Vacances

Em passo tot l’any somiant en aquelles setmanes d’estiu que, com a bona autonta (perdó, autònoma, autònoma), em concedeixo durant el mes d’agost. Però que s’arribin a materialitzar de forma adequada de vegades no és fàcil, sobretot perquè a la nostra llar hi topen dues cultures mentals: la de la improvisació mediterrània i la del càlcul i la programació europees. O sigui, que el pare de les criatures és més propens a l’anar fent i servidora al mes de febrer comença a remoure’s inquieta per saber què coi farem sis mesos més tard.

Procés participatiu

Mentre a la vista no hi havia menors d’edat a càrrec (MEC) el que va imperar va ser la improvisació. Total, només érem dos, i teníem una edat en què, si t’entafores en un cau infecte per dormir, fins i tot ho trobes antropològic. Però l’aparició estel·lar dels MEC va fer emergir en mi una necessitat de saber el meu destí amb una mínima antelació. Aquella cosa de l’anar fent va haver de cedir espai a frases com ara “Què farem aquest cap de setmana?” o “I per Setmana Santa?”, i així successivament. Perquè, a més, calia sortir. Era imprescindible treure a pasturar aquells éssers carregats d’energia estàtica perquè fessin presa de terra a... on fos.

Ara els caps de setmana només servidora vol tocar el dos, sense gaire èxit. I les vacances d’estiu estan obertes a un procés participatiu i els MEC també hi diuen la seva. És un procés participatiu de pa sucat amb oli, perquè les propostes tipus “Vull anar a fer surf a Hawaii o Califòrnia” són descartades sense compassió, i perquè l’última paraula la tenim els progenitors.

Planificació

L’obertura democràtica no s’ha donat pas per creences progressistes, sinó per pur esperit pràctic. Els MEC tenen unes edats amb uns interessos massa diferents, i el pare de les criatures i servidora ens hem d’assegurar que el nivell de conflicte mentre fem les vacances sigui tolerable.

El problema no ve tant a l’hora de decidir sinó pel que ve després. Ja sabem on anar, fins i tot comprem bitllets (tot i que no sempre...), però cal pensar rutes, allotjaments, què fer... I massa vegades hem arribat a l’1 de juliol sense res tancat i amb un alt grau d’emprenyamenta per part meva, ja que llavors tinc la sensació que arribarem a les vacances i marxarem, sí, però dormirem sota un pont o pagarem uns preus abusius per viatjar. És absurd, perquè sempre passa el mateix, que si no empenyo allò no es mou, i sé que hi ha canvis que no es donaran mai. Coi! El pare de les criatures també té dret a ser imperfecte.

Així que aquest any m’he dit a mi mateixa que a partir d’ara m’aprofitaré del buit de poder que deixa el progenitor-improvisador en aquest assumpte, i manaré i faré el que em roti. He obert un procés participatiu de cinc minuts (“Qui té un suggeriment per a les vacances d’estiu? Ningú? Bé, doncs jo sí. Què us sembla? Perfecte, oi? Gràcies”) i, en un rampell d’eficàcia, he trobat apartament i bitllets, els he comprat i reservat i ja ho tinc tot lligat. Sé que hauria d’estar contenta, però estic esmaperduda. No hauré de pensar res perquè el destí no és la primera vegada que el trepitgem. No patiré per les reserves. No hauré de deixar anar indirectes tipus “Ehem, mira, aquesta guia del lloc tal és per a tu, de regal, eh que bé?” ¿Seré capaç de superar un juliol amb tanta bonhomia? No en tinc ni idea. En tot cas, ja us ho explicaré d’aquí quatre mesos.