ELISENDA SORIGUERA

Tinc la millor filla del món!

“Ets la nena més llesta de la Terra” o “Tinc el fill més guapo de l’Univers” són frases que a vegades diem els pares. Ho fem sobretot quan els fills són petits, sense haver-nos parat a pensar quines repercussions pot tenir afirmar-les. Per què tendim a utilitzar aquestes expressions? ¿Hem de controlar-nos o podem donar via lliure a aquestes hipèrboles? Intentem esbrinar com treballar l’autoestima dels petits, i si cal posar-hi límits

Tinc la millor filla del món! / MARI  FOUZ Zoom

“Quan els fills són petits tot ens sorprèn, estan en etapes de molts aprenentatges naturals, són canvis molt ràpids i progressius, que assoleixen per imitació, repetició, a través dels jocs, cançons, rutines... però que a l’adult ens semblen espontanis. Són grates sorpreses! Ens agrada veure que aprenen i els volem recompensar amb un reforç positiu, d’aquí sorgeixen aquestes expressions tan fantàstiques però exagerades”, explica Gisela Fornés, psicòloga infantil-juvenil del Consorci Sanitari Integral, i també mare de l’Aina (8 anys) i l’Arnau (6 anys). És per això que cada nova proesa ens convida a afirmar que tenim la millor filla del món: “Són afirmacions d’aquesta magnitud en les primeres etapes, perquè l’infant encara no té prou llenguatge verbal per contestar-nos que som uns exagerats. A més, algunes d’aquestes frases sovint s’expressen per convence’s a un mateix que està fent bé les coses. No hi ha un manual d’instruccions per a l’educació del fill, i expressions com «Tinc el fill més bonic del món» en certa manera també són un reforç positiu per a l’adult, i s’hi reflecteix un llenguatge no verbal de felicitat, que és el que capta la criatura ja des de nadó”, explica Fornés. Són afirmacions que tenen un doble sentit, perquè si tenim la millor criatura del continent... deu ser perquè com a pares no ho estem fent tan malament, oi?

NI POC NI MASSA

Per a l’infant sempre són millors els reforços positius que els negatius o els càstigs, però és com tot, un excés tampoc és bo. De fet, aquestes expressions no són reals, estan magnificades, i es pot dir el mateix sense la part comparativa. Per a mi el conflicte de l’expressió entra en el punt en què l’estem comparant amb els altres (i amb ningú en concret). Li diem «Ets el més bonic» o «Ets la més espavilada». Però podem dir el mateix sense la comparació: «Mira que ets bonic!» o «Carai, que espavilada!». Fins i tot l’estarem reforçant encara més si entrem en detalls concrets que l’infant pugui identificar com a propis: «Quins ulls més bonics», «Aquest dibuix demostra que ets molt espavilada»”, exemplifica aquesta mare i psicòloga. Són maneres de treballar el reforç positiu d’una manera molt més sana, evitant entrar en l’àmbit de les comparacions.

I és que definir-los com els millors de l’Univers ens porta a un terreny perillós: “D’una banda els pot proporcionar seguretat i reforçar-los l’autoestima, però de l’altra els pot donar una idea molt equivocada sobre què es trobaran a la vida. El millor moment per utilitzar una expressió d’aquestes és quan veus que han fet un esforç en algun aspecte independentment que hagin aconseguit l’objectiu o no. Només així crec que podrem evitar la patacada quan entenguin que mai seran els millors del món en tot i que, molt possiblement, mai seran els millors del món en res”, expliquen Joan Enric Barceló (músic d’Els Amics de les Arts) i Meritxell Perich (psicòloga), pare i mare de dos nens de 6 i gairebé 4 anys.

Com ja hem dit, part del problema en l’ús d’aquest estil d’afirmacions és que ens porten a un altre punt delicat: “L’ús de les comparacions és perillós. Ensenyem a l’infant que ha d’estar pendent de què fan, què són o què tenen els altres. Per tant, aprèn a comparar-se des de ben petit, i ell no pot ser, no pot fer ni pot tenir menys que els altres per seguir sent el més bonic i la més espavilada”, afegeix Gisela Fornés.

UNA BONA AUTOESTIMA

El concepte de l’autoestima no és simple: “Fer notar qualitats sempre afavoreix l’autoestima, però cal vigilar. L’ideal és buscar un equilibri entre les recompenses positives i els límits. Una criatura sense límits, a qui mai li han dit que no a res, passa de tenir molta autoestima a prendre una actitud de certa prepotència i poca tolerància a la frustració. El fet de crear hàbits i rutines ja és una manera d’expressar els límits quotidians amb naturalitat, sense transmetre’ls a través dels càstigs o del no, sinó a base de l’ordre i la repetició”, diu Fornés. Aquesta psicòloga assenyala que l’equilibri entre els límits i els reforços positius és la clau de l’educació, i que per fer-ho no cal caure en el parany de les recompenses amb regals: “Es pot premiar l’infant des de la màxima estimació, i la recompensa pot ser llegir dos contes en lloc d’un a l’hora d’anar a dormir”, exemplifica.

En la mateixa línia, Barceló afirma: “Els mirem intentant afavorir al màxim les seves capacitats. El repte és saber apreciar les coses bones i reforçar-les però també dir-ho quan el que ha fet no està bé. Recordo quan era mestre que hi havia pares que no acceptaven que el seu fill s’hagués pogut equivocar ni provocar un conflicte amb altres companys. Aquesta idea d’«el meu fill és el millor» és molt perillosa. Com a pares és bo per avui i dolent per demà”.

L’autoestima és aquesta capacitat que tenim les persones per autovalorar-nos, i va lligada a l’autoconcepte, i per tant a la imatge que tenim de nosaltres mateixos i com creiem que ens veuen els altres: “Una bona autoestima li donarà més seguretat i, per tant, li facilitarà les habilitats socials, que al seu torn potenciaran les habilitats comunicatives. Ho veurem a través de l’autonomia i la seguretat que transmet l’infant. La manera d’ajudar-los és estimant i educant”, diu Fornés. Les mancances, però, les trobem en un dia a dia atapeït, en què les jornades laborals sovint compliquen seguir aquests bons hàbits: “No es pot fer d’altra manera que construint plegats el dia a dia, amb paciència, sinceritat i buscant oportunitats de qualitat de vida en les petites expressions quotidianes. Es tracta de felicitar el nen quan menja bé, o quan es vesteix sense haver-l’hi de dir, o si recull les joguines abans d’anar a sopar, quan para la taula sense recordar-l’hi...”

També és bo que l’infant vegi la humanitat dels pares, i una manera d’ajudar-los també és a partir de l’exemple propi: “Els pares tampoc som els millors pares del món, ni els més creatius, ni els més espavilats. Hem de poder expressar les nostres febleses. «Avui és important que mengis ràpid, estic molt cansat i no tindré tanta paciència com altres dies»”. L’infant és capaç d’entendre-ho, igual que entén les normes de casa, les normes socials, viàries... i pot ser que ens sorprengui la seva reacció”. Intentar fer-ho tot bé és excessiu, representa una pressió poc sostenible (tant per a l’infant com per a l’adult) i probablement comportarà sentiments de frustració o culpa. No hi ha una única manera d’educar. Cadascú des de la seva naturalitat i manera de ser va aprenent dels propis errors, dels èxits i de les necessitats”.