ESTHER ESCOLÁN

Què fa una escola com tu en un segle com aquest?

Tot i que la majoria de centres s’esforcen per adaptar-se a les necessitats formatives que dibuixa l’actual context socioeconòmic, hi ha inèrcies que encara costen de vèncer

El treball per projectes és una de les apostes de l'escola del segle XXI / FRANCESC MELCION Zoom

Avui en dia es pressuposa que l’escola ha de ser un entorn plural i inclusiu, respectuós amb la diferència, on la innovació i la personalització són aspectes clau, l’epicentre és l’alumne i el docent un guia que l’acompanya en l’adquisició de coneixements, valors i habilitats. Aquest hauria de ser, si més no, l’objectiu d’instituts i escoles. Ara bé, l’escola actual ¿queda gaire lluny de l’escola postindustrial, caracteritzada per l’estandardització i la rigidesa, sorgida ara fa tres segles amb la missió de formar els treballadors que aquella societat requeria? Aquest és precisament el focus del llibre ¿Qué hace una escuela como tú en un siglo como este? (Catarata), de Rafael Feito. El catedràtic de sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques de la Complutense de Madrid hi dona un diagnòstic d’un sistema educatiu “ancorat en alguns vicis i maneres de fer del passat en un món que de vegades el sobrepassa”.

Tot i així, un dels primers aclariments que fa Feito és que l’escola “ha canviat molt des dels seus orígens”. I continua: “Actualment s’escolaritza nois i noies, les minories ètniques i els immigrants en condicions similars. Abans les noies rebien una educació diferent i de pitjor qualitat que els nois”. A parer seu, “són molts els aspectes que perduren”. És el cas de la tendència a la segregació, és a dir, “a separar els bons alumnes dels dolents mitjançant la repetició de curs, l’agrupació en funció del rendiment o la separació entre formació professional i universitària”.

Per aconseguir que l’epicentre del sistema sigui l’alumne, per a Feito cal “superar la idea que el professor -i el llibre de text-és qui en sap”, així com allunyar-se de la concepció bancària de l’educació que va popularitzar Paulo Freire i que redueix la tasca del docent a omplir de continguts el cap dels alumnes. A l’Estat, subratlla, “tenim un currículum molt extens -quasi inabastable- i un gran gruix d’assignatures, unes condicions que fan que al docent no li quedi cap més remei que avançar ràpidament de tema en tema per assolir tot el programa”. A propòsit de si la figura de docent ha evolucionat al ritme de la societat, Feito afirma que en el cas de l’ESO la resposta és que no, “ja que són especialistes en la seva matèria però no en docència”. “Pel que fa als professors de primària, em temo que tampoc”, continua dient.

Un altre escull és la prevalença dels coneixements en detriment de les competències, cosa que per a Feito “es veu molt clarament a batxillerat, que de vegades simplement serveix per superar l’examen d’accés a la universitat”. També és cert que hi ha centres i docents que comencen a funcionar d’una altra manera, “a través del treball per projectes, amb dos o tres professors a l’aula, amb grups interactius, etc”. És el que Feito anomena “escoles democràtiques”, un model que lluita contra “l’entronització dels continguts a costa de les competències”.

TECNOLOGIA I DEURES

¿I com incorporem el factor tecnològic a l’equació? Per al catedràtic en sociologia es tracta d’un debat molt actual i li sembla obvi que “cal ensenyar als nois i noies a utilitzar els dispositius mòbils” -ja siguin telèfons, tauletes o portàtils-, ja que es tracta “d’una eina extraordinària per accedir tant a la informació com al coneixement”.

I els deures? Calen? “Se sap que no influeixen sobre el rendiment a primària i influeixen molt poc a secundària”, diu l’autor, que insta els centres “a intervenir en la configuració de part del temps de lleure de l’alumnat, recomanant determinades lectures -no sempre de literatura-, veure certes pel·lícules, documentals i entrevistes, visitar exposicions...”, conclou.