TRINITAT GILBERT

Educar també vol dir orientar

Fa unes setmanes la mort d’un professor a mans d’un alumne en un institut va obrir el debat sobre si a l’escola els alumnes hi troben prou suport i seguiment psicològic. Lluny de polemitzar, dues orientadores de secundària ens expliquen el seu dia a dia.

Educar també vol dir orientar / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

És dimecres. 8.30 del matí. La Lídia Martí, l’orientadora de secundària de l’Escola Mare de Déu de la Salut, de Sabadell, és al despatx. Prepara una reunió que té a les 9.00 amb la logopeda d’infantil i primària i amb els membres de la Fundació Javier Berché sobre altes capacitats. Els han demanat assessorament per saber com treballar amb els alumnes predetectats.

A les 10.30, quan hagi fet totes les preguntes i hagi rebut totes les respostes que ha previst, la Lídia es quedarà amb la Lucía, la logopeda, per repassar els temes de què volen parlar amb l’EAP, és a dir, l’equip d’assessorament psicopedagògic extern, amb qui es reuneixen de manera periòdica.

A les 11.00 serà l’hora de fer classe. Entrarà en un grup flexible, format per 13 alumnes (i no 30, que són els habituals a les aules), als quals els impartirà matemàtiques. “Els explicaré sistemes d’equacions i els en faré fer exercicis”. Els companys dels 13 alumnes reben també matemàtiques a la mateixa hora. Però els 13 de la Lídia tenen necessitats educatives específiques, que poden ser per diversos motius: nivells cognitius baixos, síndrome d’Asperger, problemes conductuals, emocionals, socials. “Hi ha alumnes amb dificultats personals, acadèmiques i clíniques”.

A les 13.00 tornarà al seu despatx, on ha programat atenció individual a alumnes de 1r d’ESO. “N’hi ha alguns que, des del principi de curs, sé que tenen problemes d’aprenentatge, però ara, a final de curs, apareixen altres desmotivats, que han baixat el rendiment acadèmic”.

La Lídia ja sap com començarà a parlar-hi. Els preguntarà per les notes, per què han baixat respecte als trimestres anteriors. “Ells no em veuen amb l’etiqueta de psicòloga, sinó que saben que els vull ajudar i, per tant, de seguida les notes ens porten a parlar del que els està passant personalment, familiarment... De vegades és simplement una mala planificació horària, perquè arriben tard dels entrenaments i es posen tard a fer els deures”. El cas és que, estirant el fil, la Lídia es troba davant el perquè de la situació de cada un dels alumnes amb què parla individualment.

TREBALL D'EQUIP

Amb totes les anotacions preses, cas per cas, la Lídia programarà un altre dia una reunió amb els tutors dels alumnes i, si calgués, amb els pares i amb els professionals d’assessorament psicopedagògic externs. “La meva feina sempre té totes aquestes bandes: alumne, tutor, pares i especialistes”.

De 14.00 a 15.00 és l’hora de dinar. Sagrada. De 15.00 a 17.00 es reunirà amb els alumnes de 3r d’ESO, que acaben de fer un qüestionari d’orientació professional i, amb els resultats al davant, els preguntarà per les inquietuds formatives que tenen. “Els ajudo a definir l’itinerari formatiu, perquè 4t d’ESO ja el començaran sota una branca especialitzada i, per tant, ara és un moment clau”. Durant el primer i el segon trimestre, aquestes hores de dimecres les dedicava a ensenyar-los tècniques d’estudi.

A les 17.00, arriba el claustre de professors. El cap d’estudis, Joan Marín, marca l’ordre del dia, però la Lídia també l’aprofita per explicar les reunions que ha fet amb els alumnes, amb els pares, amb l’EAP, amb els especialistes externs privats. El claustre és l’intercanvi d’informació amb tots els professors i, per tant, per a la Lídia és clau per comunicar-los a tots l’estat de tots els alumnes.

A les 19.00, aproximadament -també pot ser més tard- la Lídia deixarà els informes i llibretes al despatx preparats per a l’endemà. En un paper, ben gràfic, hi té apuntats tots els alumnes amb necessitats especials, diagnosticats amb noms diferents. Demà començarà un dia nou. “Sé que no dono l’abast, però és cert que la part clínica dels casos més complicats els derivem a fora i, per tant, aquí ja hi entra un ajut molt important”, fa la Lídia, com si fes un resum del seu dia. A més, amb la mateixa visió positiva. “Si a casa la família fa cas del que nosaltres els diem, l’alumne millora. I que alumnes, escola i famílies anem alhora és importantíssim”. Ara bé, i aquí aflora el pessimisme, “quan a casa la família mira a una altra banda i no vol veure el que els diem, llavors tot es complica”.

L’ESO MARCA UN CANVI

A Sabadell mateix, l’Elvira Martí, l’orientadora de l’Institut La Serra, ha tingut una jornada similar a la Lídia. Ella, com la Lídia, és una apassionada de la seva feina. És professora associada al departament de didàctica i organització de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. “Ara se’ns diu orientadors, però abans érem coneguts com els psicopedagogs”. Tot va començar quan amb l’ESO es va allargar l’escolaritat obligatòria i es va veure necessària la funció de suport i acompanyament dels alumnes amb dificultats (fossin les que fossin) “perquè fins als 16 anys hi arribaria una diversitat que no s’havia tingut abans”.

Ara, passats els anys, l’Elvira veu com els instituts reflecteixen la societat, amb tota la seva complexitat. “No hi ha respostes senzilles, i no ens hi hem de conformar; el que sí que hi ha són aules compostes per alumnes que reflecteixen el que passa fil per randa a la societat: pares sense feina, germans grans que han estudiat i no troben feina, familiars que marxen lluny per treballar, per exemple. I tot això els passa en el moment de la vida que han de construir un itinerari vital, que s’han de definir”.

L’Elvira creu en la confiança entre alumnes, professors, orientadors, tutors i famílies. “És bàsica, i jo no l’allunyo de mi, tot i que hem de tenir clar que hi ha un abans i un després dels fets ocorreguts a l’institut de la Sagrera. Però això no ens pot fer canviar la mirada sobre l’alumnat, no ens podem permetre de cap manera que la desconfiança s’instal·li enmig de la relació educativa”, conclou contundent.