Simone de Beauvoir
Quan Simone de Beauvoir va arribar al món, semblava que l'esperava la vida més plàcida i convencional que podeu imaginar. El jove advocat George de Beauvoir s'havia casat amb Françoise Brasseur, una noia d'una de les famílies burgeses més importants de la ciutat de Verdun, i s'havien instal·lat en un apartament del Boulevard Raspail de París.
Quan la primogènita, Simone, tenia dos anys, va arribar la seva germana Hélène, coneguda familiarment com a Poupette. Ben aviat les dues nenes van començar a anar a escola al Cours Desirs, el centre privat per a nenes de bona família. Al l'escola la Simone destaca de seguida per la seva capacitat intel·lectual. La seva millor amiga era, des de ben petita, Elisabeth Lacoin, a qui anomenaven Zaza. Aquesta amistat va fer patir la jove Simone, que considerava que la seva devoció per la Zaza no era del tot corresposta. Aquest era, de moment, l'únic núvol que enterbolia l'horitzó de la futura escriptora, fins que, després de la Primera Guerra Mundial, el seu món es va ensorrar tot d'una. El seu avi matern, Gustave Brasseur, el president del Banc del Mosa, es declara en fallida i tota la família entra en crisi. Els pares de la Simone han de deixar el bonic apartament del Boulevard Raspail per traslladar-se a un pis més petit i incòmode. Aquest trasbals posa de manifest la fragilitat de la relació entre els seus pares: el George s'havia casat amb la Françoise, segons reconeixia, pensant que els diners de la seva família els permetrien viure bé sense treballar gaire -era un actor aficionat i volia dedicar al teatre bona part del seu temps- i, d'altra banda, se sentia decebut per no haver tingut un fill.
La Simone tenia molt interès pels estudis i estava decidida a demostrar al seu pare que una noia també pot fer una carrera universitària amb un expedient brillant. Mentre creixia, aquesta noia, disciplinada i rebel alhora, se sentia desconcertada per les actituds i conviccions dels seus pares, sovint distants i fins i tot antagòniques. La seva mare era una dona devota que intentava inculcar en les seves filles el deure cristià, mentre que el seu pare demostrava obertament un gran menyspreu per les qüestions religioses.
Al seu llibre Memòries d'una jove formal , Simone de Beauvoir recorda els seus estius com l'època més lluminosa de la seva infància. Els passava a Saint Ybard, a la propietat del seu avi Ernest, i sempre va recordar els jocs en llibertat amb la seva germana i les llargues passejades pels magnífics paisatges de Meyrignac. Va ser en aquells moments de solitud, en contacte amb la natura, que la jove i reflexiva Simone va prendre dues decisions que havien de marcar la seva vida: va deixar de creure en Déu i va fer-se el ferm propòsit d'esdevenir una gran escriptora. El seu brillant expedient acadèmic li va permetre ingressar a La Sorbona, on va conèixer joves amb inquietuds intel·lectuals semblants a les seves. Entre tots, la Simone va quedar enlluernada amb la viva intel·ligència d'un noi que responia al nom de Jean-Paul Sartre. L'enlluernament -amb els clarobscurs corresponents- havia de durar tota la vida.
e