Laia Vilaseca: "Ser bona persona no és el més important, ara mateix"

BarcelonaAmb el delta del Llobregat tinc una vinculació emocional perquè jo soc del Prat. Hi he viscut més de vint anys. La platja que forma part del delta sempre ha estat un oasi de pau per a mi. Hi anava a jugar de petita amb mon pare, quan estava prohibit banyar-s'hi i mai hi havia ningú. Hi anava a l’adolescència i postadolescència per reflexionar mentre mirava les onades, amb la meva parella o els amics. Era un paradís perquè ningú de fora el coneixia. Ara hi vaig amb el meu fill.

Què t'ensenya la seva mirada?

— La mainada té aquesta fascinació per l'entorn. "Mira quins pins més retorçats!" Tu ja els havies vist, però de manera superficial. Llavors t’atures a mirar-los amb més deteniment i penses “sí, realment són fascinants i diferents”. I com que li has d’explicar “mira, segurament això és per com els toca el vent que ve de mar” et fa pensar en la causalitat de les coses. Fins i tot quan no tens les respostes. Un nen et fa evidents coses que a vegades mig processes de manera massa ràpida.

En quin moment es troba la teva maternitat?

— Ara mateix és un moment prou dolç, perquè el meu fill és molt més autònom que en anys anteriors. Ha crescut i puc compartir amb ell coses, activitats i converses que abans no podia compartir. També fa reflexions molt interessants, o respon de maneres que sento que ha integrat aspectes que considero importants en la seva vida, i això m’omple d’alegria.

Però...

— Però a la vegada estem en un moment en què em costa explicar el perquè del món en el qual vivim quan jo mateixa sovint, no en tinc una explicació satisfactòria. Vull dir que hem arribat a un punt en el qual és difícil mantenir l’esperança general en l’espècie humana, i tot així jo em nego a perdre-la del tot, crec, sobretot, que per ell i per l’exemple que vull donar. Perquè no és la posició des de la qual vull viure la vida ni des de la que vull que la visqui ell. No el vull educar en la resignació, ni vull que percebi ni visqui en un món hostil i em costa trobar l’equilibri en la gestió emocional de tot plegat.

De vegades sembla que creixin molt de pressa i d'altres no tant.

— Està en una edat en què el veig molt gran en molts aspectes, però no ho és tant en altres, i això pot ser perillós perquè pots donar per fet que pot entendre o gestionar coses que potser realment no comprèn. Suposo que això és el que em preocupa més ara mateix, estar preparada per parlar de manera adequada de segons quins temes, sense esperar que sigui massa tard si no sorgeixen de manera espontània.

Què observes quan veus el Pol amb els amics?

— Veig i comento amb altres pares i mares com les reaccions en les dinàmiques de grup comencen a canviar. Com la política, diguéssim, comença a buscar el seu lloc en les relacions de grup. Suposo que és inevitable, però em preocupa perquè a vegades els infants poden arribar a ser molt cruels.

Quina crítica fas a la teva generació de mares i pares?

— El sentiment generalitzat actualment, i que escolto sovint en altres generacions, és que es confon “criar de manera respectuosa” amb no posar límits. Però no estic d’acord que això tingui a veure necessàriament amb el que entenem per criança respectuosa. Hi ha hagut molts pares al llarg de la història que no han sigut respectuosos i han estat excessivament autoritaris i, tot i això, no han posat límits quan era important posar-los. Crec que es poden posar límits de manera assertiva, sense coaccionar.

I per què tenim aquest problema amb els límits?

— Sembla que, com a societat, hem perdut una mica els valors del que era decent. Sembla que la gent vagi més a la seva, que sigui més egoista. Hi ha una devaluació dels valors ètics. Ser bona persona no és el més important, ara mateix i, per tant, no hi ha aquest sentiment de tribu, de respectar aquests valors de manera generalitzada.

Explica'm un record que et faci riure.

— Quan tenia cinc anys, el Pol ens va dir: “Papes, quan vosaltres éreu petits existien els dinosaures?” Mai m’havia sentit tan vella. Hem anat millorant perquè l’any passat ens va preguntar: "Quan vau néixer, existien els cotxes?" És una pregunta que ja em sembla més encertada.