"Qui no té fills ho deixa a deure"

Tenir fills t'obre el pensament. D'una banda, tornes a la infància. De l'altra, quan et veus a tu mateix fent el seu paper, redescobreixes els pares i penses que tot el que fas algú altre ja ho va fer. I pots començar a valorar els teus pares, els pots jutjar i els pots perdonar. La meva mare deia una cosa: qui no té fills ho deixa a deure.

M'encanta aquesta frase.

El meu repte ara és trobar un equilibri entre el que m'agradaria transmetre als meus fills i les possibilitats reals que la meva experiència els pugui servir. Últimament penso en això, en la manera de no tenir unes aspiracions excessives. Sovint tendeixes a creure que tot allò que t'ha costat tants anys assumir ho pots transmetre als fills directament, que els pots dir: teniu aquesta caixa plena d'eines. Però això és impossible. Ells s'han d'equivocar. Han de desobeir-nos. Intento acceptar això i relaxar-me.

Què procures fer?

Intento ensenyar les coses de manera dosificada i, al mateix temps, no amargar-los gaire la vida insistint-hi massa. Quan els vull explicar alguna cosa, si no ho faig de manera relaxada, puc acabar creant l'efecte contrari, especialment ara que s'acosten a l'adolescència.

Què t'ha resultat especialment fàcil?

No m'he plantejat la paternitat a partir de si és fàcil o difícil. En cada moment has d'anar afrontant tota mena de decisions. A vegades la decisió aparentment més banal pot acabar sent vital, com ara si et demanen un mòbil o que es volen fer del Facebook. Cal un esforç de reflexió i d'empatia. Totes les decisions són aparentment senzilles però es tornen complicades si les vols prendre amb rigor i procurant entendre'n les conseqüències.

Què t'ha funcionat?

No ho sé. Encara no puc cantar victòria. Ara crec que el meu pare podria començar a valorar la feina que ha fet amb mi. A mi em queda tanta feina! Ja t'ho diré.

Moltes decisions tenen a veure amb l'entreteniment.

En l'entreteniment he vist que els nens es troben amb situacions molt fàcils, situacions en què l'únic interès és provar la teva habilitat amb certes coses. Això és molt pla. Veiem l'entreteniment només com una distracció, i en això intento que els meus fills canviïn el punt de vista. Els explico que si imaginen el procés que hi ha darrere de cada obra, en podran gaudir molt més.

Ara aquest entreteniment és sobretot electrònic.

Jo recordo haver necessitat l'enginy per divertir-me. No podem dir que ara no el facin servir, però en el joc hi ha una part que resulta molt immediata. Abans calia temps per construir un arc o un tira-xines. Calia aprendre a fer les coses. Nosaltres, els pares, també donem poc temps a les coses. No tenim paciència. I cal saber entrar en les coses, necessites esforç per endinsar-t'hi. Tot això forma part d'una certa espiritualitat.

Com encares l'adolescència?

És una etapa nova, una etapa en què els pares cada cop comptarem menys i el que comptarà serà l'entorn i els amics. I com tots els pares que tenen els nens d'aquesta edat, estem mirant la manera que l'entorn sigui com més desitjable millor. Ara el que diem els pares ja els comença a interessar poc. Per tant, no pots pretendre influir-hi directament, sinó que has de començar a tenir mà esquerra.

Hi ha coses que espanten una mica, oi?

Una cosa que et fa por és que un dia, per influència de l'entorn, no puguis arribar a reconèixer el teu fill. Però estic tranquil, ho veig improbable perquè al final el que compta de veritat és l'exemple. L'exemple sempre transcendeix totes les paraules que hagis pogut dir.