Família04/05/2019

Cinc certeses científiques sobre criança

El doctor en medicina molecular i psicòleg Julio Rodríguez publica el llibre ‘Lo que dice la ciencia sobre educación y crianza’ (Plataforma Editorial), on desfà les creences populars més esteses sobre l’educació de les criatures

Trinitat Gilbert
i Trinitat Gilbert

“Vaig créixer amb frases com «No ploris, que els homes no ho fan»”, explica el biòleg, doctor en medicina molecular i psicòleg Julio Rodríguez, que considera que són sentències que socialment estan molt arrelades, que han passat de generació a generació, però que no es basen en cap principi científic. “Tot el contrari, han fet molt mal a la societat”, assegura Rodríguez, que acaba de publicar el llibre 'Lo que dice la ciencia sobre educación y crianza' (Plataforma Editorial).

Concretament, la frase “Els homes no ploren” està associada “a la repressió, perquè les criatures no expressin els seus sentiments, quan justament ho han de fer, els han de comunicar”, diu Rodríguez. “La societat heteropatriarcal les ha difós perquè l’home sempre ha de ser el fort i el dur, també emocionalment”, i, en canvi, això “acaba tenint unes conseqüències nefastes educativament, tant el fet de dir-ho com que les criatures ho adquireixin com a norma”, afegeix l’autor.

Cargando
No hay anuncios

Com a pare de dues criatures, el Paulo (6 anys) i la Sofía (4 anys), Julio Rodríguez (a la foto, amb els seus fills), diu que, a l’hora d’educar, el més fàcil és dir i pensar les frases que socialment s’han difós. En canvi, el més difícil és raonar, parlar amb les criatures. “Esclar que com a pares tots tenim conflictes amb els fills perquè no volen banyar-se, perquè no volen deixar de jugar, pel motiu que sigui, però només el diàleg, el fet de parlar-hi i de fer-los entendre que pensem que no poden continuar i que toca un altre tema és el camí difícil”, diu Rodríguez. “Si els peguem, els castiguem, haurem pres el camí fàcil, el de l’autoritat, el d’imposar normes perquè manem”, afirma.

Cargando
No hay anuncios

Per tot això, Julio Rodríguez va pensar de publicar el llibre, perquè com a investigador i com a pare volia explicar-se i difondre el que la ciència ha revelat en contra de tants mites socials. El model pel qual aposta és el que anomena “mètode cognitiu-emocional”, i es basa, entre molts altres principis, en posar la criatura al centre per entendre-la. “Els pares han de deixar d’educar de manera adultocèntrica, perquè hem de veure el món amb els ulls dels fills”, escriu en el seu llibre. A la pràctica, vol dir, per exemple, que quan els nens estan tristos, enfadats o frustrats “els pares hi han de raonar acostant-se fins a la seva alçada, mirar-los als ulls i parlar amb ells amb un to neutre, malgrat que per dintre vulguin esclatar”, diu Rodríguez.

Cargando
No hay anuncios

La teoria, doncs, aposta per trencar la barrera de l’alçada i el que suposa el seu significat: imposició, força i superioritat. “La barrera es dissoldrà i s’establirà una conversa entre dos iguals parlant de tu a tu”, sosté el biòleg. De fet, la pedagoga Maria Jesús Comellas, col·laboradora del Criatures, també ha defensat i argumentat copiosament el model d’educació de comprendre la criatura i l’ha difós al llibre 'T’escolto. T’entenc. T’estimo... I per això, t’educaré sense sentir-me culpable' (Columna edicions).

FER CAURE FALSOS MITES

Julio Rodríguez també desmunta altres falsos mites, rebuts per herència social, i justifica per què cal fer-ho d’una altra manera. Us en resumim 5.

Cargando
No hay anuncios
  • “El nadó et pren el pèl i per això plora”. Socialment s’ha cregut que els nadons són molt llestos i enganyen els pares. Per això ploren, perquè volen que els agafin en braços i estiguin per ells. “El cervell d’un nounat no sap que ha nascut en ple segle XXI i, per tant, activarà els mateixos mecanismes que activaven els nadons dels primers Homo sapiens, que vivien a la sabana africana, a les selves asiàtiques o a les coves del centre d’Europa”, diu l’autor del llibre Lo que dice la ciencia sobre educación y crianza. Dit amb altres paraules, el cervell del nadó només sap que ha de sobreviure, així que “quan plora a les tres de la matinada no ho fa per fastiguejar-nos la vida d’adults treballadors estressats que som; plora perquè, enmig de la foscor, el seu cervell interpreta que està en perill, perquè està programat per entendre-ho així”. A la pràctica, doncs, Rodríguez recomana que els nadons dormin a l’habitació dels pares fins al primer any i mig amb naturalitat, al seu bressol o al mateix matalàs que els pares (co-llit), però que dormin junts.
  • “Una bufetada a temps arregla moltes coses”. L’autor assegura que és una de les frases incertes que més li agrada rebatre. “Es pega a les criatures perquè els adults tenen més força física que ells, moltes vegades (massa) es recorre al control mitjançant la violència”. Per tant, “exercir la violència sobre una altra persona és una manera d’imposar-se, de marcar l’autoritat, d’obligar, de castigar, però el que es transmet amb aquesta violència és totalment incorrecte per al nostre objectiu: educar un ésser humà feliç, emocionalment estable, intel·ligent, raonable, empàtic, respectuós, ètic i coneixedor de les normes socials”, diu Rodríguez. Així doncs, “el respecte no es guanya amb bufetades ni el comportament violent d’una criatura es frena amb més violència”, rebla el clau l’autor.
  • “Se’ls ha de parlar amb altres paraules perquè no ens entenen”. Segons el doctor en medicina molecular, la frase no és certa, així que des que són nadons, fins i tot de pocs mesos, se’ls ha de parlar com si fossin un adult. Per molts motius. El primer: perquè aprendran a parlar millor amb bona pronunciació i amb més vocabulari. El segon: perquè s’estableix una relació dialèctica íntima i directa, i alhora se sentiran inclosos, i per tant valorats, dins del món adult. El tercer motiu: perquè l’alternativa a no parlar-los com un adult és nefasta, perquè llavors es recorre a frases com “perquè ho dic jo”, que és com dir que els fets no tenen sentit, i que s’ha de fer el que mana el més fort. L’alternativa és explicar-los el perquè de les coses, ja siguin normes, actes o bé actituds i comportaments.
  • “Se’ls ha de castigar perquè aprenguin”. Per a Rodríguez, el millor càstig existent és el premi. Premiar una actitud contrària a la que voldríem castigar aconsegueix modificar la conducta, el comportament i l’actitud d’un nadó i d’una criatura. “I és molt més correcte reforçar la perseverança que li ha permès executar o realitzar l’acte correcte”, diu l’autor, que es basa en estudis científics per defensar-ho. Ara bé, “no cal confondre el premi amb un regal material; un premi pot ser una abraçada, un elogi, un somriure o un petó. I també una hora més de joc, o de mirar la televisió, o de passejar amb els pares o fer alguna activitat junts”, matisa el psicòleg.
  • “Els homes no ploren”. “Aquesta última sentència inclou un munt d’errors educacionals que provoquen a la vegada una altra multitud de problemes a les persones a les quals se’ls ha aplicat”, assegura Julio Rodríguez. Per al doctor en medicina en la frase hi ha com a mínim 5 errors: 1) prohibeix l’expressió de les emocions i els sentiments; 2) fa els sentiments exclusius d’un sexe: l’home no plora, la dona sí que pot; 3) identifica l’acte de no expressar els sentiments amb la valentia, amb el fet de ser rude i, sobretot, amb el rol característic d’un sexe i necessari per encaixar en la societat amb aquesta identitat sexual; 4) envia el missatge que homes i dones no són el mateix tipus de persona; 5) equipara un atribut físic de l’home (la força) amb una qualitat mental, la fortalesa emocional. Hi pensem?