Els primers companys de joc

Les obligacions quotidianes fan que molts pares destinin un temps escàs a jugar amb els seus fills. Massa sovint, però, no és per falta de temps, sinó per la poca rellevància que és dóna al joc. I això que és fonamental per al desenvolupament dels infants, perquè potencia la seva creativitat i destresa, així com les seves aptituds físiques, cognitives i emocionals.

Ho sap de primera mà la pedagoga Núria Pedrós, que combina la seva activitat docent com a tutora de P-5 amb conferències per a famílies: “Molts pares diuen que juguen una hora i mitja amb els seus fills i es refereixen a l’estona que els porten al parc”. Tot i que els experts recomanen dedicar un mínim de mitja hora al dia a jugar amb els fills, Pedrós prefereix no parlar d’un temps determinat i sí prioritzar la qualitat davant la quantitat perquè “en cinc minuts pots aportar més coses que en tres hores”.

Després de remarcar que el principal benefici de jugar és “el joc per ell mateix”, la representant de la Xarxa d’Experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya exposa que “hem de jugar amb els fills de la mateixa manera que dinem o llegim un conte junts”. Amb tot, deixa clar que cal buscar un terme mitjà i afavorir que el nano també jugui sol: “El nen ha de jugar, però no només amb els pares”. El problema de base és que molts nens no saben jugar: “Si els tanques en una habitació plena de joguines n’acaben marxant perquè s’avorreixen. Avui dia tenim la tele encesa tot el dia i en tenim gairebé a cada habitació, i els infants, com els adults, només es distreuen amb les tauletes i els telèfons mòbils”.

Les activitats extraescolars també impedeixen que tinguin estones per jugar perquè quan arriben a casa encara s’han de dutxar i sopar i després ja és hora d’anar a dormir: “Cal buscar una estona al dia per jugar perquè la falta de creativitat dels nens d’avui dia respon al fet que no estan habituats a jugar”. En aquest sentit, Pedrós subratlla que “si la canalla té una estona per sopar o fer deures, també n’ha de tenir per jugar”. Però, més enllà d’aquestes consideracions, quins beneficis té per als pares jugar amb els seus fills?

Llaç afectiu i educatiu

Jugar amb els fills és la millor manera de forjar una relació saludable des del principi. Bàsicament perquè els pares no deixen de ser els primers companys de joc. Els nens descobreixen el món que els envolta i desenvolupen les seves habilitats per mitjà del joc, que és lliure i espontani, però també necessiten compartir les seves experiències i els seus èxits.

L’acompanyament i el suport dels pares en els seus primers anys de vida esdevé essencial en aquesta descoberta perquè quan estan a prop seu se senten protegits i segurs i això els proporciona la confiança suficient per posar tots els sentits en el joc. I ho han de fer des que són nadons “despertant-los la curiositat o estimulant a fer moviments”. El joc és un recurs d’incalculable valor per estrènyer els llaços familiars.

El vincle entre pares i fills es reforça en realitzar activitats plaents junts i aquesta relació paternofilial serà el model de referència en les seves relacions futures, en la seva socialització. “Cada edat té el seu joc”, apunta Pedrós. La pedagoga afirma que quan juguen plegats “l’autoestima del nen creix perquè se sent important davant de qui admira”. Es poden comprar moltes joguines, però sempre acaben ocupant algun prestatge: la millor joguina que els podem oferir és un mateix. Pedrós matisa, però, que no està provat que jugar amb els fills a la infància impliqui tenir menys problemes amb ells a l’adolescència: “Els fills tindran problemes si no juguen, això sí que és segur”.

Aprenentatges

El joc permet transmetre valors, maneres d’actuar, patrons de conducta corregint actituds negatives i acceptant que hi ha unes normes que cal complir. Aprendre a perdre és una de les primeres lliçons que ofereix el joc, l’eina educativa més eficient perquè afavoreix que surti del seu jo per entendre que existeixen altres persones a les quals ha de respectar.

El pedagog Carles Rodrigo remarca que “el joc és una experiència emocional carregada de simbolisme, comunicació i interacció amb els altres”. “Si és educatiu -afegeix-, el que els pares transmeten als seus fills és que jugant també es pot aprendre, i que aprendre també pot ser divertit”. Rodrigo, impulsor de la marca Kidnelis, que elabora jocs educatius per a la mainada, assenyala que “els jocs són un element indispensable en el desenvolupament intel·lectual, afectiu i psicomotor, que afavoreix la motivació i l’aprenentatge”. Coincideix amb Pedrós que jugar en família fa que “els nens percebin que són importants per als pares, que poden compartir amb ells una activitat plaent que genera satisfacció emocional”.

Elles juguen menys

Així, Núria Pedrós destaca jocs educatius, com el Memory, i lúdics, com l’ Scalextric, perquè pots jugar amb els fills des de petits fins a adolescents. A mesura que els fills creixen, els pares sovint creuen que ja no són tan necessaris, però ells necessiten compartir els seus jocs i divertir-se plegats perquè el joc també és una via de comunicació. “Els adults tampoc solen anar sols al cinema”, sentencia Pedrós.

Tot i que les parelles d’ara comparteixen molt més les feines de la llar, el que no canvia és el fet que quan es tracta de jugar sigui el pare qui ho acostumi a fer. Pedrós lamenta que aquestes dinàmiques no canviïn: “Ens pensem que som molt moderns, però les mares encara tenen un rol organitzatiu i sempre creuen que hi ha coses més importants a fer que jugar amb els seus fills”. Una filosofia que contraposen amb l’actitud que tenen els pares: “Els homes consideren el joc com un fet rellevant. Les dones no en gaudeixen tant i es limiten a fer un trencaclosques o a llegir un conte”. I això és una oportunitat perduda perquè ajuda l’adult a connectar amb el nen que porta dins, a conèixer-se millor i, alhora, a comprendre millor els seus fills.

El joc és una pràctica que s’ha de portar a terme en un ambient idoni i amb un requisit imprescindible que no és altre que la motivació. Transmetre la nostra passió pel joc farà que els fills se sentin més atrets pel joc. Només cal buscar aquelles activitats lúdiques que motiven les dues parts. I deixar-se anar, perquè allò que més diverteix els fills és deixar de veure’ns com els pares que sempre dicten normes per convertir-nos durant una estona en els seus companys de joc, en els més esbojarrats dels seus amics.

Si per als fills el joc és una necessitat biològica, per als pares pot ser una vàlvula d’escapament que els ajudi a tenir una relació més sana amb els seus fills mentre es diverteixen. “El joc és com una llavor, s’ha d’anar regant perquè creixi, donant pautes i acompanyant el fill perquè vagi aprenent”, sentencia Pedrós.