Francisco Umbral
Hi ha molts espanyols per als quals Francisco Umbral és aquell home amb ulleres i cabells llargs i grisos que en un programa de televisió de Mercedes Milá va amenaçar de marxar en directe si no començaven a parlar del seu últim llibre. " ¡Yo he venido para hablar de mi libro! ", deia un Umbral indignat, furiós, aquell any 1993. És l'escena que encara avui miren milers de persones al YouTube i és la imatge que moltíssima gent guardarà de Francisco Umbral.
Però Umbral va ser un prolífic i reconegut escriptor, considerat per algunes veus autoritzades un renovador de la narrativa en llengua castellana. La seva necessitat imperiosa de reconeixement social el va empènyer a escriure compulsivament -més d'un centenar d'obres publicades-, però també el va conduir a alguns estirabots com aquest " he venido a hablar de mi libro " que tots recordem. Era evident que necessitava, com a escriptor i simplement com a persona, un aplaudiment que el compensés de les ferides que la societat de l'època li havia provocat des del mateix dia que va néixer.
El fet de ser fill il·legítim i secret el va condemnar a buscar desesperadament aquesta reparació, aquest remei lenitiu. Aquesta és la seva història: la jove Ana María Pérez, de Valladolid, treballava en una empresa d'electrodomèstics quan es va quedar embarassada. Sembla -tot i que mai no s'ha comprovat- que el pare de la criatura podia ser un company de feina, casat, que es va desentendre del fill des del moment en què en va tenir notícia. Per a una família burgesa de Valladolid de l'any 1932 que una noia soltera es quedés prenyada era una autèntica tragèdia. El pare de l'Ana María, el conservador i religiós Don Claudio, va decidir guardar el secret i va enviar la noia a passar els últims mesos de l'embaràs a un petit poble de Castella. Des d'aquell moment va trencar per sempre la seva relació amb aquesta filla.
Uns mesos després, l'Ana María va tornar a Valladolid com si hagués estat de viatge, i ho va fer sola, perquè havia deixat el nadó a càrrec d'una dida a Laguna del Duero, a pocs quilòmetres de Valladolid. El nen va créixer sense tenir cap contacte amb la seva mare; només l'àvia el visitava de tant en tant per pagar a la dona que en tenia cura. Sense pare ni mare, sense afecte ni tendresa, aquell noi va sentir-se expulsat, marginat i ignorat des dels primers anys de la seva vida. Aquest sentiment es reflectiria, de manera insistent, en tota la seva producció literària.
També per aquesta raó, quan va veure que tenia oportunitat de guanyar-se la vida escrivint, va oblidar els seus cognoms i va triar-ne un de poètic, sense connotacions familiars : Umbral, potser amb el desig de travessar un llindar que el portés a una vida diferent i millor. Quan, finalment, va arribar-li aquell reconeixement social anhelat, Umbral va confessar : "No em veig com un senyor, sinó com un brètol que està enredant la societat". Ho va deixar escrit al seu Diario de un escritor burgués , una de les moltes obres en què es troba fàcilment la nafra d'aquelles ferides inesborrables de la seva infantesa.