Jocs que uneixen pares i fills

Quan tens quatre criatures, el menjador és com una ludoteca. Una cuineta de fusta, titelles, circuits de tren, peces de construcció que es queden muntades durant dies... Així és la casa del Ramon i la Maite, pares del Joan (11 anys), l'Alba (10), el Pau (8) i el David (5). "A casa no tenim tele perquè, quan eren més petits, vam decidir portar-la a les golfes, i allà s'han quedat", expliquen els pares.

De jocs, en tenen de tot tipus, però el que més valoren pares i fills és que la casa on viuen, a Tàrrega, té jardí, i és on fan els partits de futbol, d'hoquei patins i els tornejos de ping-pong. Fins i tot hi tenen un rocòdrom i jocs de diana i altres construccions de fusta. Encara més. "El pare pinta, és aquarel·lista, i com que té el taller a casa, nosaltres també tenim el nostre racó de pintures", expliquen els fills. Així que al taller casolà hi han construït junts ginys que s'han convertit en bones joguines, o fins i tot carrosses per a la fira de Sant Antoni.

Mentre expliquen tots junts a què juguen normalment, els pares recorden que el dia ha començat malament. "Hi ha hagut una discussió amb l'esmorzar, perquè un volia agafar xurros abans que els altres fossin a taula, i tot el bon humor s'ha girat", explica la mare. Així que, enfadats des de primera hora del matí, el joc compartit entre pares i fills els ha permès reprendre la normalitat. "Ens hem tret el malestar de sobre perquè hem acabat rient plegats de seguida". Potser si no s'haguessin posat a jugar l'absurditat de la baralla els hauria durat una estona més. Però el temps de joc compartit ha permès llimar diferències i recuperar l'habitual to cordial i empàtic que s'estableix entre tots els membres d'aquesta família lleidatana.

Així doncs, el joc els permet marcar pautes de normalitat i també de comportament, que acaben servint per a la quotidianitat. "La unitat familiar requereix unes normes de joc per a la bona convivència, i ells les aprenen molt ràpidament jugant". Per exemple, jugant s'aprèn que no s'han de fer trampes perquè no s'han de mirar les cartes que estan tapades. Doncs amb la convivència a casa també s'ha de fer el que toca, no es pot fer veure que s'ha fet una cosa quan no s'ha fet.

Compartit o lliure?

La Maite i el Ramon també comenten que a casa seva no tot són jocs compartits. També hi ha espais per al joc lliure, esclar, "que, no ens n'amaguem, són còmodes per als pares perquè et permeten avançar en tasques domèstiques o altres activitats". Però als vespres, quan són tots a casa, s'autoobliguen a abaixar el llistó de les exigències de tasques personals o domèstiques, "per jugar tots junts".

I ho diuen envoltats de mil i una meravelles de jocs per tots els racons. "És que els meus pares havien tingut una botiga de joguines a Lleida, que es deia L'Esquirol, que era d'aquelles que tenien molts jocs educatius i de fusta", diu la mare. N'hi ha molts que l'àvia materna conserva a casa, i que, de tant en tant, porta a casa dels néts. "Són jocs que els fills aprecien molt, perquè són antics però moderns alhora, ja que tot acaba tornant". A més, tots quatre saben que els han de cuidar molt perquè l'àvia els demana, després, que els hi retornin per desar-los a casa seva. "La idea de tenir un joc a la vista i després retirar-lo una temporada la practiquem molt, ja que, si no, no donen importància al que tenen", comenten els pares.

És el seu moment

Hem vist la part pràctica i quotidiana. Però, què en diu la teoria? José Luis Linaza Iglesias, catedràtic de psicologia de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), opina que el joc és una activitat infantil. I justament per això "és important que els pares no robin el protagonisme a les criatures". Dit amb unes altres paraules, els pares no han de dir als fills com s'han d'organitzar a l'hora de jugar, ja que han de ser les criatures les que ho han de fer. "Si els pares volen jugar amb els fills hauran d'acceptar el paper que els infants els hagin assignat", apunta.

D'altra banda, el catedràtic sosté que els pares han de generar els espais adequats per al joc i han de deixar temps perquè els fills juguin, però qui ha de fer l'activitat han de ser ells. El joc és una manifestació de la infància: "És així perquè naixem sense acabar-nos de fer, triguem molts anys a assolir l'edat adulta i, mentre no assolim totes les capacitats, el joc permet viure un món de fantasia, permet als nens poder fer tot el que encara no tenen possibilitats de fer perquè està assignat als pares".

El joc, doncs, és una necessitat de la infància i, per tant, també un dret, perquè permet compensar les frustracions i les limitacions de ser un infant, que durant molts anys sempre depèn d'algú altre. "Com que les criatures idealitzen la vida dels grans, el joc els permet recrear-la, i és just així com aconsegueixen els objectius a què aspiren, amb el món de fantasia que els ofereixen els jocs". Mentre ho fan, el temps passa com ells desitgen, i els trasllats llunyans s'aconsegueixen en pocs segons perquè poden ser des d'astronautes que se'n van a la Lluna fins a submarinistes que bussegen pel fons del mar.

Incentivar emocions

Per la seva banda, Josep Pérez, professor del departament de pedagogia aplicada i psicologia de l'educació de la Universitat de les Illes Balears (UIB), pensa que els pares han de jugar amb els fills per incentivar el desenvolupament cognitiu i emocional dels infants. "Les emocions es poden controlar a través del joc perquè es poden simular situacions reals, i resoldre-les jugant".

El desenvolupament emocional és important per a la criatura perquè han de saber què senten, i també conèixer els sentiments dels altres. És més, "formaran la seva identitat relacionant-se amb els companys". I tot plegat es pot practicar, evidentment, amb el joc.

Pel que fa al desenvolupament cognitiu, quan pares i fills juguen junts els primers presten als segons habilitats i estratègies, que els segons aprenen de seguida. Per exemple, a l'hora de fer un puzle, els pares poden explicar-los els trucs (les habilitats i les estratègies) per fer-ne. Els infants els aprendran, se'ls faran seus i els podran aplicar altres vegades. Josep Pérez encara argumenta més motius perquè pares i fills juguin junts, com ara que permet la comunicació i la interacció, i compartir vivències.

Finalment, Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional i benestar de la Universitat de Barcelona (UB), comenta que les activitats compartides, com els jocs, però també d'altres com cantar o ballar junts o anar d'excursió, "enforteixen vincles entre pares i fills", i conformen la memòria familiar.