Tot sol! El llarg camí cap a la plena autonomia

Des del “No puc!” i el “Vine!” fins al “Jo solet!” i el “Deixa’m!” serpenteja un corriol extens, sovint tortuós, progressiu sempre, però amb avanços i retrocessos, ple de vacil·lacions. De contradiccions. Els humans venen al món com a éssers del tot dependents per als quals l’empara dels cuidadors és imprescindible per sobreviure, i es converteixen, molt a poc a poc, en individus capaços de subsistir pel seu compte. Perquè hi arribin amb èxit, pares i mares els van empenyent. El foment de l’autonomia no consisteix a ajudar-los a fer les coses, sinó a ajudar-los a fer-les sense ajuda. És obvi que necessiten els pares i que aquests hi són per donar-los suport, però també, i sobretot, necessiten que els ajudin a necessitar-los cada cop menys. En el viatge, no és gens estrany preguntar-se quan i com convé deixar de vestir-los, de donar-los el menjar, de dur-los a les espatlles, a collibè, als braços. O preguntar-se com es pot assolir la fita de tota persona amb fills: que esdevinguin independents, lliures, feliços.

“L’autonomia facilita saber-se capaç, sentir-se vàlid i, per tant, tenir confiança. Tots aquests ingredients impacten directament en l’autoestima, és a dir, en valorar-se positivament. Quan un infant se sent bé amb si mateix, se sent capaç, aprofita millor les oportunitats que li facilita el seu entorn”, afirma Sílvia Blanch Gelabert, doctora en psicologia de l’educació i professora agregada de la UAB. “L’autonomia és el que ens fa ser i fer per nosaltres mateixos. Moltes vegades tenim por de deixar començar a espavilar-se i a fer per si sols als més petits, però és bàsic. Com més aviat comencem a oferir-los l’oportunitat de desenvolupar-se sols i autogestionar-se, més els estem oferint la possibilitat de créixer en tots els sentits”, assegura la psicòloga infantojuvenil Alba Ruiz Raventós, fundadora del centre Origo, situat a Olesa de Monserrat (Baix Llobregat).

ACOMPANYAR O FOMENTAR?

¿Pares i mares han d’acompanyar en l’emancipació o fomentar-la? “Acompanyem, però també facilitem -sosté Blanch-. Per exemple, si deixem al seu abast les joguines, no caldrà que els ajudem a agafar-les, o si potenciem un joc divertit amb el cistell de roba bruta i fem que l’hi encistellin fomentem la seva autonomia tot jugant”. Ruiz anima a confiar en la canalla: “Moltes vegades tendim a ajudar-los massa pensant que és feina nostra com a pares. Però res més lluny de la realitat: necessitem donar-los autonomia des del primer moment. M’agrada enfocar-ho partint del «que ho provi i, si no pot, ja l’hi ajudarem». Prefereixo donar per descomptat que el nen és capaç de portar a terme qualsevol acció (evidentment, emmarcada dins d’uns límits en funció de l’edat). I, si veiem que necessita ajuda en aquest procés o que necessita més temps per fer-ho sol, donem-n’hi”.

Pautes per a fills més autònoms

Sílvia Blanch Gelabert en dona quatre: “Fomentar que, des de ben petites, les criatures participin en les activitats quotidianes. Organitzar l’espai de manera que no depenguin de la nostra ajuda per jugar, agafar un got, anar al lavabo... Participar en espais amb altres famílies per observar altres infants i intercanviar estratègies. Planificar grans passos amb temps; per exemple, el moment d’anar sol a l’escola es prepara anteriorment coneixent bé el camí, els possibles perills, a qui acudir si tinc una dificultat (botiguers, veïns...)”. Alba Ruiz Raventós remarca: “És bàsic començar com més aviat millor, des del primer moment de la infància en què el nadó ja no depèn absolutament de l’adult per a tot, i a partir d’aquí anar augmentant, progressivament, tant la complexitat com la varietat de les tasques que poden anar fent”. Convé fer-ho, insisteix, “seguint sempre el seu ritme i observant què poden fer sense dificultat”, i per a què encara ens necessiten, i sent “comprensius amb l’evolució de cada nen i amb els errors que puguin cometre”.

I quan comença i com funciona l’empoderament? Sílvia Blanch ens deixa clar que “des del moment del naixement, es talla el cordó umbilical i el procés d’autonomia ja comença”. “És diari -rebla-, amb ritmes diferents segons l’infant. Com a pares, ho facilitem quan organitzem el dia amb alguns rituals; per exemple, després de sopar, ens rentem les dents. L’infant pot preveure què passarà quan acaba de sopar, i a poc a poc s’hi podrà anticipar i anar-ho fent més autònomament”. Alba Ruiz s’estima més no parlar de fases: “El que sí que és cert és que podem trobar diferents taules que ens descriuen en quin moment poden desenvolupar unes tasques o unes altres, que podem fer servir de guia”. I que context i família determinen la transició: “En algunes cultures -assenyala Blanch- els germans grans cuinen i tenen cura dels petits, i en d’altres això es veu com un disbarat”. Ruiz apunta: “En la nostra cultura, o a la regió mediterrània, tendim a sobreprotegir-los i fer-los més dependents de nosaltres del que caldria”.

Els nens s’hi repengen. Per als progenitors també és més fàcil fer-los-hi que fer-los-hi fer. I tanta comoditat d’uns o dels altres els tanca portes. “A la llarga -adverteix Sílvia Blanch-, l’infant es deixa fer i, per tant, rep el missatge que no és prou vàlid i s’acostuma a dependre dels altres, però... què passarà durant l’adolescència si no té prou confiança i depèn d’altres adolescents que triïn per ell? Les presses, sobretot al matí, fan que acabem fent-los les coses, però el missatge que els donem és: «Tu no pots, ja t’ho faig jo que ho faig bé». A vegades, per voler ser bons pares Amb les bones intencions els barrem oportunitats d’aprendre. Quan dubtem, podem parlar amb gent de l’entorn: altres famílies, l’escola... A més, penso que podem fer dues preguntes: ho pot fer sol? Si és que sí, no ho faig per ell; si és que no, ¿ho pot fer amb una mica d’ajuda? Si és així, li ofereixo ajuda amb la idea que sigui la mínima possible i animant-lo a ser actiu i protagonista. Fer per ell ha de ser l’excepció i no pas el dia a dia.

LES PRESSES NO FUNCIONEN

Però parem el carro: la pressa perquè s’espavilin no funciona: “Sovint -revela Blanch- trobo que hi ha falta de coherència: volem que siguin molt autònoms en necessitats adultes, com ara que siguin molt endreçats, però en canvi ja ens està bé vestir-los al matí o que dormin al nostre llit malgrat que no descansem bé. Prendre consciència que fem tard a l’escola i que no podem parar a mirar la formiga que hi ha al camí requereix desenvolupar capacitats cognitives i convencions socials que demanen temps”. Alba Ruiz també recomana calma i tranquil·litat. I paciència: “Moltes vegades volem que llegeixin, escriguin, parlin… de manera gairebé immediata, fins i tot quan encara tenen temps per desenvolupar-ho de manera normal, evolutivament parlant. En canvi, no donem espai o temps a altres aspectes importants com les emocions, els processos particulars de cada infant, les necessitats o dificultats que puguin aparèixer...” Cada nen és un món, recorda, i té el seu propi ritme.

I altres vegades (sovint alhora i tot) passa la situació contrària: pares que no tallen el cordó. Que enyoren el nadó que ja no tornarà. Blanch confirma que això passa: “Costa veure com es fan grans. També hi ha algunes idees inconscients molt arrelades, com ara el fet de vestir-los vinculat a un moment íntim de gaudi i que fa sensació de ser bona mare o bon pare. En tot cas, és important trobar moments d’afecte que ens facin sentir propers en comptes de confondre-ho amb els moments de cura”. Ruiz nega en rodó que els pares perdin els fills autònoms: “Preferiria enfocar-ho com que els nanos guanyen aprenentatge, autoestima i, sobretot, aprenen a frustrar-se! I això és molt important!” Vital.

El nen a qui l’hi feien tot

“Aquesta és la història d’en Jan, un nen a qui, de petit, a casa seva, l’hi feien tot, així que no li calia aprendre a fer res si no volia... Quan es va fer gran va tenir un ajudant, en Nicolau, que també l’hi feia tot. Però un dia, quan en Nicolau va tenir prou diners, va dir-li que se’n volia anar a viure tranquil a les Illes Verdes. En Jan no sabia viure sense ajuda: ni vestir-se, ni cordar-se les sabates; ni tan sols de menjar-se la sopa, era capaç! Així que va decidir emprendre un llarg viatge per trobar en Nicolau travessant camps i ciutats”. Vet aquí el punt de partida d’ En Jan Totlifan, un espectacle de teatre de titelles sobre taula de la companyia vilanovina L’Estaquirot que tracta el tema d’aquest reportatge: el camí cap a la independència (dels infants). Demà diumenge a les 18 h es podrà veure a La Sala Miguel Hernández de Sabadell; el 28 d’abril a la sala Les Bassotes de les Olives (Garrigoles, Baix Empordà); i el 5 de maig al centre cultural de Cardedeu (Vallès Oriental). Més a estaquirot.com.