Jordi Romeu Carol: "Quan ets pare has d’aprendre a renunciar a alguna part de la teva vida que potser apreciaves"
Escriptor, caporal dels Bombers de la Generalitat i pare del Pere, l'Anna i l'Íria, 14, 11 i 4 anys. Ha publicat sis obres literàries i acaba de guanyar el III Premi de Narrativa Ciutat de Reus "Diré el que em fuig" amb la novel·la 'L'últim transhumant' (apareixerà a la tardor) en què recull la saviesa en perill de desaparèixer de l'ofici de pastor.
BarcelonaEl pastor condueix les ovelles a aixopluc, les alimenta o les cura quan convé, totes són funcions que també ha de tenir un pare o una mare i que es podrien enquadrar en el terme de vetllar. L’acompanyament és essencial en la funció de pare, igual que ho és deixar fluir els infants. No els pots obligar que els agradi una cosa o una altra, però sí que els pots ensenyar a estimar allò que tu estimes, i aquí hi entra des de les aficions fins a la llengua o el territori.
Vetllar és, essencialment, observar i deixar fer.
— La feina del pare no és només observar i deixar fer, sinó també guiar i ajudar a fer que el dia de demà puguin desenvolupar-se com a persones respectant els altres i a ells mateixos. És veritat, d’altra banda, que a vegades ets un simple espectador, perquè tampoc hi pots fer gran cosa, perquè també han d’aprendre dels errors propis i de la seva experiència.
Expliques com els pastors contemplen el temps d'una altra manera. Els pares potser també.
— Ser pare et fa aturar, de grat o per força, i contemplar el pas del temps. Quan ets pare, les teves prioritats queden supeditades a allò que necessiten els fills. Has d’aprendre a renunciar a alguna part de la teva vida que potser apreciaves, però que no és compatible amb l’ofici de pare.
Un pastor veu passar el temps.
— Vivim en un sistema vertiginós d’activitats que ens ha fet perdre les estones de no fer res. Sembla que tot el que no sigui tenir una pantalla davant dels nassos sigui perdre el temps. Al contrari, hem de saber tenir espais de contemplació per saber què ens passa, què sentim, què volem.
La vida familiar d'un bomber no és fàcil, oi?
— Faig guàrdies de 24 hores i això vol dir que els fills no em veuen durant tot un dia i una nit. Compensa el fet, però, que després tinc tres dies de descans.
Cada any, quants dies passes fora?
— Com a mínim 67. Si els poses junts fan més de dos mesos d’absència total. En tenir-los repartits, sembla que no siguin tants. Suposo que al final ens hi hem acostumat. És important valorar la feina de la mare, que està molts dies sola davant del perill. Quan no estic de guàrdia miro d’estar amb ells el màxim de temps possible.
Què expliques als fills quan et pregunten què has fet avui?
— No soc gaire d’explicar coses de feina, però els explico serveis simpàtics, com quan ens equivoquem de porta i obrim a cops de mall una casa que no toca, o quan traiem un gat de la teulada, o rescatem una nena d'un gronxador. A vegades també els explico algun servei de foc o algun accident, però sense entrar en detalls. Sobretot parlo de coses que em serveixen per mostrar-los com haurien d’actuar si es trobessin en una situació complicada. O quan els dic que m’han d’ajudar a endreçar la cuina com ho fem al parc de bombers.
Ser pare fa que t'enfrontis a situacions dures de manera diferent?
— És evident que et fa prendre els serveis de manera diferent. Ser pare comporta capgirar la visió de moltes situacions, com per exemple en els serveis en què hi ha implicats nens petits, sobretot perquè en les víctimes que atens hi veus els teus fills. Això comporta un grau d’implicació personal que et pot fer perdre la perspectiva i cal que tinguis prou capacitat per allunyar-te’n i actuar de manera professional, sense que l’emotivitat afecti les teves capacitats.
No ha de ser fàcil.
— Hem d’intentar treballar amb prou serenitat, sense que allò que fem impliqui un perill afegit per la víctima o per a un mateix. Si prenguéssim mal, qui rescataria el rescatador?
Quin record de la infància t'emociona?
Em resulta estrany, encara ara, que quan era petit el meu pare tingués esma per acompanyar-me a música a Barcelona dos cops a la setmana i amb tren, després d’haver estat tot el sant dia treballant a l'obra. Arribàvem a casa a les tantes de la nit i l’endemà al matí es llevava a les sis com si res. A estones em resulta fins i tot dolorós, perquè va arribar un moment que vaig deixar els estudis de música i no m’hi he dedicat mai més. No sé si tot l’esforç que va fer va valer la pena. No sé fins a quin punt ell m’ho ha tingut en compte. Potser un dia l'hi hauré de preguntar.