L’Ata i l’Araceli: viure i treballar en una cova del Pliocè

LlubíQuan s’és dins d’una cova, a les fosques, aïllat per galeries estretes i tèrboles, es perden les referències espacials i temporals. És per això que els espeleòlegs utilitzen un fil guia que els ajuda a recórrer la cova amb seguretat i a trobar el camí de sortida. Un bon dia de l’any 2008, l’Ata Lassalle i l’Araceli Iranzo van decidir deixar anar aquest fil guia, la línia temporal que els havia dut per un camí d’èxit i reconeixements laborals com a creatius publicitaris fundant la seva pròpia agència a Madrid, i colar-se en una altra vida possible.

"Presos de les mans hem bussejat fins a arribar a una sala propera, on hi havia aire i un lloc on descansar", relatava l'espeleobussejador mallorquí que es va quedar atrapat a la Cova de Sa Piqueta. Per l’Ata i l’Araceli aquest lloc on descansar va ser Llubí (Mallorca), en una finca anomenada Ses Coves. No és gens fàcil arribar-hi i, quan intentes seguir el localitzador del Google Maps, et duu a una altra banda, com si l’indret realment no existís. A més, quan plou i el torrent que passa per davant de la reixa d’entrada baixa ple, la casa queda aïllada. És precisament aquest torrent el que, fa milions d’anys, va formar aquestes balmes i és aquí on van viure els primers pobladors de l’illa de Mallorca.

Ara, però, és l'estiu i el torrent està sec. Els esbarzers esclaten de mores i la figuera, carregada i fèrtil, ens dona la benvinguda, juntament amb els lladrucs eufòrics del Tomichi i la Cabecita, els dos gossos de la família. La finca és plena de coves, d’aquí el nom. De fet, la casa on viuen està construïda en una cova. Una gran claraboia al sostre deixa entrar la llum, que dibuixa penombres entre les estalactites i estalagmites de la paret de la saleta i il·lumina la taula parada amb un típic pa amb oli mallorquí ben sucat amb tomàtiga de ramellet i acompanyat de formatges artesans de l’illa, sobrassada i vi brisat de giró ros, una varietat autòctona antiquíssima. Com en una versió lliure del mite de la caverna, però a l’inrevés, aquesta parella, ell d’ascendència francesa i mallorquina, ella de Saragossa, han anat de la llum a la foscor, del conegut a l'ignot i inexplorat. Decidits a començar de zero, l’Ata va fundar Autsider Cómics, una editorial dedicada al còmic underground –com no podia ser d’una altra manera quan l’oficina on treballes és, literalment, entre parets de calcarenita incrustades de sediments de fons marí–, i l’Araceli va decidir dedicar-se a l’artesania i va crear l’Escola de l’Art de Ses Madones de Sa Llata, dedicada a la recuperació de l’antic ofici de fer cistells segons tècniques ancestrals de trenat de fulla de margalló. "De vegades és necessari anar enrere, als inicis de com es feien les coses –explica l’Araceli–. L’artesania ens permet estar més connectats amb nosaltres mateixos, amb els altres i el nostre entorn".

Enlloc com a casa

I afegeix una reivindicació per a la vida senzilla, per tornar als orígens, que les parets de l’abric rocós de la balma semblen pregonar per cadascuna de les porositats de la superfície càrstica. Però el que realment ocupa el centre i el temps de les vides de l’Ata i l’Araceli són l’Edu i el Mario, els seus dos fills, de dotze i nou anys. Seguint els passos del seu pare, els encanta llegir i dibuixar còmics. Tots dos van a una escola de pedagogia holística que vol connectar els infants amb l’essència de la vida i la natura per tal de crear una societat més conscient. Però de la mateixa manera que les coves atrauen sense remei els espeleòlegs més agosarats, aquesta casa exerceix el mateix poder de succió en aquesta família i en tots els que la visiten. "Ens encanta ser a casa. Per als nostres fills és el millor programa que hi pot haver: passar un dia a casa", comenten. Per això totes les celebracions les fan aquí, al seu pati, als peus de la buguenvíl·lea fúcsia, on el temps sembla suspès.

"Hem seguit el fil guia, que ens havia de portar fins a la sortida. Però, a la meitat del recorregut, les nostres mans han ensopegat amb una roca. El fil guia s'havia desprès", deia l’espeleòleg perdut. De vegades cal deixar anar el fil guia i avançar a les palpentes, amb les mans, deixant que elles et condueixin fins a llocs que no apareixen al Google Maps.

Araceli, 49 anys

“Vam venir de Madrid buscant més serenitat i una altra manera de viure la vida. Quan vam veure aquest lloc vam saber de seguida que havíem trobat casa nostra”. 

Ata, 50 anys

"Publico llibres que ningú vol publicar, que tenen alguna cosa d’extraordinari i que et fan pensar d’una manera diferent. Crec que aquesta casa és similar”.

Edu, 12 anys

“M’agrada que sigui un lloc així de tranquil”.

Mario, 9 anys

“Està bé viure en una cova, però de vegades fa una mica de por, quan t’aixeques a la nit i sents un ratolí o una serp se’t creua pel camí”.