Les mates, un repte per a tothom

Encara odiades, temudes, marginades, les matemàtiques són (haurien de ser) fàcils i divertides, sí. Visca. Iuhu. I, a més, resulta que són tan i tan presents en cada detall de la vida quotidiana, i tan importants per al desenvolupament dels escolars. D’acord. Ja ens la sabem, la cantarella. De memòria. L’hem sentida mil cops. Com ho arreglem, però? Com aconseguim dinamitar el tòpic de les mates com a cosa feixuga que fa por i mandra -un pal, un os dur de rosegar-, i aquell altre segons el qual hi ha alumnes “de lletres” presumptament negats per entendre els números i les operacions? ¿Voleu que l’assignatura amb més mala premsa entri als vostres fills amb un somriure? ¿De quina manera es poden fer estimulants i interessants, les mates? ¿Val la pena, matar-s’hi? Doncs sí.

Ni són difícils ni són avorrides si s’ensenyen complint dues condicions: “Són difícils quan no s’entenen, i hi ha moltes maneres d’ajudar a entendre-les, com ara fer-les més concretes, posar-les en context. Són avorrides si només es plantegen propostes de memorització i de domini mecànic a base de la pura repetició”, defensa Montserrat Torra Bitlloch, mestra d’infantil i primària i membre del Centre de Recursos per Ensenyar i Aprendre Matemàtiques (Creamat), part integrant del Centre de Recursos Pedagògics Específics de Suport a la Innovació i la Recerca Educativa (CESIRE). En això d’ensenyar i aprendre mates, no estem tan malament, però podríem avançar a més velocitat, admet Torra: “El nivell dels nostres estudiants en matemàtiques va pujant, tot i que de manera lenta”.

Passar-s'ho bé per aprendre millor

Proveïdora de 800 escoles, Tekman Books és una editorial que elabora continguts educatius basats en les teories de desenvolupament de les intel·ligències múltiples, teoria proposada el 1983 per Howard Gardner segons la qual tenim vuit tipus d’intel·ligència força autònoms, i criticada per la psicologia hegemònica per la seva suposada falta de base empírica i d’objectivitat. El segell diu que pretén “acabar amb l’estigma que pesa sobre les matemàtiques per aconseguir que els alumnes s’entusiasmin més i coneguin millor l’assignatura”. Per assolir-ho, a mitjans de gener presentava ONMAT, “una revolucionària plataforma d’aprenentatge integral de matemàtiques per a l’ESO que busca fomentar la motivació i l’adquisició del pensament matemàtic, i que posa la tecnologia al servei de la pedagogia per facilitar tant l’aprenentatge de l’alumne com la tasca docent”. Sempre segons la companyia, l’aplicació “fomenta la ludificació de l’assignatura, tot incorporant elements i dinàmiques propis del joc en entorns d’aprenentatge”.

L’experta tomba un segon mite: el de les mates inhumanes. “Ben al contrari -diu-, sorgeixen de la necessitat de comprendre les regularitats i estructures que hi ha en el rerefons dels objectes i de l’activitat humana. No diria que són fredes i asèptiques, diria que són abstractes i precises. Si el procés d’aprenentatge es fa ben fet, es viu com un repte que ajuda a comprendre, a trobar respostes, i això és realment engrescador. Resoldre un bon problema produeix alegria i augmenta l’autoconfiança”. ¿I si no s’està fet per a la matèria? Tercer mite que es carrega: “Tots tenim més facilitat per a unes coses que per a unes altres. Una part d’això es deu a predisposicions personals; l’altra, a l’educació, és a dir, a les oportunitats que has tingut per desenvolupar-te i a la seva qualitat. La matemàtica no exigeix més predisposició que altres matèries. Tothom en pot aprendre”. Caram.

MALA FAMA

La mala fama de la ciència matemàtica es deuria, segons l’entesa, a la inconcreció: “Es passa massa aviat a l’abstracció i es treballa poc amb situacions concretes, fàcils de representar i de manipular, abans de fer aquest pas”. I també es deuria a una segona causa: “Hi ha una creença popular força arrelada consistent a pensar que hi ha gent que no serveix per a les matemàtiques. Davant d’una dificultat, s’acaba dient: «És que jo no serveixo per a les matemàtiques!»” Torra no nega pas que hi podria haver més mea culpa docent en alguns casos, però insisteix: “Cada vegada hi ha menys alumnes que s’identifiquen com a exclosos de les matemàtiques”. El problema, per tant, recula.

I la solució sembla fàcil. Perquè les mates agradin i enganxin, la diversió és benvinguda, si bé la clau, segons l’experta, és l’interès: “Fer-les visibles en la vida quotidiana i útils en una infinitat de situacions és una manera d’interessar l’alumnat. Hi ha una part de l’aprenentatge de la matemàtica que, a més de la comprensió, necessita una certa pràctica, i és aquí on cal buscar formes divertides de fer-ho”. Hi ajuda, explica, la militància dels educadors, que “creix a bon ritme”. Ara bé, “especialment a infantil i primària, els mestres no són especialistes de matemàtiques i això fa que la seva implicació sigui més matisada”. Els deures: “Aconseguir una formació inicial millor i que la formació permanent es basi en la reflexió sobre la pràctica”.

PODEN SER DIVERTIDES

Diverses iniciatives empenyen l’aprenentatge matemàtic i miren que resulti agradable. Importat de l’Amèrica del Nord per l’empresa d’innovació social UpSocial i sota l’eslògan “Multiplicant el potencial”, el programa JUMP Math es basa en la participació, l’avaluació contínua i la divisió de les lliçons en “petites unitats fàcilment assumibles”; això, al llarg de nou anys: de P5 a 2n d’ESO. Ja el cursen 175.000 nens americans, canadencs, britànics i búlgars, i n’hi ha pilots en una vintena de països. A Espanya, l’eina l’estrenen el curs 2013-2014 nou escoles públiques de Barcelona, connecta un miler de professors i suma 11.000 estudiants al còmput global, entre els quals els de 26 centres catalans, 35 de balears i quatre de valencians. L’any que ve seran el triple, calculen. Centres de tota mena.

JUMP Math aconsegueix que nou de cada deu nanos rendeixin un 50% més, que treguin notes dos punts més altes i que “gaudeixin aprenent matemàtiques, i millorin l’autoestima i l’autoconfiança”: els “demostra que tots poden tenir èxit i dominar els conceptes”. El programa el signa el canadenc John Mighton, que “el va crear el 2004 al seu país”, apunta Miquel de Paladella, conseller delegat d’UpSocial, “en veure que molts alumnes fracassaven en matemàtiques innecessàriament, i se sentien quasi genèticament de lletres ”.

Com funciona JUMP Math? “Aplica els últims avenços de la ciència cognitiva per treure el màxim potencial de cada alumne. Es basa en el mètode del descobriment guiat, en què els docents plantegen petits reptes incrementals que els alumnes resolen amb dinàmiques participatives”. Talment com en un videojoc. “L’element més valuós és que ha sabut pautar correctament què ha de saber un alumne abans de passar al següent nivell”, diu. “Però potser l’element més trencador és creure (i haver-ho demostrat científicament) que tots poden entendre i adquirir les competències matemàtiques de la primària i l’ESO. La motivació és molt més important que l’habilitat innata per tenir èxit en les matemàtiques”.

Quant val JUMP Math? “L’únic cost que suposa el programa és la compra dels llibres d’avaluació i pràctica dels alumnes, que, per cert, són entre un 20% i un 60% més econòmics [que els habituals]”, defensa De Paladella, que conclou: “És una resposta a tots aquells que necessiten innovació amb rigor, ben dissenyada i validada perquè funcioni en qualsevol tipus d’escola. Potser el que hem trobat a Catalunya que destaca en relació a altres llocs és que molts centres ja estan experimentant i provant noves respostes als grans reptes educatius. Hi ha un context que condueix molt més a la innovació, amb projectes com el d’Escola Nova 21, Rosa Sensat, etc. I hi ha molts docents desenvolupant innovacions molt interessants”. Coratge.

Una sola classe, tres mons diferents

De Paladella dissecciona qualsevol classe de mates: “Un petit grup d’alumnes (5-10%) que resolen els exercicis molt ràpidament, un gran grup (15-25%) totalment desconnectat que ni fa l’esforç de seguir perquè hi ha massa buits de coneixement en una matèria que és acumulativa, i la resta, més o menys un 70-80%, que sobreviuen aprenent la mecànica de resolució dels exercicis sense entendre del tot el que fan”. A secundària, patiran. S’apliqui com s’apliqui, el principal desllorigador innovador consisteix, per Torra, a “concretar l’aprenentatge en el desenvolupament de la competència matemàtica”. I avisa: “Malgrat els esforços d’alguns per treure mètodes nous, no hi ha solucions màgiques. Pel que coneixem, molts es basen en la repetició i l’automatització”. I recorda la celebració, al juliol, del Congrés Català d’Educació Matemàtica (C2EM), amb 600 mestres i professors de tots els nivells, des de la llar d’infants fins a la universitat.