Respireu, que arriba l'adolescència

Ser pare o mare d’un adolescent -per què enganyar-nos- pot arribar a ser força dur i complicat, perquè sovint no sabem per quin cap agafar-los. Al mateix temps, però, pot ser molt enriquidor i divertit, si tenim prou sentit de l’humor i paciència per acceptar els estirabots propis de l’edat, o que sovint la comunicació pot ser molt poc fluida, amb respostes del tipus “No em ratllis!”, “Deixa’m en pau” o alguna mena de so semblant a un esbufec.

Per intentar fer-nos el camí una mica més planer en aquesta etapa emocionalment inestable de la vida dels fills, la terapeuta holandesa Eline Snel proposa practicar mindfulness, un exercici d’atenció plena, que ens permet estar més atents al present, observant el que passa però sense jutjar-ho ni deixant-se emportar per la situació. I ho recomana tant per als pares com per als fills.

Snel es va donar a conèixer fa tres anys gràcies al seu llibre Tranquils i atents com una granota, que s’ha editat en un munt d’idiomes i és èxit de vendes a tot el món. Ara acaba de publicar una continuació: Respireu. Mindfulness per a pares amb fills adolescents (Ed. Kairós). I és que per la seva pròpia experiència com a mare de quatre fills -una de les quals amb TDAH- té clar que “viure amb adolescents pot provocar molt d’estrès”, perquè moltes vegades el que volen els pares topa frontalment amb el que volen els fills i hem d’estar contínuament trobant l’equilibri entre les seves necessitats i les nostres. Aquest segon llibre diu que ha preferit dedicar-lo als pares -i a tot tipus d’educadors- en comptes dels fills perquè intueix que “els adolescents ja no llegeixen gaire”, i també perquè està convençuda que és igual d’important formar els nens com els adults que tenen al seu voltant: pares i mestres.

Per a grans i petits

Fa unes setmanes Eline Snel va ser a Barcelona per presentar el nou llibre i va fer un taller per a grans i petits a l’auditori de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport de Blanquerna - Universitat Ramon Llull. N’hi havia molts, de pares i mares, i també de mestres, i alguns -pocs- acompanyats dels seus fills. En total, prop de dues-centes persones disposades a descobrir què és això del mindfulness i per a què pot ser útil.

El mindfulness, assegura Snel, no és cap teràpia ni soluciona els problemes. Tampoc és cap remei miraculós que cura o fa desaparèixer les ferides, sinó que es tracta d’un exercici diari per prendre consciència de com funciona la ment i com influeixen els nostres sentiments i pensaments en la nostra manera de reaccionar. Snel fa més de 30 anys que treballa tant amb nanos com amb adults, des que va deixar la seva feina com a infermera en un hospital per començar a desenvolupar la seva pròpia pràctica terapèutica a partir de la qual ensenyava a gestionar els sentiments i els pensaments i a rebaixar l’estrès. I “sempre tenia ple”.

Formada posteriorment en el programa de reducció de l’estrès de Jon Kabat-Zinn, l’anomenat pare del mindfulness, per a Snel, aquesta pràctica “té a veure amb el fet d’estar present, de ser conscient dels teus sentiments i dels teus pensaments, de saber per què són allà; però també vol dir tenir una actitud més amable amb tu mateix i amb la vida”. “És com entrenar un múscul, que vol temps”, afegeix. Cal practicar de manera formal 5, 10 o 20 minuts al dia i intentar estar atents quan fem qualsevol tipus d’activitat: quan mengem, quan caminem, quan fem esport, quan ens dutxem, en comptes d’estar pensant en altres coses.

Estar més atents

“La qüestió és adonar-nos que no ens hem d’identificar amb els nostres pensaments perquè, si ho fem, sentim que no ens en sortirem”. Snel recorda que ella va tenir la sort de descobrir-ho de ben jove, quan per culpa d’un accident esportiu va haver d’estar hospitalitzada sense la companyia de cap conegut durant dues setmanes en un país estranger. Se sentia molt sola, diu, però es va adonar que quan era capaç de concentrar-se en un dibuix d’un Mickey Mouse que tenia enganxat al davant del llit, el seu estat d’ànim podia canviar: “Vaig veure -confessa- que jo no era el mateix que les meves emocions i els meus pensaments”. I ho compara amb el temps: “Quan plou, plou, i no es pot canviar, però potser al cap de mitja hora ja no plou”.

¿I com aconsegueix que els nens no s’identifiquin amb els seus sentiments i pensaments? “Evidentment no els hi diem, sinó que els hi fem experimentar”, diu Snel, que ha desenvolupat un mètode de meditació específic per a nens i adolescents. Els demanes que estiguin un minut sense pensar en res i “llavors s’adonen que, encara que no vulguin pensar, el cap no para i poden veure que ells no són els seus pensaments sinó algú que els pot observar”. Li va molt bé fer servir la metàfora d’una granota -d’aquí el títol del llibre Tranquils i atents com una granota - perquè “tots podem estar-nos quiets com una granota i la nostra ment també pot fer grans salts”.

A més, aprofita el conte de la princesa i la granota per demostrar-los que “moltes vegades hem de fer coses que no ens vénen de gust i quan les fem ens estem donant l’oportunitat de transformar les coses”. Diu així: “Hi havia una vegada una princesa que tenia una bola d’or. Mentre jugava al jardí del seu castell, aquell objecte tan preuat li va caure en un pou. Del pou en va sortir una granota que havia agafat la bola d’or i li va dir que si la volia recuperar li hauria de fer un petó. I no només això sinó que l’hauria de convidar a sopar a casa seva i a seure al costat del seu pare, el rei. La princesa, evidentment, no tenia cap ganes ni de fer-li un petó ni de convidar-la a casa seva, però fent un gran esforç finalment s’hi va acostar i li va fer el petó. Va ser aleshores que la granota es va convertir en un príncep molt ben plantat”.