Cançons d’empaitar criades

És l’hora de sopar, i sempre acompanyen el moment amb la lectura d’un conte. La petita assenyala amb el dit diversos animals o elements de la natura, i espera que els pares li cantin la cançó corresponent. L’elefant és allà dalt del cel i va amb bicicleta. El sol solet la ve a veure. La pometa que cau del pomer... Fins que assenyala el lleó i la petita indica amb el dit que no, que el lleó no fa por. Els pares canten “El lleó, no em fa por, pam i pipa, pam i pipa, el lleó no em fa por...” En aquest cas, després de pensar-hi, han optat per modificar la lletra. “El lleó no em fa por perquè soc bon caçador”, diu l’original. “El lleó no em fa por perquè soc bon corredor”, diu la seva versió dels fets. I el cas és que hi ha un bon grapat de cançons tradicionals o populars que transmeten uns valors que no són els que volem inculcar als nostres fills. D’exemples n’hi ha per parar un tren: el senyor Ramon empaita les criades!, el gall i la gallina que es fan un petó i els diuen “què dirà la gent”!, el lleó, que no fa por perquè soc bon caçador (i el pelaré...), o la Caterineta, que rep cops de bastó de son pare per anar a ballar. Com ho enfoquem, com a pares i mares?

“Les cançons tradicionals o populars, igual que els contes, són com codis oberts. És natural que evolucionin amb el temps, o que cada pare la canti com li sembli bé al seu fill. Dit això, més que transmetre valors amb els quals no combreguem, jo les veuria més com un retrat o crònica de la nostra societat: tenen lletres violentes o masclistes perquè la nostra societat ha sigut, i encara és en bona part, violenta i masclista. I això s’ha de conèixer i no s’ha d’amagar”, explica Jordi Martí, periodista especialitzat en la música d’arrel i també pare de l’Alexandra (13 anys) i l’Ulisses (8 anys). “Per descomptat que es pot criticar i explicar als nostres fills que s’ha d’intentar que les coses millorin. Però per criticar i canviar la realitat, abans s’ha de conèixer. ¿Hem de deixar de cantar 'La presó del rei de França' perquè no ens agraden les presons ni els reis? ¿Hem de deixar de cantar 'El Joan Petit' perquè originalment descrivia la tortura a un pagès occità a qui van trossejar el cos? Jo crec que no, que s’han de conèixer. Fins i tot es pot dir que formen part de la nostra memòria històrica”, afegeix.

Canvis que cal fer amb cura

Les cançons tradicionals pateixen adaptacions i no paren de créixer i variar al llarg de la història, i aquesta és precisament part de la seva riquesa. Així doncs, modificar-ne la lletra no hauria de considerar-se una aberració en cap moment. “Com tot, es pot fer bé o malament. Es pot fer amb molta gràcia, divertint i fent reflexionar les criatures, però també hi ha el risc de caure en la sobreprotecció i la correcció política. I per aquest camí s’arriba a despropòsits com el de voler corregir i criticar la novel·la de Mark Twain Huckleberry Finn perquè el protagonista diu la paraula nigger. A la novel·la s’hi diu nigger perquè en el món on se situa Huckleberry Finn tothom parlava així, i això no té cap sentit canviar-ho”, explica Jordi Martí.

Jordi Martí creu que cal actuar amb naturalitat amb els nens: són prou intel·ligents per distingir realitat de ficció: “Ells tenen una visió més esquemàtica del món que nosaltres i els agrada que hi hagi personatges dolents i bons. El que és important és que sàpiguen que poden confiar en el seu entorn, però també han de saber que al món no tot són flors i violes”.

TRADICIÓ I REFLEXIÓ

Una situació de normalitat que també viu el músic Joan Pons, alter ego d’El Petit de Cal Eril, amb els seus fills Ovidi (4 anys) i Caterina (any i mig). En el seu primer disc, 'I les sargantanes al sol', publicat l’any 2009, Pons hi va incloure una versió de 'La Caterineta', un tema protagonitzat per una noia que se’n va a la plaça a ballar tot i l’avís de la mare que el pare s’enfadarà quan ho sàpiga. Quan l’enxampen rep una pallissa tan forta de son pare que acaba morta, i per acabar d’embolicar la troca, el pare es penja el dia de l’enterrament de la filla. Una història dramàtica que el músic cantava en la seva adaptació titulada 'La Caterineta' per la Mercè : “No em va passar pel cap canviar-la perquè tampoc la vaig enregistrar pensant que fos una cançó infantil, sinó una cançó més del disc. Justament ho vaig fer pensant que, tot i que en teoria és una cançó tradicional més per a la mainada, per a mi no ho és gens, i per això la vaig enregistrar. No em vaig plantejar canviar la lletra perquè és el que trobo més guai, és molt forta”, explica Pons.

De tant fer-la en directe el músic de Guissona la va acabar avorrint, i ara no és un tema que faci en directe. De totes maneres, recorda: “Quan l’estava gravant, els meus nebots -que aleshores eren petits, devien tenir l’edat dels meus fills ara- tenien l’habitació al costat d’on gravava, i paraven l’orella. Ma germana em va venir a preguntar quina lletra cantava, perquè mentre jugaven l’havien sentit, i estaven totalment impactats”.

“En realitat és una cosa molt de la nostra tradició. No arriba al sarcasme, però és una mena d’humor negre que transmet la cançó tradicional i sovint la infantil. Els adults ho entenem, però els petits no ho entenen, tot i que va calant: és allà sota. I no és desintencionada, però tampoc és malvada. Hi veig com un univers paral·lel, en aquestes lletres, que respira la mateixa tradició de la nostra cultura”, afirma El Petit de Cal Eril. Amb els seus fills, actua seguint la mateixa línia: “Ho faig d’una manera natural, si em sorprèn alguna cosa ho dic, però intento no tenir filtres. És el que faig jo, no vol dir que sigui pitjor ni millor. Si hi ha un conte que no m’agrada, doncs ho dic. Però em molesten molt més els dibuixos animats que de vegades veuen que qualsevol cançó. Al darrere hi ha un regust capitalista i certs missatges subliminars que són pitjors”.

EL LLEÓ NO EM FA POR PERQUÈ SOC... EXPLORADOR!

També trobem propostes musicals com la de Mainasons, que sí que tenen molt en compte les lletres de les cançons a l’hora d’escollir el seu repertori: “Tot i que partim de la base quan han de ser temes populars catalans, intentem que per alguna raó siguin bonics de cantar i interpretar. Alguns són molt fàcils d’escollir perquè a la majoria ens agraden, els hem cantat i sabem que els infants els canten també. A banda d’això, un cop escollits revisem la lletra (a vegades hi ha cançons que tenen més d’una possible lletra). Al primer DVD, l’any 2012, no vam modificar cap lletra. En canvi, quan vam fer el segon i vam escollir 'El lleó no em fa por', vam decidir modificar-la perquè el contingut de la lletra no encaixa amb els nostres valors, com a persones i com a grup. És per això que «el lleó no em fa por perquè soc explorador i l’he trobat en un prat i el lleó m’ha saludat»”, explica la Jana Sirés, mestra diplomada en educació infantil i llicenciada en psicopedagogia, a més de ser la Mel de Mainasons.

En aquesta línia van descartar algunes cançons per a l’enregistrament del seu segon DVD, precisament per la lletra: “Si no ho recordo malament, vam descartar 'El senyor Ramon' i 'Les nenes maques al dematí', entre d’altres”.

En la seva faceta de mestra, Sirés també es troba amb aquestes situacions a l’aula. Ara fa un mes, a les escoles s’hi cantava el 'Marrameu': “Marrameu ja no s’enfila / per terrats ni per balcons, / que té una gateta a casa / que li cus tots els mitjons”. Cançons aparentment innocents que transmeten uns rols masclistes: “En general, quan em trobo en una situació així ho faig extensiu al grup de mestres amb qui treballo perquè es pugui revisar. Intento verbalitzar el que no trobo adequat per construir una escola i una societat més igualitàries. Faig més microcàpsules d’agitació en moments concrets, per obrir una petita finestra que pugui convidar a la reflexió. Encara hi ha molta feina per fer”.

La tortura del Joan petit

Últimament, la cançó del Joan Petit ha estat en voga pel vídeo compartit pel futbolista Leo Messi en què el seu fill la taral·lejava i ballava. Ho feia amb l’enregistrament de Mainasons, inclòs en el seu primer disc, Canta i balla amb la Nia, la Mel i en Ton. Però la història que s’hi amaga no és tan divertida com la dansa que ara en fem. S’explica que el Joan Petit era un pagès occità que l’any 1642 va encapçalar una revolta contra el rei Lluís XIV. Malauradament el van capturar i el van condemnar a la roda, una forma de tortura de l’època que consistia a anar mutilant progressivament el condemnat per després lligar-lo al voltant d’una roda. Així doncs, quan ens referim a les diverses parts del cos del Joan Petit tot cantant i ballant, originalment eren les que s’anaven mutilant.