La comunicació en família és vital

Tant amb fills com sense, la comunicació és vital en la família. Els nadons, des del primer moment, intenten comunicar-se amb el plor, i a partir d’aquí es genera tot un vincle a través de la comunicació. Cal tenir en compte la comunicació verbal i la no verbal, el que diem amb paraules i el que diem també amb gestos, silencis i tons. La comunicació amb els fills els genera sentiments de seguretat, confiança i amor, que els permet créixer com a persona i els dona eines per gestionar les situacions que es troben al llarg de la vida.

A la família de l’Anna (51) i el Peter (54) són ben conscients de la importància de tenir temps i espais per estar i parlar, i per això han decidit que a casa només miren la televisió un cop per setmana -divendres a la nit-, excepcionalment juguen amb l’ordinador o la tauleta i la filla gran, la Maria (13), acaba d’estrenar-se amb el mòbil, sense perfils a les xarxes socials. “Casa nostra està molt viva, parlem i llegim molt. El fet de tenir pocs estímuls tecnològics que ens distreguin facilita la comunicació. Entre els germans, sobretot el mitjà i el petit -Max (10) i Aleix (8)-, parlen i interaccionen, tenen moltes estones per jugar i també per empipar-se. És una relació sana”, comenta la mare. Amb la gran han començat a comunicar-se de manera diferent: preserva més la intimitat, reclama més els seus espais, han canviat els seus interessos, és més habitual que se senti qüestionada, la comunicació amb els germans és més distant i sovint sent la mare com una rival. “Està en plena adolescència, és l’edat. Ja ha canviat el registre que utilitzem amb ella i els nens”, diu la mare.

TROBAR ESPAIS

Les famílies han de fomentar espais per al diàleg, amb una comunicació oberta i natural, escoltant els altres i atenent tots els punts de vista, en què també es respecti el criteri dels més petits. “Intercanviar emocions i pensaments et permet conèixer els fills. Quan es valoren les opinions de tots els membres de la família s’afavoreix la individualitat de cadascun d’ells”, explica Mayte Soler, psicòloga i terapeuta familiar del Gabinet Psicològic Mataró. La comunicació és una manera de transmetre a l’altre el teu univers emocional i de pensament, una eina que t’ajuda especialment en els moments més complicats. En canvi, una mala comunicació familiar pot donar lloc a sentiments de soledat, ansietat i problemes de relació.

Pautes per a una bona comunicació familiar

• Crea rituals. Pensa què pots fer amb la canalla que els resulti interessant per generar espais en què estiguin predisposats a comunicar-se. Normalment, quan hi estàs connectat per saber com estan o com els ha anat el dia, ells s’obren.
• Para atenció. Escolta què t’expliquen, dona importància a les seves històries, com se senten i pensen. Estigues atent a les pistes que donen quan volen parlar -no ho aprofitis per fer-los un sermó-, i respecta quan no volen fer-ho.
• Genera un vincle. La comunicació familiar permet crear vincles amb els fills, i a ells els ajuda a sentir-se segurs i a expressar com se senten. Sentir que tens un bon vincle amb els teus referents et dona ales per afrontar el teu projecte vital.
• Dedica temps a gestionar una bona comunicació. Que puguin parlar amb tu quan ho necessitin i siguin conscients que sempre poden comptar amb tu.
• Acompanya’ls en la relació entre germans. Aquest és un àmbit d’aprenentatge molt ric en què, més enllà de dir-los que no discuteixin, poden aprendre a parlar entre ells, a expressar com se senten, a gestionar les emocions i els conflictes.

El Peter creu que parlen de tot i procuren no tenir tabús, com la mort i el sexe: “Familiars pròxims han mort i ho hem tractat amb naturalitat, n’hem parlat i per Tots Sants acompanyem les àvies a posar flors al cementiri. A mesura que surt el sexe comentem el que pertoqui, intentant adaptar-ho a la seva edat”, diu el pare. L’Anna puntualitza que, tot i així, a la Maria hi ha temes -com els nois, el sexe, les relacions amb les amigues, si hi ha hagut algun conflicte presencial o cibernètic- que ara li costen més d’explicar. La Maria diu que no té secrets per als de casa. Admet que parla molt, de tant en tant es baralla amb els germans encara que es duen bé, i amb la mare hi xoca més malgrat que creu que és el que toca per a l’edat. “Sé que no ens hauríem de discutir i que tenen raó quan diuen que haig d’endreçar l’habitació, però a vegades són pesats. La cosa important és que sempre ens perdonem i considero que tots cinc ens comuniquem prou bé. Si comparo la meva família amb d’altres, nosaltres parlem més, tenim moltes més opcions”, diu la Maria.

COMUNICACIÓ DE QUALITAT

La Leti (45), mare de l’Arnau (17), el Bernat (15) i el Jaume (13), reconeix que la comunicació amb els seus fills és més reduïda del que voldria. “Sempre tens la incertesa de si anem bé. Dubto si sé tot el que hauria de saber, si parlo prou amb ells i si tenen totes les respostes que necessiten de mi. Mai estic prou satisfeta amb la qualitat de la comunicació”, reconeix.

Solen sopar tots quatre junts, sense televisió ni mòbils. És un bon moment per assabentar-se de com ha anat el dia, encara que els nois prefereixen estar sols quan necessiten comentar alguna cosa important. “Perquè expliquin les seves coses m’hi acosto o venen i busquen tenir una estona en privat amb mi, sense els germans enredant ni intervenint”, explica la mare. I és que, a mesura que s’han fet grans, la comunicació entre germans flueix menys, cadascú té la seva manera de ser. Per a la Leti és important que no es jutgin entre ells ni menyspreïn els cercles d’amics que tenen els uns i els altres. La relació entre germans a l’adolescència també implica, encara que sigui una relació entre iguals, buscar el seu propi espai i identitat, i a vegades ho fan carregant contra els altres. “És l’etapa vital en què defineixen qui són creant la seva pròpia identitat. Les rivalitats entre germans són una manera de reforçar la seva autonomia, de trobar el seu jo a la família”, argumenta la psicòloga Mayte Soler.

LA RELACIÓ CANVIA

A diferència de quan eren més petits, en què aprofitaven els trajectes plegats per parlar i els àpats eren més llargs, ara tothom té pressa per acabar i anar a fer la seva. “Has d’entendre-ho, no pots impedir que prefereixin estar amb els amics que amb tu. El que intento és que sàpiguen que soc aquí si em necessiten. Amb l’adolescència canvien, necessiten ser al seu món, abans eren a l’habitació amb la porta oberta i ara la tanquen, es posen auriculars... Necessiten posar barreres”, reflexiona la Leti. Amb els anys ha après que intentar comunicar-se quan hi ha una situació una mica tensa no funciona: “Si vols parlar i reflexionar has d’esperar que el conflicte hagi passat, val més mossegar-se la llengua i parlar-ne en un altre moment. Quan ja no estem enfadats ni decebuts la comunicació és possible”.

També fruit de l’experiència està convençuda que parlar amb els fills de nosaltres mateixos ajuda a millorar la comunicació i crea encara més vincles: “Sovint quan estem amoïnats ho expliquem als amics, als germans, a la parella... i se’ns fa estrany explicar-ho als fills, però crec que també està bé compartir-ho amb ells, que et puguin donar el seu punt de vista. És important saber la seva opinió i que generin empatia amb tu. La veritat és que sempre que ho faig me n’acabo alegrant”, reconeix. És un pas poc habitual per a molts pares i mares, però sembla que funciona, oi? Què us sembla si ho proveu?

Com parlar de sexe amb normalitat

A la majoria de pares els fa pànic que els fills comencin a tenir vida sexual compartida, no fos cas que caiguin en conductes sexuals no adequades. Llavors és bo parlar-ne, però si no s’ha naturalitzat i s’han desaprofitat les oportunitats que hagin sorgit per parlar de sexe, sonarà a sermó. La psicòloga i sexòloga Elena Crespi argumenta que de la mateixa manera com s’explica l’aparell digestiu sense metàfores, també es pot parlar de sexe. “Sovint ens sembla agressiu i pervers, perquè hi posem la nostra mirada adulta. És habitual que a l’escola es parli dels òvuls i els espermatozous, però els falta una part de la informació. Si tenen curiositat i pregunten, se’ls ha de respondre. Només cal adequar la informació a l’edat i a la curiositat de cada criatura i no enganyar-la. Si són vergonyosos, se’ls ha d’explicitar que si tenen qualsevol dubte hi som per respondre’ls”, diu Crespi. Recomana que valorem la maduresa dels fills i la capacitat de comprensió que tenen, i que es creï un bon clima per parlar.