¿Recordes alguna sensació especialment difícil de pair?
— Va haver-hi un moment que no volia tornar a casa perquè em feia por pensar en què em trobaria. I aleshores em vaig plantejar o ella o jo. Si jo no estic bé, no podré cuidar-la com es mereix i ella, com qualsevol nen o nena, s’ho mereix tot. Mereix una família, una infància...
Com vas poder fer un tomb a la situació?
— Parlant i plorant. Quan des del centre d'acolliment em van derivar cap a una psicòloga, la Begoña, em vaig poder desfogar. Li vaig explicar com em sentia i ella em va ajudar a entendre millor que els nens d'acollida han viscut moltes coses, moltes experiències que els fan ser com són. Molt sovint ells mateixos no són conscients de què els passa ni de per què actuen tal com ho fan. Això em va fer relaxar. No era culpa meva que hi hagués malentesos ni mal humor. Vaig fer un clic i la situació a casa es va anar calmant.
Què més vas aprendre en aquells primers mesos que t’hagi ajudat a fer de mare?
— Avui encara n'estic aprenent. Aprenc que no s’ha de sobreprotegir, que l’he d’ajudar quan ella m’ho demana, que quan s’enfada cal deixar-li espai. Són coses que encara ara m’esforço per aprendre. El canvi més gran per millorar la nostra relació va ser donar-li més espai.
Com és ara la vostra relació?
— Ara ja no vivim conflictes de nena petita, ara la cosa va més de rebel·lia, d’algunes provocacions... i això que només té 8 anys. Ja veurem com serà l’adolescència.
Què ha resultat millor del que esperaves?
— El nostre vincle, la complicitat, les mirades, els riures, les experiències. Som una família, diferent, però una família. Ella sap que pot comptar amb mi.
Explica’m un moment especial.
— En tenim molts. Un cop vam anar a una casa rural on hi havia un bosc vertical, amb cordes i xarxes penjades dels arbres. Vam passar per tot el circuit, va ser molt divertit, però, en el moment de baixar, ella no s’atrevia perquè era massa alt. Després d’una estona, se’m va acudir dir-li que saltés, que jo l’agafaria, i ella, sense pensar-s’ho, es va llançar als meus braços.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'Experiències d'una mare d'acollida' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
